Gilles Lipovetsky (Millau, 1944), professor de filosofia i de sociologia, molt vinculat a Grenoble, on viu a distància de la cort política i cultural parisenca, al llarg de la seva vida intel·lectual ha construït, amb un seguit d’assajos, un relat sobre les mutacions de les societats europees en uns anys de canvis cada cop més accelerats, com han estat els de la segona meitat del segle XX i els que portem del segle XXI. Posant la mirada en diferents conceptes, ha recorregut les construccions culturals, socials i morals europees des d’un pensament propi en què nocions com efímer, buidor, consumisme, individualisme, desconfiança i por, entre d’altres, han jugat un paper important per a la desmitificació de les grans ideologies contemporànies.

Si no hi ha canvis inesperats d’última hora, la fi del llarg cicle electoral del 2024 ha certificat el mal moment dels partits independentistes. No només s’ha perdut la majoria absoluta d’escons al Parlament de Catalunya o la presència en algunes alcaldies importants del país, sinó que la patacada ha deixat núvols negres en diferents fronts: dels més de 2 milions de vots que es van recollir a les eleccions del 21 de desembre del 2017 s’ha passat als poc menys d’1,4 milions de vots de les catalanes del 2024 o menys de 900.000 a les europees de fa una setmana. En percentatge de vot sobre el cens, del 47,5% dels vots del 2017 s'ha traduït en un 43% de suports a les catalanes o a un 33% a les europees d’enguany. Unes últimes xifres: només en 63 municipis del país (dels 947), i per molt poquet, el percentatge de vot independentista del maig del 2024 va ser superior al del 2017. Comparat amb les europees, el número és fins i tot menor.

El camí de l’agitador d'extrema dreta Alvise Pérez fins al Parlament Europeu s’ha construït en gran part sobre mentides i notícies falses. Algunes li han comportat processos judicials, com quan va afirmar que l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena havia rebut un respirador a casa seva durant la pandèmia o quan va difondre una prova PCR falsa del llavors ministre de Sanitat, Salvador Illa. Però Alvise no s’atura i, en un altre exemple de la seva manera d'actuar habitual, ara alimenta una altra teoria de la conspiració sobre els resultats de les eleccions europees, en què va obtenir 800.000 vots i 3 eurodiputats.

D’entre les poques sorpreses que ens va portar la nit electoral de diumenge va sobresortir la irrupció d’una nova formació política –una agrupació d’electors, per ser més precisos– que va entrar amb força al Parlament Europeu amb 3 eurodiputats i el 4,6% dels sufragis. Estem parlant, lògicament, de S’ha Acabat la Festa (SALF), la marca de l’agitador digital Alvise Pérez.

Durant els anys més durs del Procés, quan aquell front format pel poder executiu, el judicial, el policial i el mediàtic va assolir un grau d'impunitat sense precedents, es va elaborar una teoria ad hoc per explicar per què la majoria –o la quasi majoria– dels catalans estaven a favor de la independència. ¿Com podia ser que, segons ells, totes aquelles persones anessin contra la raó, contra el sentit correcte de la història, contra els valors de la Constitució "que nos hemos dado entre todos"? Què estava passant? Òbviament, es negaven a constatar que allò era una decisió lliure i democràtica compartida per milions de persones. No, ni parlar-ne: el que passava en realitat és que érem uns pobres desgraciats als qui l'escola catalana i TV3 i altres mitjans havien rentat el cervell. I punt. Per tant, fos quin fos el resultat, no era lícit. És exactament el mateix argument que he escoltat aquests dies en relació amb els resultats de les eleccions europees. En un parell de papers, fins i tot, he observat una patologització –en el sentit literal del terme: amb l'ús de vocabulari psiquiàtric– de certes idees. Tampoc és nou, això. Un dels personatges més intel·lectualment sinistres del franquisme, i també un dels més influents, el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera, va arribar a afirmar: "En todo resentido hay un marxista, aunque él no lo sepa". Espectacular. Qüestionar l'Agenda 2030, ni que sigui argumentadament, ¿també és cosa de ressentits patològics? ¿Estan alienants, no se'ls ha de fer cas, no tenen raó, van contra el sentit correcte de la història, etc.?

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va deixar el país en estat de xoc diumenge a la nit amb el seu anunci de dissolució de l'Assemblea Nacional i la convocatòria d'eleccions legislatives anticipades. L'endemà de la victòria històrica de Reagrupament Nacional (RN), el partit d'extrema dreta capitanejat per Marine Le Pen, amb un 31,5% dels vots a les eleccions europees, aquest dilluns els partits han començat a discutir aliances i estratègies electorals. El rellotge ja ha començat a córrer: la primera volta de les eleccions serà d'aquí només tres setmanes.

