La ficció audiovisual sembla que ha detectat que estem tots una mica ensopits, per no dir angoixats, amb la deriva de la civilització en aquest tram del segle XXI. Per això tira llenya al foc amb sèries i pel·lícules sobre la fi dels temps des de diferents punts de vista apocalíptics, ja siguin pre o post (de Civil War a El eternauta, d'Una casa llena de dinamita a En fin, etc.). Potser aniria bé, però, algun títol que sembrés un bri d’esperança davant d’aquest estat d'ànim tan pansit. O, potser, algun que se'n fotés de tant nihilisme. Yorgos Lanthimos s’ha abraonat sobre aquesta segona opció amb Bugonia, un acudit negre, exagerat i grotesc sobre les teories conspiranoiques que asseguren que el món va pel pedregar.

El Festival de Cinema de Venècia porta bons records a la parella artística formada pel cineasta grec Yorgos Lanthimos i l’actriu nord-americana Emma Stone. Va ser a la Mostra del 2018 que es va estrenar La favorita, la pel·lícula que va inaugurar una llarga i fèrtil col·laboració que, fins ara, té com a punt àlgid el Lleó d’Or que va endur-se Pobres criatures el 2023. Aquest dijous la 82a edició del certamen italià ha acollit l’estrena mundial de Bugonia, el quart projecte compartit pel director de Llagosta i la protagonista de La La Land, que és en realitat un remake del film sud-coreà Save the green planet! (2003). Aquell film de Jang Joon-hwan era un esbojarrat i surrealista deliri pop que jugava amb la teoria que el directiu d’una gran empresa podia ser l’emissari d’una raça alienígena disposada a eliminar la Terra. Ara és rellegit, amb urgència i en clau depurada, per un Lanthimos que hi troba un receptacle idoni per a la seva mirada misantròpica, el seu domini de la posada en escena i el seu gust per la brutalitat.

Les coses clares: ningú necessitava una pel·lícula com Kinds of kindness… excepte Yorgos Lanthimos. El cineasta grec va rodar aquest film durant el llarg procés de postproducció de Pobres criatures (2023), una obra dominada per la interpretació d’Emma Stone, la brillantor dels diàlegs escrits per Tony McNamara i un espectacular disseny de producció. Qui sap si, aclaparat per aquesta suma de talent, Lanthimos va anar donant forma amb Efthimis Filippou, el seu coguionista de confiança d’ençà dels dies de Caní (2009), a un projecte paral·lel en què ningú pogués confondre la seva mirada autoral amb el treball d’equip. Per això, Kinds of kindness, estrenada a Canes, sembla sobretot la bufada d’un director –com la que faria un gat– que no està disposat al fet que la carícia de Hollywood li canviï el temperament.

Amb les dues últimes pel·lícules, La favorita (2019) i Pobres criatures (2023), Yorgos Lanthimos va rebaixar el nivell d'estranyesa i incomoditat del seu cinema i va aconseguir cinc Oscars i vint-i-una nominacions que l'han convertit en un dels directors de moda a Hollywood. Lluny d'acomodar-se, el cineasta grec ha aprofitat la seva posició per deixar enrere les incursions en el gènere històric i retornar als registres més incòmodes i terrorífics que el van donar a conèixer internacionalment amb Caní (2009). Presentada aquest divendres al Festival de Canes, Kinds of kindness és la pel·lícula més pertorbadora de Lanthimos des d'El sacrifici d'un cérvol sagrat (2017) i la més ambiciosa de la seva carrera: dura prop de tres hores i la formen tres històries independents que interpreten la mateixa troupe d'actors hollywoodians de prestigi (Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe i Margaret Qualley, entre d'altres), tot i que fent personatges diferents.

Qui pensi que Bella Baxter, la luxuriosa i famolenca (d'experiències, de sexe, de vida) protagonista de Pobres criaturas constituïa una opció massa arriscada per a una estrella de Hollywood com Emma Stone, és que no coneix les seves freqüents i desvergonyides incursions al mític programa còmic nord-americà Saturday Night Live. En un dels seus esquetxos més coneguts, Stone, amb perruca, ulleres i impostada veu masculina, encarna una dona amb escasses habilitats socials que escandalitza les amigues en un comiat de soltera amb comentaris i regals fora de lloc, com un lubricant de sexe anal. En un altre, grandiós, l'estrella de La La Land (2016) interpreta brillantment una actriu que intenta conèixer el rerefons del seu personatge mentre roda una pel·lícula porno gai.

Des de la tercera jornada de la 80a Mostra de Venècia, quan Poor things va implosionar a les pantalles del festival i va deixar una meteòrica estela d’irreverència i transgressió, el destí de l’edició d’enguany de l’històric certamen italià no podia ser un altre que l’entrega del Lleó d’Or al cineasta grec Yorgos Lanthimos. Així, el jurat presidit pel nord-americà Damien Chazelle només va haver de confirmar l’evidència, que Poor things, amb el seu salvatge i humorístic retrat d’una dona empoderada, era la millor pel·lícula de l’edició d’aquest any. Des de l’escenari de la Sala Grande, amb el Lleó daurat a les mans, Lanthimos, l’autor de títols com Llagosta i La favorita, també va saber excel·lir en el repartiment d’agraïments. Un dels primers va ser per a l’autor britànic Alasdair Grey, autor de la novel·la en la qual es basa Poor things, un genial pastitx d’elements de relats gòtics com Frankenstein o La bella i la bèstia.

El tercer dia, el gran cinema ha arribat per fi a la Mostra de Venècia. I ho ha fet en un receptacle singular. No en un llargmetratge candidat al Lleó d’Or, sinó en un migmetratge de 40 minuts presentat fora de competició, titulat The wonderful story of Henry Sugar, dirigit per Wes Anderson i produït per la plataforma Netflix, que l’inclourà en el seu catàleg el 27 de setembre. En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura. André Bazin, el teòric del cinema més important de la història, que va escriure a favor d’un cinema impur, capaç de dialogar de tu a tu amb les altres arts, hauria sentit una emoció profunda contemplant l’agosarat experiment d’Anderson.