Josh O'Connor, un lladre de guant blanc i jersei de llana

El gènere criminal (o la seva relectura apàtica) no resulta estrany a Kelly Reichardt, una de les cineastes nord-americanes fonamentals de les tres últimes dècades. Des del seu debut, River of grass, fins a la magistral First cow, passant per Night moves, el delicte –fer volar una presa o robar llet d'una vaca aliena– apareix com a únic acte de dissidència possible per als outsiders sense remei que abunden al seu cinema. Filmada en cel·luloide pel seu col·laborador habitual, Christopher Blauvelt, The mastermind ens transporta des dels títols de crèdit als Estats Units convulsos dels inicis dels setanta, acabats de despertar del somni utòpic dels seixanta. En una ciutat petita, JB Mooney (un excel·lent Josh O’Connor que canvia l’arrugat vestit blanc de La quimera per desgastats jerseis de llana), estudiant d'art fracassat, pare de família i fuster en atur, organitza el que imagina com un cop perfecte: el robatori d'unes obres d'art d'un museu local.

Reichardt, que també és la muntadora, filma l'acte criminal amb una combinació de languidesa, austeritat pragmàtica i comèdia física, i revela aviat que el que realment li interessa no és el delicte en si sinó les seves conseqüències. Així, la pel·lícula es converteix en la seva segona meitat en el relat del viacrucis personal del protagonista, una ordalia existencial i física pròxima a la radicalitat i rigor formal del cinema de Bresson (ocultar obres d’art robades no havia suposat mai tant d'esforç ni havia ocupat tant de temps en pantalla com a l’escena del graner). Però el trajecte del JB no és un camí cap a la redempció, sinó una fugida cap enlloc iniciada per un gest inútil i protagonitzada per una masculinitat somnolenta i solipsista, tan entotsolada que és incapaç de veure el món del seu voltant. Un fracàs personal i generacional que parla tant dels Estats Units de Nixon com dels actuals i que es revela definitiu en l’enlluernador pla final.