Enterrar un germà en territori hostil: així es commemora un genocidi

Enviada especial a SrebrenicaHaver de trepitjar fang no és motiu per deixar de portar sabates noves quan s'enterra un germà. Encara que sigui amb trenta anys de retard. Sota un sol que sembla desafiar la solemnitat de la cerimònia, Mensur Mujicic llança el primer grapat de terra on serà sepultat l'Amir. Els homes aplegats al voltant de la tomba acaben d'enterrar els taulons de fusta que protegeixen el taüt. Amb cada cop de pala, es tanca una petita ferida. Després, el reconfort de la veu cantada. L'aire vibra al ritme d'Al·lahu-àkbar i un braç encercla l'espatlla de Mujicic.

Feia quatre anys que Mujicic sabia que el seu germà era mort. Havien trobat les seves restes en una fossa comuna a més de 100 quilòmetres d'on l'havien assassinat, a Srebrenica, l'11 de juliol del 1995. Però havia preferit no dir-ho a la seva mare. Ja era molt gran, i no sabien com es prendria la notícia. Quan ella va morir, aquest febrer, van decidir que, ara sí, ja era hora d'acomiadar-se'n.

"Digues que va ser el primer enginyer de la història de Sterda –diu Mujicic al seu fill Ibrahim, que tradueix per aquest diari–. Sempre maten primer la gent que té formació", lamenta. L'Amir va marxar del seu poble natal el 1992 quan va esclatar la guerra de Bòsnia i es va refugiar a Srebrenica, un enclavament musulmà enmig de territori serbobosnià, on va treballar un temps de professor d'anglès. El juliol del 1995, quan les tropes serbobosnianes dirigides pel general Ratko Mladic van prendre la base custodiada per les forces de l'ONU que hi havia a la petita localitat annexa de Potocari, va ser assassinat juntament amb 8.371 persones més. La majoria eren homes que havien estat separats de les dones i els nens, davant la mirada dels cascos blaus, traslladats en busos i afusellats. Els cossos van ser enterrats en fosses comunes, i després moguts diverses vegades. Més de 1.000 encara esperen que els trobin sota terra.

Al memorial de Potocari, els morts només s'enterren l'11 de juliol en commemoració de la massacre. Les gairebé 6.000 tombes que hi ha s'estenen sobre l'herba com un camp de flors de marbre blanc. S'arrelen al fons amb la força d'una bala i apunten cap amunt amb la punxa característica de les làpides musulmanes.

Enguany set famílies donaran sepultura a les restes de fills, nets i germans. Però moltes més s'hi han traslladat per assistir a la cerimònia anual i per visitar les tombes dels seus. Han vingut equipats per passar una jornada dura. Ja s'ho coneixen, la majoria venen cada any: porten gorres, aigües, bosses plenes de menjar i estovalles per seure sobre l'herba. Enguany alguns han portat també banderes palestines. Per arribar a la seva tomba, cal passar per sobre les altres.

Quan un grup de joves trepitja la del seu marit, la Munereva protesta clavant cops amb la crossa contra el terra. Al costat reposen els seus dos fills: Nerim i Edi Gabeljic. Tenien 15 i 22 anys quan els van assassinar. El Nerim anava a l'institut i l'Edi havia començat la universitat. Tant la Munereva com la seva filla Medina van marxar de Srebrenica després de la guerra. La filla va anar als Estats Units, però la mare va quedar-se a Sarajevo. Un cop al mes, fa els 150 km que separen les dues ciutats per venir a resar a prop dels seus fills i el seu marit. Quan comença la pregària, se li neguen els ulls. No pot parlar més.

Sobreviure al genocidi

Amela i Adela Memic també van perdre el seu pare i el seu oncle a Srebrenica. Han vingut acompanyades de les seves filles, com tants d'altres. Desenes de criatures passegen entre les tombes. Potser la guerra els queda lluny, però s'han educat resant als seus difunts en el vessament de sang als Balcans, com han fet els bosnians de tots els bàndols les últimes tres dècades. El pare de l'Adela i l'Amela tenia 35 anys quan el van matar. Era més jove que elles ara.

