Una història emocionant sobre el dol i la solitud

Qui pensi que ens trobem davant un biopic del pintor Pierre-Auguste Renoir, o del seu fill, el cineasta Jean Renoir, s'equivoca. L'estil impressionista i les pinzellades àgils del primer s'intueixen només en la reproducció de la pintura La petite Irène que la nena protagonista penja a la paret de la seva habitació. Però la cineasta japonesa Chie Hayakawa (Pla 75) comparteix amb els dos Renoir, pare i fill, una mirada humanista sobre el món i un interès real pels rostres i els cossos dels actors (o models) que retrata. Renoir, estrenada en la competició oficial de Canes, no és una pel·lícula perfecta, però la sensació és que Hayakawa està molt a prop de forjar un estil propi (impressionista, subtil, humanista) que la singularitza i que, al mateix temps, l'emparenta amb el cinema d'altres cineastes japonesos contemporanis com Koreeda o Hamaguchi.

En aquesta pel·lícula trista i emocionant, que aborda el dol i la solitud des d’estratègies properes a l'autoficció, la Fuki, que té només onze anys, ha de lidiar amb la malaltia terminal del pare i la distància emocional amb la mare a partir de fugides imaginatives i jocs infantils fúnebres que, en un moment determinat, fan aparèixer monstres molt reals. És qüestionable el desviament una mica escabrós que la directora pren en l'últim terç del film, però tot queda compensat per la manera realment renoiriana (i aquí ens referim tant a la pintura del pare com al cinema del fill) en què retrata el rostre lluminós de l’excel·lent debutant Yui Suzuki.