Quan Pep Sala va saber dimecres a la nit que Robbie Robertson havia mort, el temps es va aturar. "Vaig estar sol una estona, viatjant pels records i escoltant algunes cançons. Una cosa així t’engega el cervell i et retorna tot d’imatges del passat". Segur que una d’elles va ser la del concert de Sau a La Monumental el 1992, el que es va enregistrar per al disc Concert de mitjanit, on el guitarrista de The Band va ser un dels convidats i va tocar un parell de temes amb el grup. "Va ser un privilegi tocar amb ell, i sobretot conèixer-lo", diu Sala.

El funcionament de llavors, que no sé si és el d’ara, era que amb catorze o quinze anys, potser setze, començaves a descobrir referents artístics, que, si no eren vius, solien ser unes dècades més grans que tu. A mi em va entrar per les venes, com deu entrar la droga, la literatura i la música. Molt més tard vaig arribar al vi, a la cuina, al còmic i al cine. I esclar, “buscar” un disc, “buscar” un autor, sense Google Translate, sense Amazon, sense ni Fnac, sense Spotify, era una feina àrdua que ha fet que els de la meva generació, al contrari dels que ara pugen, tinguem, per sempre, l’afany col·leccionista, recol·lector.

Robbie Robertson, un dels músics fonamentals del rock dels anys 60 i 70, ha mort als 80 anys, segons ha confirmat la família a través d'un comunicat. Robertson va ser un dels fundadors de The Band, el grup que primer va acompanyar Bob Dylan durant l'etapa més brillant i polèmica de la seva carrera i que després, ja sense Dylan, va gravar alguns dels àlbums fonamentals de l'època. El mosaic de country, folk, rythm'n'blues i soul de discos com Music from the big pink o The band va ser clau en el gir que el rock nord-americà va fer a finals dels 60 de la psicodèlia a la música d'arrels. Quan el grup es va separar el 1976, Robertson va emprendre una carrera en solitari en la qual destaquen les seves col·laboracions als films de Martin Scorsese, l'última de les quals a Killers of the flower moon, estrenada al darrer Festival de Canes.