Josh O’Connor i el preu de robar art d’un museu
Kelly Reichardt estrena al Festival de Canes el singular film de robatoris 'The mastermind'
Enviat especial al Festival de CanesDos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l'antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A The mastermind, de Kelly Reichardt, l'actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona.
The mastermind podria ser la versió minimalista i amb sordina d’un thriller dels germans Coen: Reichardt embolcalla les accions del protagonista d’un vel de quotidianitat que situa la història en algun punt a mig camí entre el cinema de gènere i la comèdia costumista. I ho fa amb tensió, un punt d’humor negre i contenció expressiva; hi ha poques explicacions per a la deriva criminal d’aquest fuster amant de la pintura, el JB, encarnat magníficament per O'Connor, que té alguna cosa de personatge dels germans Safdie, tant per la determinació i la inconsciència com per la seva pulsió autodestructiva.
Les pel·lícules de Kelly Reichardt són l’antítesi del cinema d’autor efectista a l’estil d’Emilia Pérez que tant de soroll acostuma a fer a Canes. A The mastermind hi ha una voluntat clara de soterrar les emocions i deixar que el públic especuli sobre les decisions dels personatges. Tot plegat, narrat excel·lentment per la directora de First cow (2019) i Wendy i Lucy (2008). Reichardt filma com el JB cava la seva pròpia tomba amb una sobrietat i una contenció admirables que, tanmateix, tenen un preu: l’oblit sistemàtic del cinema de la directora nord-americana en el palmarès dels festivals. Ja va passar amb l’anterior pel·lícula, Showing up, que després ni tan sols es va estrenar a casa nostra, i segurament tornarà a passar amb The mastermind. Sigui com sigui, és la millor representant del cinema nord-americà vista en aquesta edició de Canes.
La ‘maternal’ dels Dardenne
Curiosa elecció per tancar la competició oficial: els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, amb dues Palmes d’Or, són les úniques vaques sagrades d’aquest any. Jeunes mères, que han presentat aquest divendres, posa el focus en un alberg per a mares adolescents, com també feia Pilar Palomero a La maternal (2022). En el cas dels Dardenne, el protagonisme és coral; la pel·lícula va movent el focus d’una mare del centre a l’altra, cadascuna amb els seus problemes i els seus reptes particulars, començant per la immaduresa i la soledat, però amb una gran determinació per millorar les seves vides i la dels seus fills.
Jeunes mères és un dels films més lluminosos dels Dardenne, però potser el cinema dels belgues és millor quan deixen més espai a l’ambigüitat i les contradiccions. Torna a ser evident la gran habilitat dels directors per filmar amb nervi les peripècies i els dilemes dels seus personatges, però més que mai els directors de Rosetta es deixen portar per un impuls gairebé didàctic que resta força a la història. Això sí, se'ls hi ha de reconèixer l'habilitat per extreure interpretacions d’un naturalisme excepcional del seu repartiment de cares desconegudes, i també de crear petits moments d’emoció desbordada que, tot i veure’ls venir, t’impacten igualment.
Favorits per a la Palma d'Or
Vista per sentència, la competició oficial deixa algunes favorites clares per al palmarès que s’anunciarà dissabte, començant per la iraniana Un simple accident de Jafar Panahi, un contundent thriller moral a favor del qual juguen les circumstàncies personals del director, que el 2023 va passar per la presó i ha rodat el film en la clandestinitat. Hauria d’estar en el palmarès l’alemanya Sound of falling, potent drama fantasmagòric d’una gran ambició expressiva. I també figuren en les apostes la brasilera O agente secreto, la noruega Sentimental value i la producció catalana Sirat, d’Oliver Laxe, molt ben valorada per la premsa internacional, i que aquest divendres ja ha guanyat dos premis menors, el Cannes Soundtrack a la millor banda sonora i el Palm Dog a la millor actuació canina. La Romería de Carla Simón, en canvi, tot i haver tingut una acollida prou bona, no sona en principi com a favorita a la Palma d’Or entre la crítica internacional.
