Mor Robbie Robertson, guitarrista de The Band i llegenda del rock nord-americà
Va ser membre fundador del grup, escuder de Bob Dylan i mà dreta musical de Scorsese, a més de col·laborador de Sau
BarcelonaRobbie Robertson, un dels músics fonamentals del rock dels anys 60 i 70, ha mort als 80 anys, segons ha confirmat la família a través d'un comunicat. Robertson va ser un dels fundadors de The Band, el grup que primer va acompanyar Bob Dylan durant l'etapa més brillant i polèmica de la seva carrera i que després, ja sense Dylan, va gravar alguns dels àlbums fonamentals de l'època. El mosaic de country, folk, rythm'n'blues i soul de discos com Music from the big pink o The band va ser clau en el gir que el rock nord-americà va fer a finals dels 60 de la psicodèlia a la música d'arrels. Quan el grup es va separar el 1976, Robertson va emprendre una carrera en solitari en la qual destaquen les seves col·laboracions als films de Martin Scorsese, l'última de les quals a Killers of the flower moon, estrenada al darrer Festival de Canes.
Nascut a Toronto, al Canadà, el 1943, Robertson va marxar de casa amb només 15 anys per unir-se a The Hawks, el grup que acompanyava el cantant de rockabilly Ronnie Hawkins. Allà va forjar la seva destresa musical durant intenses gires pel Canadà i els Estats Units i va conèixer la resta de membres de The Band, que el 1964 van abandonar Hawkins per funcionar com a banda independent. L'any següent, un Dylan acabat de sortir de l'històric i controvertit concert elèctric a Newport va fitxar Robertson i la resta de la banda per acompanyar-lo en la famosa gira anglesa de 1965 que D.A. Pennebaker va capturar al documental Don't look back, on el públic aplaudia Dylan durant la part acústica del xou i l'escridassava quan apareixien The Hawks per tocar el repertori elèctric.
Durant aquests mesos de concerts, Robertson va agafar un rol cada vegada més important en la música de Dylan, amb qui tenia una gran complicitat. Però el 1967, quan un accident de moto de Dylan va impedir-li anar de gira, Robertson i els Hawks es van instal·lar amb el cantautor en un ranxo a Woodstock per tocar sense pressions ni objectius, enregistrant temes cada vegada més amarats de les arrels tradicionals del folk nord-americà. Aquelles cançons acabarien circulant durant anys en forma de cinta pirata i, finalment, recopilades com The basements tapes.
Vida sense Dylan
El pas natural per a Robertson i els seus companys va ser alçar-se com a banda pròpia al marge de Dylan, amb qui tanmateix compartien mànager i van seguir col·laborant. Però els dos primers discos que van gravar, Music from the big pink (1968) i The Band (1969), ja van convertir el grup en una de les grans bandes de la seva època. Cançons com la immensa The weight o The nitght they drove old Dixie down, Up on cripple creek o The shape I'm in miren al passat amb saviesa per donar forma a un repertori ja clàssic del rock nord-americà. I juntament amb el bateria Levon Helm, líder original del grup, Robertson va ser una de les forces motrius de The Band, a la qual va aportar tant el seu talent instrumental com el seu coneixement profund i apassionat per les arrels de la música del sud dels Estats Units.
Després d'uns anys de tensions internes, The Band van decidir plegar, i ho van fer de la manera més brillant possible: amb un concert de comiat en què els va acompanyar la reialesa del rock de l'època, des de l'inevitable Dylan a Eric Clapton, Ringo Starr, Ronnie Wood, Van Morrison i Neil Young. L'encarregat d'immortalitzar-ho va ser Martin Scorsese, bon amic de Robertson, que amb The last waltz va realitzar una de les millors pel·lícules-concerts de la història. Per a Robertson s'acabava una època, però en començava una altra de col·laboracions amb Scorsese en les bandes sonores de les pel·lícules del director, de vegades component, sovint produint les bandes sonores o sempre supervisant la selecció de cançons. La seva empremta és en títols com Toro salvatge, El rei de la comèdia, El color del diner, Gangs of New York, Shutter Island, El llop de Wall Street i L'irlandès, entre d'altres.
Durant els seus anys posteriors a The Band, Robertson va flirtejar amb el cinema, escrivint guions com el del film Carny de 1980 i actuant en alguna ocasió, però també va enregistrar discos en solitari com Robbie Robertson (1987) i Storyville (1991) i fins i tot va treballar com a executiu discogràfic. Quan The Band es van reunir als 80, ell no en va voler saber res; van gravar tres discos sense la guitarra de Robertson, que havia passat pàgina del grup i sobretot de les gires. Això sí, va col·laborar amb molts artistes, des de Tom Petty a Joni Mitchell o Eric Clapton i també amb cert grup català: el 1992 va tocar amb Sau a la plaça de toros La Monumental, l'actuació en què es va gravar el disc en directe Concert de mitjanit.
