És molt possible que aquest any no veiem cap pel·lícula tan enamorada del poder de la paraula com aquesta. Un dia amb Peter Hujar recrea les converses que aquest fotògraf va mantenir amb Linda Rosenkrantz al llarg d'un dia sencer del 1974. La idea de Rosenkrantz era que aquesta xerrada amazònica formés part d'una col·lecció d'entrevistes que expliquessin 24 hores a la vida de diferents artistes de la Nova York dels setanta. Però tot i estar enregistrada, la trobada amb Hujar va trigar en publicar-se: no va veure la llum com a llibre fins al 2021.

La Filmoteca ha rebut aquest dimarts un dels visitants més il·lustres de la temporada: Ira Sachs (Memphis, 1965) és un nom indispensable del cinema independent de les últimes dècades, un director que ha sabut retratar les passions tòrrides a Passages (2023) o Keep the lights on (2012) però també l’impacte en les nostres vides de qüestions d’ordre més mundà com veure’t obligat a canviar de pis (L’amor és estrany, de 2014) o la dificultat de gestionar les herències materials i emocionals (Estiu a Brooklyn, de 2016).

La llei del desig mana a Passages, el nou film del nord-americà Ira Sachs (Memphis, 1965), en què un jove cineasta (Franz Rogowski) casat amb un restaurador (Ben Whishaw) es deixa endur per la passió al conèixer una atractiva mestra (Adèle Exarchopoulos) en una festa de final de rodatge. El director de L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016), que va presentar Passages a l'Atlàntida Film Fest i que aquest divendres arriba a la cartellera, firma una pel·lícula sensual i torbadora que el confirma com un dels cineastes actuals que millor retrata la complexitat de les relacions humanes.

Potser perquè des de fora tot es veu amb una altra perspectiva, el nord-americà Ira Sachs proposa, en el seu segon llargmetratge rodat al Vell Continent després de Frankie (2019), una idea de cinema europeu poc explorada i molt encertada. Aplega tres dels intèrprets més atractius del moment, la francesa Adèle Exarchopoulos, l'anglès Ben Whishaw i l'alemany Franz Rogowski, i els embolica en un triangle amorós de tòrrida carnalitat. Com al film anterior, el director entronca amb la filmografia d'Éric Rohmer i amb tota una tradició de cinema francès en aquest retrat de la naturalesa passatgera del desig cartografiada aquest cop des de París i estructurada al voltant d'un home dividit entre el seu espòs i la nova amant. Però sobretot homenatja Rainer Werner Fassbinder en la visió tan desinhibida sexualment com poc complaent d'un director de cinema narcisista que entén l'amor de manera depredadora. I com li escau a Rogowski, la presència més rotunda del cinema alemany actual, encarnar aquest llegat de Fassbinder! Sachs retroba en el cinema europeu aquell erotisme explícit capaç d'entelar la pantalla que pràcticament ha desaparegut dels films nord-americans. El responsable de les esplèndides L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016) torna a oferir una lliçó de narrativa fluida i nítida, alhora que enfoca una relació tòxica des de la mirada queer per presentar com les noves generacions deixen enrere qualsevol concepció fatal de l'amor i de l'artista com a geni a adorar.