Resultats. El centre polític europeu és cada cop més estret. Cada daltabaix anunciat a les enquestes i aturat a les urnes és una victòria mínima més. Però la realitat és que l’extrema dreta és avui més forta a la Unió Europea, i ha crescut, sobretot, als països fundadors de la Unió. A França, Itàlia, Bèlgica o els Països Baixos. A Alemanya, després de setmanes de batalla política i judicial contra una extrema dreta desacomplexadament feixista, Alternativa per a Alemanya ha aconseguit ser la segona força més votada al país. La vella Europa ha oblidat la història; i, segons les enquestes, la rebaixa de l’edat de vot als 16 anys per als joves austríacs, belgues o alemanys ha contribuït als resultats d’aquestes formacions ultres.

El resultat de les eleccions europees de diumenge confirma el gir a la dreta del continent, però no tant cap a la ultradreta com preveien les enquestes. Els conservadors del Partit Popular Europeu han tingut una victòria clara (184 escons de 720), mentre que els socialdemòcrates i els liberals han perdut força. La ultradreta surt reforçada. Von der Leyen es podria assegurar la reelecció i continuar aprofundint en la seva agenda conservadora, sense haver de dependre dels vots de la ultradreta, però, si convé, hi pot recórrer. Al final no hi ha cap canvi espectacular el Parlament Europeu, però aquestes eleccions sí que han tingut un impacte polític en l'àmbit nacional sobre els dos països més importants de la Unió Europea: França i Alemanya. Emmanuel Macron i Olaf Scholz han quedat per darrere dels partits de l'extrema dreta respectius. Tot un terratrèmol.

La nit electoral, amb la caiguda del govern de França, amb Alternativa per a Alemanya com a segona força a Alemanya, amb la victòria paroxística de Meloni a Itàlia i amb la pujada general de l'extrema dreta, no per esperada menys alarmant, corrobora que les esquerres europees segueixen sense trobar el seu lloc al segle XXI. Però també que la tàctica de les tradicionals dretes liberals, d'incorporar fragments de l'ideari i el discurs de l'extrema dreta per frenar l'extrema dreta, dona just el resultat contrari: alimenta i reforça l'extrema dreta. Macron (que ja va començar per no voler liderat un “partit” sinó un “moviment”, que primer es va dir En Marxa i ara Renaixement, i que a cada bugada de revoltes socials ha anat perdent un llençol de centredreta) s'ha cremat exactament així. Ara setmanes d'incertesa fins a les eleccions legislatives que ha convocat per al dia 30. La personificació d'aquesta dreta especuladora és Ursula von der Leyen, que a pilota passada, i després d'haver fet, per si de cas, totes les picades d'ull possibles a l'extrema dreta, ja torna a convidar a teixir majories liberals i socialdemòcrates, com si aquí no hagués passat res.

El que en un altre context es podria haver qualificat de desfeta, Junts i Esquerra ho han convertit en un "bon resultat". Les expectatives de l'independentisme eren baixes en aquestes eleccions europees, especialment després de la davallada a les catalanes, i els dos partits han preferit fer-ne una lectura positiva tot i haver perdut gairebé un milió de vots respecte al 2019. Totes dues formacions van obtenir més d’1,7 milions de vots als comicis de fa cinc anys i ara s'han quedat en poc més de 780.000.

Avui la notícia és al Parlament de Catalunya, que ha de triar mesa i president. A l’hora del matí que els parlo, Junts i Esquerra asseguren que “els resultats d’ahir a les europees no tenen res a veure amb les decisions d’avui, perquè són coses diferents”, i ahir a la nit asseguraven que aquest matí encara estarien negociant.

Les europees eren unes eleccions difícils per als comuns després d’empitjorar els seus resultats en les eleccions catalanes al Parlament del 12 de maig. Els resultats a Catalunya ho confirmen, i és que la candidatura que encapçalava Jaume Asens, que és el número 2 de la candidatura que a escala estatal liderava Estrella Galán, és la setena força, amb el 4,3% dels vots. “No hem complert les expectatives i no és el resultat que esperàvem”, ha reconegut el candidat dels comuns i número 2 de la llista, Jaume Asens, poc abans de la mitjanit, acompanyat de la líder de l’espai, Jéssica Albiach, i de l’exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

La victòria del Partit Popular a l’Estat té trasllat a Catalunya, on consolida la quarta posició que va aconseguir a les eleccions al Parlament de fa menys d’un mes. Amb el 13,8% dels vots, queda a poc més d’un punt d’Esquerra, que han sigut tercers. Però el bon moment per a la formació d’Alberto Núñez Feijóo a Catalunya no és nou, sobretot si comparem la dinàmica dels últims mesos amb la que van tenir durant el Procés. No fa ni trenta dies es convertien en la quarta força del Parlament i van multiplicar per cinc el seu nombre d’escons, però a les eleccions generals de l’any passat ja havien aconseguit ser la tercera força en vots, només per darrere del PSC i Sumar, i per davant de les forces independentistes.

