“Un director val el que ha recaptat el seu anterior film”. Aquesta lògica empresarial dels grans estudis també pot funcionar, convenientment trastocada, fora de Hollywood i com a barem artístic, no monetari. Per exemple: Ira Sachs és tan bo com el seu anterior film ens va demostrar que era. Estaríem dient, doncs, que d’aquest director cal esperar grans fites creatives a la seva nova pel·lícula, Verano en Brooklyn, perquè l’anterior era extraordinària, L'amor és estrany. El llistó està molt alt, vaja, perquè en aquell títol Sachs va fer el cim de la seva carrera: una història d’amor no normatiu sobre envellir en parella que tenia la mateixa sensibilitat expositiva que el cinema del gran Yasujiro Ozu però sense copiar en cap cas l’estil del mestre nipó.
En aquestes línies sobre Verano en Brooklyn ve al cas parlar d’Ozu (la lliure traducció al castellà del títol original, Little men, és voluntàriament o involuntàriament molt Ozu!) i d’El amor és estrany, perquè en molts sentits sembla una seqüela sense ser-ho. Si al final de l’anterior pel·lícula, el director de Memphis ens venia a dir que la vida continua després de la mort d’un ésser estimat en un meravellós epíleg seguint un adolescent que feia skate, aquest nou film arrenca amb la mort d’un familiar i com l’entoma, en part, el membre més jove dels seus descendents, que, ves per on, és força aficionat a anar en patinet pels carrers.
...la vida continua.
El sol sempre torna a sortir, sí, però gestionar l’herència material i emocional dels que ja no hi són no és precisament fàcil. Sobre aquesta reflexió treballa Sachs tot el seu relat. I tot i que la pel·lícula sigui d’una senzillesa i una claredat fora norma, és prou complexa perquè es puguin estirar moltes cordetes que hi pengen. Verano en Brooklyn parla dels ritus de pas a la pubertat -traumes que creen identitats, assimilació de sentiments complicats...-, però també de dignitats crepusculars -senyores grans que renuncien a desprendre’s del que han aconseguit a la vida, ja siguin possessions tangibles o intangibles; meravellosa Paulina Gracia, com sempre- i del descobriment dels pares, no només com a pares, sinó com a persones (amb els seus defectes, mancances, dèries i vides secretes que, en el fons, potser són les vides reals). És en aquest últim punt on Sachs demostra tenir tant talent com a observador i gamma de grisos com a narrador com Alexander Payne a Els descendents o Nebraska, títols que tocaven un voraviu molt similar.
