Torna el millor Gus Van Sant amb un 'thriller' elèctric

Després d’uns quants anys transitant per un purgatori de projectes fílmics de caràcter impersonal i sèries per oblidar, Gus Van Sant torna a la primera línia cinematogràfica amb Prime crime: a true story, un títol que fa pensar en un drama criminal de sobretaula però que amaga altres coses. D'entrada, un retrat sobre la lluita de classes en què el director de Drugstore cowboy (1989) i Elephant (2003) es posa del costat d’un home comú (un enèrgic Bill Skarsgard) que a la Indianapolis del 1977 segresta el fill d’un banquer com a venjança pels seus tripijocs financers (un entonat i sibil·lí Al Pacino).

Van Sant disposa al tauler amb lucidesa les peces de l’enfrontament entre un David proletari –però més ianqui que ningú en la seva fe en el Somni Americà– i un Goliat capitalista, i després executa un espectacle fílmic que combina una posada en escena elèctrica i una estimulant pulsió experimental. Emprant els codis del thriller, Prime crime remet a les olles de pressió dramàtiques d’El gran carnaval de Billy Wilder, Tarda negra de Sidney Lumet i L’infern de l’odi d’Akira Kurosawa. Però, lluny de tot classicisme, Van Sant s’ho passa pipa remenant entre un ampli repertori de trucatges visuals, des de les pantalles partides fins als jocs amb el format de vídeo i la llum artificial (dies que es fan nits, realitats que es converteixen en malsons). El poeta indie dels Estats Units oblidats segueix en plena forma.