De moment, l’únic que té de singular el nou i esperat finançament autonòmic de Catalunya és que probablement dorm el somni dels justos, i per culpa de les mamografies andaluses. Pot sorprendre, però és així. M’explico.

L'extrema dreta fa un plantejament basat en fets o en creences generals: l’habitatge té un cost que la majoria de les famílies no poden pagar, els poders públics tracten millor els immigrants que els nacionals, hi ha inseguretat al carrer per l’alt nivell de delinqüència dels immigrants, la UE és reglamentista i ens costa molts diners. Missatges senzills i directes, amb pocs matisos. Els partits tradicionals, conservadors i socialdemòcrates, fan plantejaments més ideològics que factuals. No contraposen els fets sinó les idees. Per a molta gent, aquestes estan lluny del que directament els importa. Els fets són immediats, les idees menys, perquè són matisables.

A l'entrevista que va publicar el diari ARA aquest diumenge el president de la Generalitat, Salvador Illa, deixava anar una idea que fins ara ha estat sempre tabú, i és que la Comunitat de Madrid no pot ser tractada com la resta perquè té uns privilegis lligats a la seva condició de capital de l'Estat. "Madrid té una qüestió de capitalitat que s'haurà de prendre en consideració a l'hora de repartir recursos", va dir exactament. Aquesta reflexió deriva d'un fet inqüestionable, que és que el criteri pactat entre ERC i el PSOE per repartir aquests recursos en el nou sistema de finançament, el d'ordinalitat, beneficia abans que ningú la Comunitat de Madrid, fins i tot més que Catalunya. Tant és així que, en les simulacions que s'han fet, entre Madrid i Catalunya es repartirien la meitat dels recursos extres que caldria posar al sistema, entre 8.000 i 10.000 milions segons els càlculs.

En política, tenir la raó no garanteix guanyar una determinada batalla. En el seu moment l’independentisme ho va poder constatar amargament. Es va pecar d’ingenuïtat. En el cas del nou finançament es confirma, com s’ha confirmat una vegada i una altra, que tenir la raó, defensar una causa justa, amb prou feines té incidència en el resultat final, ja que els adversaris no estan disposats a tenir-ho en consideració. Més aviat al contrari: moltes vegades els impel·leix a combatre amb més ímpetu la reclamació.

L’acord sobre el model de finançament singular que van acordar el PSC i ERC en ocasió de la investidura del president Illa donava una gran importància a assolir un finançament autonòmic que respectés per a la Generalitat de Catalunya el principi d’ordinalitat; o sigui, que cap comunitat autònoma rebés menys recursos públics que les comunitats que hi havien aportat menys. Implícitament, també vol dir renunciar a rebre més recursos públics que les comunitats que n’han aportat més. El principi és simple i es pot calcular molt bé. Es tracta d’assegurar que les aportacions de recursos públics a la caixa central de l’Estat no canviïn d’ordre quan es redistribueixen. El concepte recursos públics és fonamental. En ocasió de la negociació del model de finançament del 2009, i quan el ministre Solbes encara era el responsable econòmic del govern del president Rodríguez Zapatero, Solbes el va tranquil·litzar sobre l’aplicació del principi d’ordinalitat que tant reclamava la Generalitat, assegurant-li que el PIB per càpita no es modificava després de l’aplicació del model de finançament. Això era barrejar pomes i peres, atès que els recursos privats no entren en joc a l’hora de parlar de l’ordinalitat en la distribució de recursos públics. S’han de comparar les aportacions de recursos públics amb la redistribució que se'n fa. La redistribució és progressiva quan les diferències entre més aportadors i menys aportadors es redueixen, però això no és el que passa a l’estat espanyol: les comunitats autònomes més aportadores queden molt per sota en finançament públic respecte a moltes comunitats que han aportat menys. 

Ahir va passar un fet inèdit fins ara, que és que el govern català va dir públicament que no estava d’acord amb el govern espanyol. No és menor perquè estem parlant de dos governs socialistes, amb un president de la Generalitat que anteriorment havia estat ministre espanyol i amb una portaveu del PSOE que és del PSC. O sigui, que quan dos grups tan semblants discrepen en públic és notícia.

Aquest dilluns s’ha escenificat la posada en marxa del projecte de finançament singular defensat per ERC i acceptat pel PSOE en el marc de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. El text acordat i signat per les dues bandes és ple de bons propòsits, matisats sempre per l’apel·lació a l’extensibilitat d’allò acordat a les altres administracions tributàries autonòmiques. L’objectiu és que l’administració tributària de la Generalitat assumeixi progressivament les competències en la gestió de l’IRPF i que les declaracions de l’IRPF corresponents a l’exercici 2025 ja es puguin presentar a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), amb la possibilitat d’utilitzar la clau d’identificació digital establerta per la Generalitat (idCAT), i que es pugui avançar en l’assumpció de competències gestores “concurrents amb les de l’AEAT, en particular amb la comprovació de la correcta aplicació de la normativa autonòmica i, en especial, de les deduccions aprovades pel Parlament”.

