En aquest capítol d'una qüestió d'imatge. "I això és notícia?" és la pregunta que sovint veiem als comentaris de les notícies sobre premsa rosa i cultura pop. I, evidentment, no són notícies que ocupin les portades de diaris, però sí que són qüestions que sovint comentem amb els amics o la família al voltant d'una taula o a la barra d'un bar. I això és el que fem en aquest pòdcast: traslladar-nos a un local per repassar algunes notícies de la crònica social que serveixen no només per mantenir-se al dia de les xafarderies més destacades, sinó també per parlar de l'amor, l'amistat o les ruptures.

Timothée Chalamet és un dels actors joves del moment i diumenge podria guanyar el seu primer Oscar per la seva interpretació a Marty Supreme. Amb tot, els vents de l'opinió pública no li són del tot favorables, sobretot després que aquest cap de setmana es viralitzessin unes declaracions seves en què titllava l'òpera i el ballet d'arts moribundes, una afirmació que ha fet enfadar tots dos àmbits artístics, que a través de diferents institucions han respost a l'actor.

No tinc clar si, tal com afirma Paul Schrader, Marty Supreme i The mastermind de Kelly Reichardt són la mateixa pel·lícula reproduïda a velocitats diferents. Però sí que sembla evident que els seus protagonistes estan fets d’una pasta idèntica: sengles sociòpates que es passegen pel món convençuts que estan destinats a una grandesa incompatible amb la vida quotidiana, i que emprenen croades egoistes de conseqüències catastròfiques. Aquest quadre psicològic manté una relació gens casual amb el fet que el Marty Mauser que encarna Timothée Chalamet –amb ulleres, bigotet i gestualitat elèctrica– sigui, també, un clar exponent de l’excepcionalisme americà; així ho demostra cada vegada que vol convèncer els seus interlocutors que mereix un tracte diferent i que la seva presència com a estatunidenc eleva els campionats mundials de ping-pong.

Paul Thomas Anderson surt reforçat en la cursa pels Oscars després que Una batalla tras otra hagi guanyat quatre premis a la gala dels Globus d'Or que s'ha celebrat aquest diumenge a Los Angeles. L'Associació de Premsa Estrangera a Hollywood ha reconegut el film d'Anderson amb premis en quatre categories: comèdia, director, guió i actriu de repartiment (Teyana Taylor). En l'àmbit de les sèries, Adolescència continua aplegant guardons i ha aconseguit quatre Globus d'Or, un com a millor minisèrie i tres en categories interpretatives: actor de minisèrie (Stephen Graham), actriu de repartiment (Erin Doherty) i actor de repartiment (Owen Cooper). Els premis a Adolescència, juntament amb els que han rebut The Pitt (millor sèrie dramàtica) i The studio (sèrie de comèdia), fan que el palmarès més rellevant dels Globus d'Or sigui el mateix que el dels Emmy que es van donar al setembre.

Quan van aparèixer els primers rumors de relació, ningú se'ls acabava de creure. Timothée Chalamet i Kylie Jenner semblaven una parella improbable, però acaben de celebrar tres anys junts, com s'ha encarregat de recordar l'actor als Critics Choice Awards. Durant el discurs d'agraïment pel premi a millor actor per la pel·lícula Marty Supreme, un Chalamet exultant dedicava el guardó a la seva parella, membre de la catòdica dinastia Kardashian. "Gràcies a la meva parella dels darrers tres anys. Gràcies pels nostres fonaments. T'estimo. No podria fer això sense tu. Gràcies de tot cor", ha dit l'actor, mentre la influencer i personalitat televisiva el mirava amb ulls d'enamorada.

De sobte vaig començar a plorar profundament emocionat per tot el que explicava aquella escena que estava veient al cinema. Per com el cineasta James Mangold havia decidit muntar la interpretació de la cançó The times they are a-changin' de Bob Dylan, per com l'estava cantant l'actor Timothée Chalamet... i perquè uns versos erosionats pels tòpics adquirien significats nous en aquell moment precís.

Els fets de la vida i obra de Bob Dylan que posa en escena Un completo desconocido han sigut narrats tantes vegades (per exemple, al llibre d’Elijah Wald Dylan goes electric!, punt de partida per al guió de Jay Cocks) que han acabat per adquirir la textura mítica de la ficció. De fet, la manera en què James Mangold presenta algunes situacions –la improvisada intervenció d’Al Kooper com a organista a la gravació de Like a rolling stone, o l'escàndol que va provocar el recital passat de decibels de Dylan i el seu grup al festival de Newport, bastió de la tradició folk– persegueix el mateix pessigolleig còmplice que les cites que els films superheroics fan a les vinyetes pregnants. Dit d’una altra manera: l’aparença realista de la pel·lícula és un miratge rere el qual hi trobem una fabulació que, en el fons, no queda lluny del ball de màscares que Todd Haynes va orquestrar a I’m not there, on el misteri dylanià s’encarnava en diferents avatars.