La vida sense Carles Puigdemont és difícil per a Junts. Tant que en els comicis europeus del 9-J ha caigut deu punts percentuals i mig milió de vots respecte als del 2019, quan va treure un milió de sufragis i el 28% dels suports. I això són dos eurodiputats menys. Però ara té una bona dada a la qual aferrar-se: ha consolidat el lideratge a l’independentisme aguantant per davant d’Esquerra i assolint la segona posició de manera folgada tot i els pobres resultats. Els 430.000 vots al Principat i el 18% de percentatge de vot disten molt del 30,6% del PSC i de l’èxit de Puigdemont, però també és prou lluny de la tercera força, ERC, amb 354.000 vots (14,82%).

Les eleccions al Parlament Europeu (PE) han portat una onada de vot d'extrema dreta que no per anunciada deixa de ser una sacsejada històrica i preocupant. La seva contundent victòria a França ja ha tingut conseqüències, amb la convocatòria d'eleccions legislatives avançades per part del president Macron, que en un gest arriscat espera fer reaccionar els francesos per aturar la formació de Le Pen. A Itàlia, el partit de Meloni, l'altra gran líder del populisme ultra, guanya clarament una cita amb les urnes que havia plantejat com un plebiscit al seu govern. El panorama a Alemanya ve marcat pel virtual empat al segon lloc entre la neonazi AfD –malgrat els escàndols que l'han envoltat amb acusacions d'espionatge per a la Xina i declaracions avalant les SS de Hitler– i els socialdemòcrates del canceller Scholz; però la dreta tradicional cristianodemòcrata, de la qual forma part l'actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, aguanta l'estrebada i es manté al capdavant de les preferències dels electors. A Àustria, l'extremisme neofeixista de l'FPÖ obté per primer cop la victòria. I als països nòrdics i de l'est d'Europa les formacions euroescèptiques i autoritàries obtenen igualment bons resultats.

1. Els resultats d’aquest 9-J, amb tan poca participació, d’entrada ens refresquen tres obvietats. Encara hi ha molta gent que no veu Europa com una cosa seva, encara hi ha una gran part de la ciutadania que considera que el que es decideix a Brussel·les i a Estrasburg no afecta la seva vida, i com més euroescèptics i passotes hi ha, més creix el populisme de la dreta extrema. Pel que fa a les xifres dels vots dipositats a les urnes, la democràcia ens permet redactar, també, tres titulars a tres nivells. Europa tendeix cap a la ultradreta a tot estrop, a Espanya Feijóo desaprofita una altra gran ocasió per trinxar Sánchez i a Catalunya el PSC arrasa i Junts torna a quedar per davant d’Esquerra. Els resultats de l’independentisme, però, continuen ben migrats.

Els resultats del 9-J fan que vuit catalans hagin de fer les maletes cap a Brussel·les (o més aviat prorrogar els seus contractes de lloguer a la capital belga). Són els candidats que han estat escollits a les eleccions d’aquest diumenge com a eurodiputats. La majoria repeteixen –sis dels vuit–, un debuta –Jaume Asens, dels comuns– i Juan Carlos Girauta, que va ser representant de Ciutadans a l’Eurocambra, torna ara amb l’extrema dreta Vox. Per contra, perfils com el meteoròleg Tomàs Molina, flamant fitxatge d’Esquerra, o el fins ara eurodiputat de Ciutadans, Jordi Cañas, s’han quedat fora de l’Eurocambra.

Eleccions al Parlament del 2021; municipals i espanyoles del 2023; de nou, catalanes el 2024 i ara també les europees. El PSC és el primer partit de la història de Catalunya que ha guanyat cinc eleccions de forma consecutiva. Tot apuntava en aquesta direcció quan fa tot just un mes els socialistes van guanyar amb claredat els comicis al Principat, però el component estatal d'aquestes eleccions europees no ha fet més que impulsar el partit de la mà de Pedro Sánchez. Un 30,6% dels vots ha aconseguit el PSC, dotze punts per sobre de Junts, el seu principal competidor també a les europees, i més de quinze per sobre d'ERC. "Som el partit socialista més fort de tot Europa", ha reivindicat Javi López, que seguirà cinc anys més d'eurodiputat. Al seu costat, Salvador Illa ha celebrat que el PSC s'hagi consolidat com "el primer partit de Catalunya" precisament la vigília de l'inici de la legislatura catalana.

A partir de les 21h en directe a l'Ara.cat el seguiment de la nit electoral amb Carla Turró.

Que la participació en les eleccions europees sigui baixa no és excepcional, i de fet la dels comicis d’aquest diumenge ha sigut del 43,5% a Catalunya. És la tercera més baixa de la història a Catalunya, i 17,4 punts menys que la participació del 2019, quan van coincidir amb les eleccions municipals, i 4 punts per sota del 2014.