En el seu darrer baròmetre, el CIS inclou una enquesta sobre l'opinió que els ciutadans espanyols tenen de la Constitució, aprofitant l'avinentesa que aquest dimarts se celebra a Madrid un acte solemne que unirà el Congrés i el Senat en el més pur esperit de la Transició. La idea és celebrar que l'actual Constitució, la de 1978, és la “més longeva” de la història. Les anteriors (promulgades els anys 1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876 i 1931) van tenir vides més aviat curtes, degut a un no parar de pronunciaments, aixecaments, revoltes i cops d'estat militars, que en la darrera ocasió (1936) va tenir com a conseqüència una guerra civil i una dictadura també ben longeva. En la tradició política espanyola, fer brindis per la longevitat dels períodes democràtics (justament quan l'amenaça no ben bé militar, però sí de l'extrema dreta ultraespanyolista, torna a agafar força) té un punt de cridar el mal temps.

L’aniversari de la Constitució espanyola fa de mal celebrar perquè sempre cau en pont. El de la Puríssima. Que no fa referència a la Constitució, encara que podria, perquè des que es va estrenar que es manté intacta. No li han tocat ni una coma. D’acord: una o dues. D’aquelles que ni es noten. Però la Puríssima fa referència a la Mare de Déu, concebuda lliure del pecat original. Un misteri. Com el de la concepció de la Constitució, que va ser concebuda només per homes. Bé, en aquest cas és un misteri resolt que es diu masclisme. Encara que només fos per això ja hauria de ser retocada, però ves tu i digues-los-ho. Segur que no s’ofenen. Tot i això, té el seu valor haver-la fet, perquè acostuma a ser una murga fer treballs en grup, perquè és complicat posar-se d’acord per trobar un dia, perquè a veure qui és més o menys fatxa, més o menys monàrquic, però monàrquic al capdavall, perquè sempre hi ha el típic que s’escapoleix i el que acaba fent tota la feina, encara que després el mèrit es reparteix a parts iguals. Encara que només sigui per això, ja s’entén que ho celebrin. 

Aquest divendres es commemoren 46 anys de l’aprovació en referèndum de la Constitució espanyola, votada per només una quarta part dels electors actuals, tots en edat de jubilar-se, per cert, perquè la resta del cens o no havia nascut o no havia arribat encara als 18 anys. En termes de legitimitat democràtica, això no seria un inconvenient si el text hagués experimentat alguns canvis per adaptar la voluntat constituent a la realitat, però resulta que només s’ha reformat puntualment tres vegades: dues per imperatiu de la UE i només una, aquest mateix any, per substituir el terme disminuïts pel de discapacitats. Així no és estrany que Espanya sigui el país europeu que menys vegades ha reformat la seva carta magna, que tingui una Constitució permagel. Aquesta impotentia reformandi és una constant del constitucionalisme espanyol, tanmateix: sempre ha preferit canviar la Constitució abans que reformar-la, normalment a còpia de pronunciamientos o cops d’estat.

Salvador Illa ha marcat el seu primer debat de política general amb un anunci: la construcció de 50.000 pisos públics d'ara fins a 2030, amb una inversió de 4.400 milions d'euros en la present legislatura, a raó de 1.100 milions cada any. És una promesa ambiciosa, que cerca enfrontar amb contundència el primer problema actual de la ciutadania, l'accés a l'habitatge. Té també la virtut de recordar que Catalunya, i l'estat espanyol, estan ben lluny de les polítiques d'habitatge que es practiquen als països capdavanters de la Unió Europea –des de França fins a Dinamarca passant per Alemanya–, on es prenen una mica més seriosament el principi que tots els ciutadans (i, tanmateix, no arriben a tots, per descomptat) han de tenir un lloc digne per viure. 

Una de les coses que em van quedar més clares en llegir l'extraordinària biografia de Winston Churchill publicada per Roy Jenkins l'any 2001 és que tant en l'esfera política com en la militar, i fins i tot en la personal, les victòries i les derrotes sempre són relatives. En efecte, una victòria o una derrota no són ben bé fets, sinó més aviat interpretacions acomodatícies de fets. Per descomptat, quan aquestes lectures de la realitat van més enllà del que és raonable hem de parlar d'autoengany, de cinisme o d'ambdues coses alhora. Si m'ho permeten, els resumiré un vell conte xinès que té diverses variants. Un home arriba a un poble i li regala un imponent cavall blanc al primer jove que es troba pel carrer. Tothom diu "Quina sort!", però un vell afegeix: "Ja ho veurem". Al cap d'uns minuts el jove cau del cavall i es trenca una cama. Tothom exclama "Quina mala sort!", i l'ancià sentencia: "Ja ho veurem". I, en efecte, després arriben uns soldats que recluten obligatòriament tots els joves sans per anar a la guerra. La gent diu "Quina bona sort ha tingut!", i el vell rebla de nou: "Ja ho veurem". Etcètera. 

