Hi ha uns herois. Són herois reals i morals. Al quadrat. No els veureu. Tampoc els sentireu. Us els presento: són els professors de les aules d’acollida. Però, ei, els que sempre parlen en català. Hola (en català). 

Potser la pitjor jugada del govern Illa, en el que porta de mandat, és l’acord fantasma assolit amb els sindicats de mestres. Un acord que només implicava els sindicats minoritaris en el sector —UGT i Comissions Obreres—, però que, malgrat això, va ser anunciat de forma solemne, qualificat d'“històric” i publicitat de forma extraordinària. Això va fer que els docents se sentissin no només desatesos, sinó també burlats, i llançats als peus dels lleons d’una opinió pública massa receptiva a la caricatura del mestre que fa dos mesos de vacances i a sobre es queixa. Ha estat una jugada tàcticament desastrosa, perquè no deixava als sindicats majoritaris cap altra opció que mostrar la seva força als carrers, de la manera més contundent possible.

Cada cert temps, el debat educatiu torna al mateix punt: l’augment de conflictes als centres i la sensació creixent de desprotecció del professorat. El darrer estudi del sindicat espanyol STEs-I, segons el qual el 83% dels docents perceben un increment de les agressions verbals i físiques per part de l’alumnat, ha reactivat un relat ja conegut: el de l’escola com a espai en crisi permanent.

Estem vivint unes setmanes intenses de vagues, mobilitzacions i acords en educació. En el sector hi ha preocupació, incertesa, cansament, però també compromís, entusiasme i una obstinació admirable per no deixar de fer escola.

L’ensenyament de qualitat a l’abast de tothom, independentment del nivell econòmic de la família de l’alumne, és una de les grans fites de la humanitat. És imprescindible per construir una societat de ciutadans lliures que pensin per si mateixos i que entenguin les múltiples estratègies d’alienació dels poders polítics i econòmics. L’educació emancipadora no és una instrucció dirigida a fer adults funcionals, eficaços i obedients que puguin incorporar-se fàcilment a l’engranatge productiu del capitalisme. La bona educació dota els infants de les eines necessàries per entendre’s a si mateixos i entendre el seu lloc al món, per ser conscients de la importància dels lligams que ens uneixen als altres, dels valors humans i humanistes que fan que la vida col·lectiva pugui ser una vida bona. És una educació que fomenta el bon tracte, que fa créixer i potencia les capacitats innates de cada criatura, que les “empodera” per poder trepitjar amb fermesa el terra sempre inestable de l’existència. No va de currículums ni de projectes: va de vincles i convivència, de reconeixement i respecte. I va de tenir figures de referència que ens guiïn més enllà de l’àmbit de la família.

L’educació és avui un sistema tan complex com determinant per al nostre futur col·lectiu. A les aules es concentren desigualtats, expectatives canviants i decisions que marcaran trajectòries de vida. Però la complexitat no és només allò que entra per la porta: també és la manera com el sistema s’organitza per respondre-hi.

Que no s’espanti ningú. Aquest titular és únicament una provocació per comprovar que, si el titular d’un article o d’un llibre critica, qüestiona o insulta l’escola, la curiositat del lector augmenta.

Que se sàpiga, el 1966 es va completar la primera avaluació externa d’un sistema educatiu mitjançant proves científicament rigoroses. Es va fer sobre el sistema educatiu dels Estats Units i hi van participar 4.000 escoles, 60.000 professors i 570.000 alumnes. El disseny de l’avaluació es va encarregar al sociòleg James Coleman, conegut pel desenvolupament i l’aplicació de mètodes de sociologia matemàtica. Els anomenava així perquè, en les seves paraules, eren mètodes que seguien raonaments precisos i reproduïbles, alhora que relacionaven variables d’una gran complexitat social. Des d’aleshores, les conclusions de l’informe Coleman segueixen sent un referent internacional. De vegades s’han entès malament, confonent correlació amb causalitat, i d’altres vegades s’han exagerat, però tenen el valor indiscutible de centrar el debat en la igualtat d’oportunitats. El títol original de l’informe, Equality of Educational Opportunity Report, parla per si sol. Es pot intuir el supòsit de la desigualtat d’oportunitats educatives entre grups per raons diverses.  

Els mals resultats a l'informe PISA han fet trontollar tot el sistema educatiu català i, tot i que la consellera d'Educació, Anna Simó, ha volgut treure tota la culpa als docents de la davallada de nivell assegurant que "la responsabilitat l'ha d'assumir sempre l'entrenador i no els jugadors", els dubtes sobre si el sistema està sabent preparar prou bé els mestres i professors s'han tornat a posar sobre la taula.