Un públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s'ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l'escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de Maggie’s farm. En el temple més purista del folk nord-americà, el sant patró de la nova cançó protesta va sortir a tocar amb una banda de rock i els espectadors van reaccionar primer amb estupor i després amb llàgrimes i indignació. Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música.

Quan tenia vuit anys Tilda Swinton (Londres, 1960) va veure una pel·lícula que li va "canviar la vida". De fet, en aquell moment va pensar "que era un somni, no una pel·lícula". Es tracta de la primera versió de Powers of ten, un curt científic de Charles i Ray Eames que només dura 10 minuts i que arrenca amb una seqüència quotidiana, quasi bucòlica: una família fent un pícnic, amb la seva cistella plena de menjar i unes estovalles sobre la gespa. Aleshores, la càmera s'allunya 10 metres, 100 metres, 1.000 metres... "Al cap d'una estona veus els Estats Units, la Terra, la galàxia, i després torna a apropar-se al pícnic i la càmera entra dins la mà de l'home i veus el corrent sanguini, el sistema nerviós, els àtoms... És al·lucinant i sovint la projecto a la canalla amb la fundació que tinc amb Mark Cousins, perquè és una pel·lícula que fa que t'enamoris del cinema i que t'adonis que el cinema no té fronteres", ha explicat.

La intensa promoció d'Un completo desconocido, el biopic de Bob Dylan, ha portat Timothée Chalamet a Londres, on aquesta setmana es va celebrar l'estrena de la pel·lícula. L'actor va sorprendre els fotògrafs arribant a la catifa vermella en una bicicleta de lloguer de Lime, una de les moltes companyies de la capital anglesa que permeten usar aquest transport fent ús d'una aplicació. En el cas de Lime, 30 minuts de bicicleta tenen un cost de 3,99 lliures. L'aposta pel transport ecològic no li va sortir del tot bé a Chalamet, ja que segons ha explicat ell mateix ha estat multat amb 65 lliures (uns 77 euros) per aparcar malament la bicicleta.

Des de feia dies, diferents cartells empaperaven la ciutat de Nova York per anunciar una competició que tindria lloc a la plaça Washington Square Park aquest diumenge. La trobada, de la qual a priori no s'informava qui eren els organitzadors, tenia un objectiu clar: "Concurs de semblança a Timothée Chalamet". Amb una foto del conegut actor de Hollywood, el cartell prometia una recompensa de 50 dòlars a aquella persona que s'assemblés més al protagonista de Dune. Aquest diumenge centenars de persones van aplegar-se a la plaça novaiorquesa, alguns encuriosits per la crida i d'altres amb la voluntat d'emportar-se el premi. El que ningú s'esperava és que el mateix Timothée Chalamet respongués a la crida i aparegués entre els seus dobles. L'arribada de l'actor va generar una gran expectació i descontrol, motiu pel qual la policia va haver de detenir un dels assistents.

El director Denis Villeneuve i l'actor Timothée Chalamet entren a la sala parlant-se, un sobre l’altre, en francès. Villeneuve és del Quebec; Chalamet va néixer a Nova York, però té doble nacionalitat nord-americana i francesa. Van vestits gairebé idèntics, de negre de cap a peus, tot i que les capes de cuir brillant de Chalamet tenen més estil. El tema del dia és el genocidi galàctic i els messies dubtosos, els temes centrals de Dune: Parte dos, la segona entrega de l’èpica espacial basada en la novel·la de Frank Herbert de 1965. Tot i això, la parella és propensa a riure. 

El realitzador Denis Villeneuve continua la seva adaptació fílmica d’aquesta saga d’intrigues de palau i lluites pel poder ubicades en naus espacials, planetes i futurs llunyans. La segona entrega conserva la mateixa tendència a la solemnitat de la seva predecessora, el mateix disseny de producció monumentalista decorat per un seductor vel d’ombres, misteris i profecies. La música eixordadora de Hans Zimmer reforça el desig d’aclaparar l’audiència mentre es relata com el jove protagonista, el bon colonitzador Paul Atreides (Timothée Chalamet), s’integra en la resistència antiimperialista del seu planeta d’exili i esdevé un líder.

La novel·la Charlie i la fàbrica de xocolata havia estat adaptada dues vegades al cinema. El seu personatge més característic, l’il·lusionista dels dolços Willy Wonka, té ara la seva pròpia història d’orígens com un jove orfe que vol establir-se com a xocolater. El seu somni no serà fàcil de complir perquè trobarà una gran ciutat habitada per voltors: un oligopoli de magnats de les llaminadures que no vol competència, la propietària d’una sinistra casa d’hostes...