Catalunya sap molt bé quin és el cost dels eufemismes i el valor del principi de realitat. Per això, quan emergeix la negociació sobre el sistema de finançament, seria d’agrair posar-hi paraules precises i poc edulcorades. Els governs del PSC i el PSOE pactaran en la Bilateral els trets generals del model de finançament i en la negociació amb ERC s'haurien de posar les bases per a la recaptació dels impostos, començant per l’IRPF. Fonts de la negociació parlen de "posar les bases per a un model singular per a Catalunya que es pugui generalitzar a la resta de comunitats". La traducció és: s’ha pactat un model de finançament per a Catalunya –com sempre, perquè en totes les reformes ha portat la iniciativa– que no serà ni un concert, ni tampoc singular, perquè serà extrapolable a totes les comunitats autònomes. 

El Cercle d'Economia ha defensat en una nota d'opinió publicada aquest dijous una reforma del sistema de finançament autonòmic similar al que hi ha en països de caràcter "federal", com els Estats Units i el Canadà, i s'ha allunyat d'implantar a Catalunya un model com els concerts forals que ja tenen Navarra i el País Basc.

El PP continua la seva batalla institucional contra el finançament singular de Catalunya. Ara, els populars han mogut fitxa al Senat per fer valer la seva majoria absoluta i han convocat un grup d'experts en economia contraris al finançament singular català. Qui són els vuit noms que els populars han mobilitzat per oposar-se a la reforma que plantegen la Moncloa i la Generalitat?

Tot i que en política el concepte mai no existeix, poso aquest títol per fer entendre que es tracta d’un tema transcendent per a la vida col·lectiva dels catalans, siguin les que siguin les seves idees o opcions polítiques. Aquests dies, arran de les especulacions per saber si es podrà investir un nou president de la Generalitat, se’n torna a parlar molt. El tema mereix deixar algunes opinions escrites.

Sens dubte un dels motors que va encendre l'espoleta del Procés va ser el maltractament econòmic que pateix Catalunya dins de l'estat espanyol, tant en termes d'inversions com en el finançament autonòmic per càpita. La Generalitat calcula que cada any es produeix un dèficit fiscal que voreja el 10% del PIB català, una xifra que és escandalosa des de tots els punts de vista i que equival, en dades del 2021, a 22.000 milions d'euros. I tot i que Catalunya és l'autonomia que més ha batallat per arrencar recursos a l'Estat per destinar-los a totes les comunitats autònomes, les dades indiquen que els catalans sempre surten perdent. Potser no són els més damnificats (també hi ha valencians i balears, en aquesta lliga), però sempre estan en la part baixa del rànquing.

En aquests moments, en què el finançament autonòmic està present en el debat públic, voldríem assenyalar quins serien els aspectes que com a mínim, i entre d’altres, s’haurien de considerar en la necessària reforma del model.

A la dificultat política d'un acord perquè Catalunya tingui un sistema propi de finançament que suposi recaptar tots els impostos, s'hi hauria de sumar, si finalment s'hi arriba, l'oposició dels inspectors d'Hisenda, el cos de funcionaris que controla l'Agència Tributària. Fonts de l'Associació d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat (IHE), que aplega el cos superior d'inspectors, és a dir, els de màxima categoria funcionarial (A1), adverteixen a l'ARA que a ells no els correspon opinar sobre temes de finançament autonòmic, però sí que s'oposaran a "qualsevol mesura que suposi partir l'Agència Tributària". Els funcionaris A1 representen l'elit de l'administració de l'Estat i ja fa temps que estan en guerra contra els plans del govern espanyol per flexibilitzar l'accés a la seva categoria. De fet, des de l'IHE reconeixen que tenen més "influència" en el govern quan governen les dretes que quan ho fan les esquerres, que estan més ben representades en els escalafons inferiors, per exemple, entre els tècnics d'Hisenda, que són A2 i s'apleguen en el sindicat Gestha.

El president Aragonès ha anat a Madrid a presentar una qüestió molt important per a Catalunya, com és el “finançament singular” de la Generalitat. Llàstima que, com que ell mateix ha avançat les eleccions, el que havia de ser la pròxima pantalla del Govern després d’aconseguida l’amnistia quedarà en una reclamació de candidat en precampanya.

1996. Aquestes són les notícies del matí. President Jordi Pujol:

Ara que els vents són ja més favorables és potser el moment de dir –sense semblar un oportunista– que el que ha fet més fràgil l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, és presentar-se sistemàticament com a víctima de forces fora del seu control. Els àrbitres, l’estat de la gespa, els recursos econòmics del club, els mitjans de comunicació, les lesions o l'entorn.

El govern espanyol ja ha escollit qui serà la persona que liderarà el grup d’experts que plantejarà la nova reforma fiscal. Segons ha pogut saber l’ARA, el catedràtic Jesús Ruiz-Huerta serà qui capitanejarà aquest grup que analitzarà la fiscalitat a Espanya i traslladarà a l’executiu les seves propostes de modificacions.

La comissió Per un Finançament Just, que integren els sindicats CCOO, UGT, la Confederació Empresarial Valenciana i els partits PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans, han convocat per al 22 de novembre una cadena humana per reivindicar una solució a "l'infrafinançament" del País Valencià.

Milers de ciutadans, 60.000 segons les entitats convocants, i 17.000, segons la delegació del govern, han omplit aquesta tarda els carrers de València per reclamar una millora del finançament i de les inversions de l'Estat al País Valencià.