01/12/2021

Immersió: 'game over', fa temps

4 min
L'escultura 'Neptú i Glauc', de Bernini, és descarregada a Royal Academy, a Piccadilly, el 1937.

Fa una setmana el Tribunal Suprem rebutjà el recurs del Govern contra la decisió del TSJC que obliga a impartir 25% de classes en castellà a les escoles, si més no. Com manen els cànons, el govern va desplaçar als centres la reacció a la providència (tant, que ha hagut d’emfatitzar que no ho farà). I hem estat convocats a la manifestació de rigor per defensar que la immersió “no es toca” .

¿Segur que la immersió “no s’ha de tocar”? ¿No és aquesta una reacció de pinyó fix, d’aquelles que reconforten l’ànima sense efectes reals? La immersió ja fa temps que és un rei nu. I qui ho ha vingut a dir ha estat una molt estesa reacció ­–no oficial­– a la decisió del TS: d’acord, agafem-li la paraula al Suprem, i que es facin el 25% de classes en castellà... i prou. Perquè això augmentaria molt les hores de classe en català!

Molts havíem sentit de primera mà que en molts centres es fan en català les hores de català, i prou. De vegades, ni això. Les recents dades demoscòpiques basades en mostres àmplies ens han mostrat que el que ens deien no era excepcional, sinó freqüent. El resultat, dur de llegir o sentir: hi ha famílies i xiquets que desitgen immersió en català (en català) a certes zones del país, i no poden tenir-la, puix no en tenen oferta real a l’entorn.

Ens ensenyà Albert Hirschman que no hi ha polítiques que siguin òptimes per sempre. La immersió fou un èxit; va estendre i generalitzar a futur el coneixement funcional del català. Però fa temps que ja no ho fa bé. Cal, per tant, revisar la política. En quina direcció? Primer avaluem: per què va triomfar la immersió però ha deixat de fer-ho? Crec que la immersió va funcionar perquè responia a una demanda molt estesa entre els destinataris . Es va iniciar per impuls particular de famílies castellanoparlants.

És necessari entendre que l’ensenyament és un servei públic caracteritzat per la "coproducció": la participació de famílies i estudiants és imprescindible per assolir els objectius de l’ensenyament (i no només l'"educació"). I l’adhesió a la immersió s’ha debilitat molt, tant entre famílies i estudiants, com entre professionals, per motius l’anàlisi del quals demanaria més espai del disponible avui. Per això el departament no pot (a part de no voler) prendre mesures disciplinàries contra tants professors que fan classe en castellà contra la política educativa legislada i els plans oficials dels centres. I és per això que el Govern desplaça la reacció als centres. Sabent que no passarà res.

Cal recuperar la coproducció dels usuaris en la immersió perquè funcioni millor. I faríem bé de preguntar-nos si això –en l’actual marc constitucional– no exigeix un sistema similar al del País Basc. Allí l’administració ofereix escolarització en basc (amb assignatura de castellà) i escolarització en castellà (amb assignatura de basc), i modalitats mixtes que en el nostre cas poden ser supèrflues, puix català i castellà són llengües llatines. Les famílies trien quina escolarització prefereixen per als seus fills.

La qüestió és complexa i comporta molts més detalls dels que es poden tractar en una columna. Tanmateix, crec que se’n poden destacar un parell, si més no. Primer: la comparació de resultats potencials d’aquest sistema no es pot fer amb resultats ideals del sistema d’immersió, sinó amb els resultats reals. Més en concret: moltes famílies avui no poden tenir immersió en català, perquè no tenen realment aquesta oferta al seu entorn. I amb el sistema d’oferta dual sí que la tindrien, puix l’adhesió expressa de les famílies a aquesta oferta garantiria el millor funcionament de la coproducció en el sistema.

Segon: no em sembla (cal recordar aquí que no en soc expert) que l’oferta dual sigui prohibida per l’Estatut. L’article 35.3 diu: “Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual”. Infringir aquest precepte exigiria censar els xiquets per "llengua habitual" i assignar-los educativament en funció d’aquesta. Fort, no? Però és que l’elecció d’escolarització és el contrari a separació per llengua habitual. Primer, per l’acció: l’elecció. Segon, per resultats: en triar, molts pares diferencien entre llengua habitual i llengua d’escolarització del fill. Les experiències del País Basc (i de les Balears, transitòria amb Bauzà), ho han posat clar per via de fets. Però, a més, és que la separació es dona ara, a nivell espacial.

En política pública hi ha objectius de primer nivell, però no hi ha cap instrument sagrat. Tampoc la immersió. Sabem que ja no funciona com funcionava. Necessitem una conversa honesta, lliure de tabús, per pensar què cal revisar perquè l’objectiu (extensió real i funcional del català) es compleixi. Arribats al punt en què ens trobem, em sembla molt improbable sense millorar l’adhesió expressa de famílies i estudiants (i professionals). Ara bé, una cosa és segura: “No tocar la immersió” és la millor recepta perquè continuï la seua degradació real. Puix, encara que el model d’immersió sigui "ideal", les condicions actuals no són les "ideals" per aplicar-lo.

Germà Bel és economista
stats