Si fa tres anys algú li hagués dit a Fermín López que el 10 d’agost del 2025 rebria el premi al millor jugador del trofeu Joan Gamper, l’hauria pres per boig. El 19 d’agost de fa tres anys el Barça comunicava la cessió del migcampista andalús al Linares. Després de quedar-se sense lloc al filial, tocava sortir a fora per créixer al futbol semiprofessional. Aquell dia, poca gent es podia imaginar que acabaria triomfant amb la samarreta blaugrana. Amb un doblet davant el Como (5-0), Fermín va demostrar que vol ser titular. Amb Frenkie de Jong i Pedri cobrint la base del mig del camp, resta una posició on Hansi Flick haurà de triar entre tres opcions: Gavi, Dani Olmo –ja recuperat després d’una sobrecàrrega– i el de El Campillo (Huelva). De moment, el mitjapunta va tenir 78 minuts en què va tornar a treure una de les seves millors virtuts: l’olfacte golejador.

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx. Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?