Els Estats Units en alerta nuclear en un 'thriller' més convencional del que sembla

La premissa de la nova pel·lícula de Kathryn Bigelow és molt clara: ¿com reaccionarien els Estats Units davant d'un atac nuclear imminent? En un context de post Guerra Freda, la tensió d'un conflicte bèl·lic no es lliura al camp de batalla sinó als centres d'operació militars i governamentals. La primera part d'Una casa plena de dinamita té lloc majoritàriament en una sala de control de la Casa Blanca, quan es constata que un míssil nuclear es dirigeix cap a territori nord-americà i amb prou feines queden vint minuts per respondre a aquesta apocalipsi imminent. Els dos segments posteriors revisen els mateixos fets des de perspectives complementàries. Però el film no es desenvolupa com un blockbuster harmaguedònic. Amb guió de Noah Oppenheim, el plantejament recorda les sèries de prestigi de fa vint anys, com 24 i L'ala oest de la Casa Blanca, ja que ressegueix el funcionament del sistema a través de personatges diversos i mitjançant els processos, els protocols i les discussions davant d'aquest conflicte, desplegats amb la tensió pròpia d'un thriller en temps real i a contrarellotge.

Bigelow té la mà trencada en aquest terreny i, com a En terra hostil i La nit més fosca, revisa a la seva manera el gènere bèl·lic. La desviació d'Una casa plena de dinamita respecte de tants altres thrillers similars rau en com s'enfronta un país armat fins a les dents –aquesta casa plena de dinamita del títol– a la seva impotència davant d'un atac nuclear. I, tanmateix, el film deixa un regust insatisfactori. Perquè aquest missatge a contracorrent se serveix des d'un retrat molt convencional dels personatges, tots gent normal lligada a un afecte primari (un fill malalt, una parella embarassada, un anunci de prometatge...), i amb una estructura menys original del que sembla que, lluny d'aportar complexitat, aigualeix la pressió acumulada.