"Hi havia un pla perquè aquest noi no pogués néixer mai, perquè els meus fills no naixessin mai, perquè cap dels nostres fills no naixés mai. El seu riure és la nostra venjança més gran", publicava a les xarxes socials Emir Suljagic, el responsable del centre per la memòria de Srebrenica, el poble bosnià on més de 8.000 persones van ser assassinades per paramilitars serbis el juliol del 1995. També adjuntava una fotografia dels jugadors de la selecció de Bòsnia i Hercegovina celebrant que s'havien classificat per al Mundial i que havien eliminat tot un gegant com Itàlia. I al centre de la imatge apareixia el jove Esmir Bajraktarevic. Un futbolista fill de refugiats que van fugir de Srebrenica, escenari d'un dels genocidis més recents de la història d'Europa.

Siniša Karan, candidat de l'Aliança de Socialdemòcrates Independents (SNSD) i home de confiança de l’ultranacionalista pro-rus Milorad Dodik, s’ha imposat aquest diumenge a les eleccions presidencials anticipades de la República Srpska amb un 50,3% dels vots, segons dades encara no definitives, de la Comissió Electoral de Bòsnia i Hercegovina.

Nascut a Bòsnia fill de croats, l'escriptor Ivo Andric va morir a Sèrbia, on va ser enterrat. Escrivia en serbocroat i es considerava iugoslau. Va guanyar el premi Nobel de literatura i molta gent diu que va ser un dels grans narradors d'un estat que ja no existeix: Iugoslàvia. I ben cert és que Iugoslàvia ja no existeix i que avui en dia costa trobar gent que parli la llengua serbocroata, però cal tenir en compte que els seus relats són immortals. Solia escriure històries del passat, dels anys del domini otomà, i segueix encara sent un bon company de viatge pels Balcans, independentment de banderes i fronteres. Una terra que sembla impossible d'unir. Ell creia que sí que es podia, potser per això al seu gran llibre ens parla d'un pont.

Només feia unes hores que les famílies musulmanes havien enterrat els seus morts en la cerimònia anual, quan una música va trencar el silenci de la nit de Srebrenica: "Aquest poble viurà [...] perquè Déu també és serbi; els cels són nostres". A través d'uns altaveus del costat de l'església sonava una cançó de l'ultranacionalista serbi Baja Mali Knindža. Les seves lletres sovint glorifiquen la identitat sèrbia i menyspreen obertament els altres pobles, especialment els croats i els bosnians musulmans. "Marxeu, turcs de Banja Luka. No toqueu la nostra República sèrbia. Recolliu les vostres coses i fugiu a Turquia. Alija [Izetbegovic, expresident de Bòsnia], ja no ets el líder. Ha vençut el poble ortodox", segueix la cançó.

Haver de trepitjar fang no és motiu per deixar de portar sabates noves quan s'enterra un germà. Encara que sigui amb trenta anys de retard. Sota un sol que sembla desafiar la solemnitat de la cerimònia, Mensur Mujicic llança el primer grapat de terra on serà sepultat l'Amir. Els homes aplegats al voltant de la tomba acaben d'enterrar els taulons de fusta que protegeixen el taüt. Amb cada cop de pala, es tanca una petita ferida. Després, el reconfort de la veu cantada. L'aire vibra al ritme d'Al·lahu-àkbar i un braç encercla l'espatlla de Mujicic.

Fa dies que tot Sarajevo està decorat de vermell. Milers de persones s'amunteguen a les portes del Teatre Nacional per veure les figures del cinema regionals i mundials desfilar per la catifa vermella del que ja s'ha convertit en el festival de cinema més important dels Balcans. Fundat el 1995 durant el setge de Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, és un esdeveniment amb trenta anys d'història i un passat únic que continua celebrant el poder del cinema fins i tot en els temps més foscos.