Aquests darrers dies hem tornat a la realitat. Acostuma a passar a principis de setembre. Però aquest cop hi ha circumstàncies especials. La diferència resideix en el fet que aquesta vegada estem començant una nova etapa política, en particular a Catalunya. I aquest fet afecta els equilibris en la maquinària del sistema, entre altres factors pel canvi en les relacions entre la Generalitat i la casa reial. Culmina un procés que de la mà de l'expresident Pere Aragonès ja s’havia iniciat fa un temps. Però és evident que ara s’ha accelerat. Salvador Illa va destacar en la seva presa de possessió que assumia el càrrec com a president per "unir i servir". Amb aquesta segona paraula adquiria un compromís relatiu a la recerca permanent de la millor gestió possible de l'administració catalana, amb els recursos humans i econòmics de què es disposa. El primer concepte –"unir"– planteja connotacions més profundes, tenint en compte d'on venim. L'objectiu de superar diferències a la societat catalana, després dels esdeveniments i tensions dels últims deu anys, requereix un plus d'habilitat i paciència.

Fa un parell d’anys, les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya afermant l’obligatorietat d’oferir el 25% de les classes en castellà van certificar el final formal del sistema d’immersió a l’escola catalana, que havia rebut un cop fatal amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia. El final substantiu, en molts centres del país, s’havia anat covant ja des d’alguns anys abans, quan el sistema d’immersió va començar el seu retrocés pràctic. Resumint, la immersió fou una història d’èxit durant un parell de dècades, des del seu inici, impulsat per famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien ensenyament en català per als seus fills. I ha decaigut en les dues darreres dècades per motius variats.

Pel que sembla, no ha agradat gens en determinats àmbits polítics, però també historiogràfics, que hi hagi hagut qui es retrotragués al 1714 per parlar dels enfrontaments seculars mal resolts entre Catalunya i Espanya com a fonament d’un acord polític per a la investidura de Pedro Sánchez. Ja se sap que el que per a uns no deixa de ser un exercici nostàlgic i preliberal, que no cap a la Constitució, alfa i omega de les nostres vides, per a d’altres constitueix el fonament d’un pluralisme d’arrel historicista i de la persistència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. El que per a uns és poc més que un mite forjat en una derrota escaiguda en mig d’un plet dinàstic en clau europea de primers del segle XVIII, per a d’altres és un relat que situa l’origen del contenciós en una guerra provocada per la defensa de les constitucions de Catalunya i contra el despotisme monàrquic. Per aquí no avançarem. 

Més que de celebració, l’acte del 45è aniversari de la Constitució al Congrés s’ha revelat com una nova oportunitat per a Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo d'acusar-se mútuament d’incomplir-la. El líder del PP ha portat al límit l’exacerbació verbal a l’hora de criticar la llei d’amnistia i les negociacions del PSOE amb l’independentisme, i ha intentat amagar així el bloqueig al Consell General del Poder Judicial que el president espanyol li ha tornat a recriminar. De fet, Sánchez convocarà Feijóo a una reunió abans que acabi l’any per abordar aquesta qüestió, així com la reforma del finançament autonòmic i l’eliminació del terme disminuïts a la carta magna per referir-se a les persones amb discapacitat.

Reconec que encara estic sota l’impacte de les imatges de jutges i magistrats manifestant-se, punyetes incloses, davant les seus de jutjats i tribunals de diferents capitals espanyoles, contra l’amnistia (o potser contra una proposició de llei presentada al Congrés de Diputats que a penes havien pogut examinar). Abans d’això ja va ser prou delirant veure com l’òrgan de govern del poder judicial, un Consell General del Poder Judicial caducat fa cinc anys, i per això mateix de dubtosa legitimitat, es pronunciava preventivament sobre un text que encara no havia vist i que, un cop va veure la llum, va suposar que s’encarregués un informe sobre la qüestió, que no és preceptiu ni encara menys vinculant, perquè es tracta d’una proposició de llei d’un grup parlamentari i no d’un projecte de llei del govern, ja que aquest està en funcions i no té capacitat legislativa. Una pèrdua de temps i de diners.