Hi ha altres tombes on no hi ha ningú. Potser ja no queden familiars vius. En alguns casos, la guerra va acabar amb famílies senceres; en la majoria, els que van sobreviure van marxar de Srebrenica. El que havia estat un poble de gairebé 40.000 habitants, ara és ple de cases buides. Ara es calcula que n'hi queden menys de 4.000. Ningú vol viure sobre les runes d'un genocidi.

Genocidi és una paraula que incomoda, encara avui. Implica el col·lapse moral d'una societat i el fracàs dels que s'erigien en els seus àrbitres. També dels que se'l miraven sense fer res per aturar-lo. Genocidi costa de dir fins i tot quan és evident i es retransmet en rigorós directe. Però fins i tot quan hi ha imatges i quan un tribunal internacional ha dictat una sentència amb aquests termes, hi ha qui troba la manera de posar-lo en dubte. El dia abans de l'acte, tots els transistors de Bòsnia emetien les mateixes declaracions: "El que va passar a Srebrenica no va ser un genocidi". Eren paraules del dirigent serbobosnià Milorad Dodik, en una visita a Bratunac, el poble més proper al memorial de Srebrenica.

En aquesta localitat veïna de Srebrenica, hores abans que comenci la cerimònia, l'únic rastre de la commemoració de la massacre és el brunzit dels helicòpters que aterren al camp de futbol i van descarregant les autoritats que assistiran a l'acte. Van desfilant en cotxe oficial els caps d'estat de Turquia, Noruega, el Pakistan, i de tots els països de la regió excepte Sèrbia.

Els vilatans de Bratunac observen amb recel la cua de cotxes a la carretera que porta al memorial. Està flanquejada per centenars de fotos amb les cares dels morts de l'altre bàndol, el serbobosnià, clavades amb estaques a la vora del camí, expressament per l'ocasió. És el paisatge d'una reconciliació inacabada, basada en la indiferència mútua.

Una ruta hostil

Almenys 7.000 persones han vingut a peu des de Nezuk, en una marxa de 100 quilòmetres que ressegueix en sentit contrari la ruta que van fer els homes desarmats fugint de Srebrenica abans de ser assassinats. Els pelegrins caminen l'últim tram entre els cotxes i les fotografies. Ningú arrenca els cartells i tothom respecta els morts de l'altre bàndol. Ara els toca entendre's als vius.

El camí de tornada serà similar. Els embussos fan que ni tan sols els cotxes oficials puguin avançar. Algunes autoritats aprofiten l'avinentesa per fer-se un bany de masses. El president de Bòsnia, Denis Becirovic, es fa fotografies amb els ciutadans que li demanen. Però no sembla tenir tantes ganes de conversar amb els periodistes. Es limita a dir "Barcelona, molt bonic" a aquest diari.

Per a alguns, el viatge de tornada serà més llarg que per a altres. Medina Cehic ha vingut de Melbourne, Austràlia, amb 22 persones més. Formen part de l'associació Children and The Srebrenica Genocide, de familiars o amics de víctimes del genocidi, i cada any viatgen fins a Bòsnia per assistir a la cerimònia. Ella tenia tot just dos anys quan va esclatar la guerra, i va tenir la sort que els seus pares van obtenir l'asil a Alemanya. Creu que això els va salvar la vida, i per això reclama la universalitat d'aquest dret. "Treballem per conscienciar sobre els perills d'un genocidi. Però veient el que passa a Gaza sembla que no hàgim après res", lamenta. Aquest any, és el primer cop que tota l'organització fa la marxa caminant. Té els peus plens de nafres. Però s'ha volgut posar sandàlies de mudar de totes maneres. L'ocasió s'ho mereix.