On viuen?

Les barques que pesquen gambes vermelles són les que van més lluny i les que tornaran més tard a port, perquè han d’anar molt enllà per tirar les xarxes d’arrossegament i pescar-ne. Se’n pesquen a tot el Mediterrani, malgrat que en els últims anys s’hagi sentit a dir que, pels corrents marins i pel canvi climàtic, podria ser que s’hagin traspassat a altres mars. Malgrat això, la gamba vermella té una única pàtria, que és el Mediterrani.

]]>

El ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació ha assignat 13 dies addicionals de pesca a la flota d'arrossegament de la Mediterrània per garantir la seva activitat fins a final d'any i l'abastament de peix i marisc de cara a la imminent campanya de Nadal, segons ha informat el mateix ministeri. La falta de dies per sortir a pescar a causa de les quotes marcades per la Unió Europea feia témer una falta de peix i marisc a Catalunya durant les festes.

]]>

Passa més del que hauria de passar, i, per pensar bé, podríem creure que passa per confusió i desconeixement i no tant perquè ens vulguin fer passar la vieira del Pacífic, la vieira gallega i la volandeira (de preu totes tres més econòmiques al mercat) per un mol·lusc car i preuat com la petxina variada (la zamburiña, en gallec). El cas és que unes (sobretot la vieira del Pacífic) i altra podrien assemblar-se però són diferents, molt diferents. Per una banda, les vieires gallegues tenen una closca clara, gairebé blanca, i una gònada taronja. Per una altra, les petxines variades tenen la closca fosca i la seva gònada no és de color taronja sinó de color clar, com la resta del cos. Són mol·luscs bivalves, que vol dir que tenen dues peces, dues valves, i viuen a l’Atlàntic i també al Mediterrani. Ara bé, hi ha una diferència cabdal entre totes dues quan arriben al mercat: la petxina variada té un preu molt elevat perquè, a més de les vedes que en regulen la pesca, la seva captura, quan és permesa, és escassa per culpa de la sobreexplotació, mentre que la vieira té un preu més baix i se’n pesca amb més freqüència.

]]>

El comerç d'alimentació ha tancat amb satisfacció la campanya de Nadal aquest gener, un dels períodes de l'any en què acumula més vendes. Tot i l'alça del preu de carns com la vedella o el xai i les restriccions a la pesca a Catalunya, els botiguers es mostren contents tant amb els productes que han pogut oferir als clients com amb els nivells de vendes.

]]>

Ho ha tornat a aconseguir. El cuiner Jordi Vilà ha actualitzat de nou l’escudella; ja no és de caça, sinó de mar. Podria fer recordar la bullabessa, però la pilota, la botifarra, els cigrons i els galets la separen del suquet de peix francès. També podria fer pensar en l’escudella de bacallà del cuiner Joan Roca, però la quantitat de peixos diferents (fins a onze) amb què Vilà prepara la seva escudella també la’n distancia.

]]>

El llorito –el raor– és un peix desitjat. Acabat de pescar, té un color vermell intens, carn blanca, i un cop fregit fins i tot les seves espines són delicioses. Però no hem vingut a parlar dels lloritos sinó dels Lluritus, de les marisqueries que es declaren desenfadades, que escriuen incorrectament el nom perquè els sembla més simpàtic i que just acaben d’inaugurar el tercer establiment, al número 72 del passeig de Sant Joan de Barcelona. Reservo taula al nou Lluritu 3 un divendres al vespre, i em trobo amb clients habituals dels locals de Gràcia que es confessen lluriteros. A la mateixa porta m’atén una cambrera vestida a la manera clàssica –jaqueta blanca amb dos brodats negres al puny i un al coll– i em pregunta si tinc reserva; tot seguit em condueix a un dels quatre espais on es pot menjar: les taules altes de marbre de la planta baixa. Al pis superior hi ha taules de fusta; també es pot menjar a la barra, situada just a l'entrada, i al quart espai, la terrassa exterior, al mateix passeig de Sant Joan.

]]>

És divendres al migdia, i la felicitat d’entrar en una marisqueria del segle XXI es respira des que s’hi posa els peus, a El Camarote de Tomás, al carrer Lleida de Barcelona, que té terrassa al mateix carrer. La barra generosa de peix i marisc, situada al centre del restaurant, fa que t’aturis una estona fins i tot abans de seure a taula. És com anar a mercat, així que ja d’entrada, sense ni tan sols haver llegit la carta, penso en el que menjaré. Hi he vist uns calamarsons i uns escamarlans; en prenc nota per demanar-los.

]]>

El congrés Seafood Expo, que se celebrarà a la Fira de Barcelona entre el 23 i el 25 d'abril, té previst tornar a batre rècords d'assistència, segons Diversified Communications, empresa nord-americana organitzadora de l'exhibició. El saló és la trobada més gran del món per a la indústria de productes del mar i tindrà un impacte estimat sobre l'economia catalana de 156 milions d'euros, d'acord amb les estimacions de la vicepresidenta de Diversified, Wynter Courmont.

]]>

Som davant la platja de Llançà, a les antigues drassanes d'un dels ports pesquers més importants del nostre país, on trobem el restaurant que dirigeix el Frank Fàbrega. L’any 1970, l’oncle Paquitu va decidir-hi muntar un bar per a l’estiu. En honor del seu pare Franciscu i, en el propi, va decidir anomenar-lo Pacu-Pacu.

]]>

Mercè Pellicer anava per a mestra, però la vida la va portar, als divuit anys, a dedicar-se a l'ofici de la restauració i, des de l'any 2014, dirigeix el restaurant Sa Marinada de Sant Feliu de Guíxols.

]]>