Des que té memòria, Kate Manne ha volgut estar més prima. És una de les primeres confessions que aquesta filòsofa i professora a la Universitat Cornell fa a Irreductibles (Capitán Swing), un llibre en el qual les reflexions personals deixen pas a una anàlisi àmplia de com la grassofòbia actua com a factor de desigualtat i opressió.

Audi Crooks té 20 anys, però està acostumada que sempre parlin d'ella. La pivot, que juga a la Universitat Estatal d'Iowa, està trencant un grapat de convencions. Els seus vídeos dominant la NCAA universitària s'han fet virals. La nord-americana fa 1,91 metres i està acostumada a conviure tant amb els elogis (l'han batejat com a Lady Shaq) com amb els atacs de grassofòbia que pateix des que era una adolescent.

Hi ha injeccions que curen, però n’hi ha d’altres que poden ferir profundament. Les imatges d’influencers i famosos promocionant-se a les xarxes amb xeringues d’Ozempic per aprimar-se estan deixant empremta en les adolescents. Gairebé la meitat de les noies catalanes de 12 a 16 anys (un 47%) volen perdre pes –segons l'Institut Català de les Dones–, tot i que la gran majoria ja tenen un cos sa i equilibrat. Aquest desig infundat erosiona l’autoestima, alimenta pensaments obsessius i dispara l’ansietat fins a la frontera de la depressió. L’encanteri de la primesa extrema, presentada com a desig, es converteix en un camí cap al dolor emocional.

Veig l’anunci a la televisió, abans d’una sèrie. Simula un concurs. La participant és una dona amb sobrepès, però no obesitat. El presentador li demana a la dona que completi la frase: “L’obesitat augmenta...”. I ella diu: “La capacitat d’autoacceptació”. I ell afegeix: “I a més a més augmenta el risc cardíac”. La fórmula es repeteix diverses vegades. La dona diu tot de coses que no desentonarien en un espai televisiu sobre això que ara anomenem grassofòbia, de manera que les paraules del presentador són com un senyal d’alerta davant l’autoajuda. El final, però, és cursi i pelleringós i destrossa l’inici. La dona es desmunta i diu que l’obesitat és “No poder jugar amb els meus fills” o “Sentir vergonya quan menjo davant dels altres”, per acabar dient que “L’obesitat és una malaltia”.

Després de complir el seu somni i proclamar-se campiona olímpica amb la selecció de waterpolo, Paula Leitón va haver de sentir insults i crítiques al seu cos. La catalana va fer front a la grassofòbia amb pedagogia. “És una cosa que no només m’ha passat a mi, sinó que els passa a moltes noies, nois, adolescents i persones grans... Gràcies a la meva família i a les meves companyes, ho vaig portar bé. Van estar al meu costat en tot moment. Crec que el fet que aquesta situació m’agafés amb 24 anys, quan ja havia fet un treball psicològic personal molt gran, no m’ha afectat. Si això m’hagués passat als Jocs Olímpics anteriors o als del 2016, quan encara era una nena que no tenia seguretat en el meu cos, aquestes paraules m’haurien fet molt mal. Si hagués rebut aquests atacs al meu cos fa uns anys, m'hauria enfonsat”, assegura a l’ARA.

Tota la vida de la dramaturga i actriu Esther F. Carrodeguas (Rianxo, 1979) ha estat marcada pel seu aspecte físic. "Vaig ser el típic nadó rodonet. Porto suportant molta violència des que vaig néixer", afirma l'artista. Durant la seva infantesa i adolescència, la mirada dels altres sobre el seu cos va determinar tot el que feia; o, més aviat, el que no li deixaven fer. "No podia anar amb patins perquè estava grassa, no podia portar roba ajustada perquè estava grassa i, esclar, tampoc podia menjar xocolata perquè estava grassa", enumera Carrodeguas. Al llarg dels anys va viure aquesta situació en silenci fins que un dia va posar-se a escriure, i la va transformar en un monòleg teatral en vers. L'espectacle, titulat Lo único que verdaderamente quise toda la vida es ser delgada, arriba el 22 de març a l'Ateneu Popular 9 Barris dins del festival Cítric després d'haver passat per Fira Tàrrega l'any passat i d'haver fet gira per l'Estat.

Pressió estètica, normativitat o trastorn de conducta alimentària són algunes de les paraules que més han ressonat dilluns a la tarda a l'Espai Texas de Barcelona. Més de 140 persones no s'han volgut perdre la preestrena de Sempre (im)perfectes, el documental del Sense Ficció que s'estrena aquest dimarts i que recull diferents testimonis amb projecció pública que narren les cares diverses que pren la pressió social per adaptar-nos a cànons de bellesa normatius.

Clara Sans (Barcelona, 1996) està en plena fase d'assajos per a la reestrena de Cacophony, que torna a la Sala Beckett el 23 de gener i s'hi estarà fins al 25 de febrer. Entremig haurà d'assistir a la gala d'entrega dels premis Feroz, que l'han nominat al guardó a la millor actriu de repartiment d'una sèrie pel seu paper a Celeste, on interpreta la Dani, l'ajudant de Carmen Machi en la investigació d'Hisenda d'una estrella del pop llatí.

Elisabet Casanovas fa anys que encadena projectes, tant a la pantalla gran com en el seu últim projecte a la sèrie Las abogadas, com al teatre amb El fantasma de Canterville i, fins i tot, com a cantant amb el nou grup de música Grupis. Després de passar pel nou late de David Broncano La Revuelta, aquest dilluns l'actriu va visitar La turra, el programa de debat presentat per Alba Riera. Més enllà de parlar dels seus nous projectes, Casanovas també ha incidit en un dels episodis més coneguts de la seva trajectòria actoral, quan va interpretar el paper de la Tània a Merlí.

A punt de fer els 60, Sònia Garriga comença a tenir símptomes d'artritis reumatoide, dolor a l'esquena i els genolls. Fa poc va tornar al CAP per a una revisió i comenta que, mentre explicava les novetats dels seus mals, el metge de capçalera la va tallar: "Tu el que has de fer és perdre pes, fins que no t'aprimis no vull saber res de tu", diu encara amb indignació pel que va passar en aquella consulta. Una situació semblant va viure Marta Ruiz, de 46 anys, quan va comentar a la infermera que notava que fent muntanya es cansava més del compte i la seva tensió estava descontrolada. "Em va mirar i em va dir: «Tu estàs grassa, has de menjar menys i sense sal, ja ho saps»", recorda, i continua relatant el "final" de la història: "Resulta que una nova medicació em deixava baldada", diu. Un petit ajust en la pauta la va tornar a l'activitat "normal", però subratlla que el mal ja estava fet.

Cada vegada són més els aficionats als equips femenins de futbol i més dones àrbitres xiulen els partits, i aquesta normalització del sector ha fet que l'esport femení estigui cada vegada més a prop a ser tractat igual que el masculí. Però, tot i els avanços socials en general i en l'àmbit esportiu en particular, hi ha reductes que s'entesten a seguir encallats en la misogínia, el masclisme i la cosificació de les dones. Aquest és el cas d'un sector dels aficionats de l'equip britànic de futbol de l'Arsenal.

Dimecres la presentadora Toñi Moreno va fer un comentari de mal gust a una entrevistada en el seu programa de Canal Sur. Connectava amb una influencer nord-americana que viu a Andalusia i que parla de la cultura espanyola a les xarxes socials. Toñi Moreno, al veure-la en directe, la va notar diferent que a TikTok i li va engaltar que als vídeos semblava més prima. Va voler saber si eren els filtres o una altra cosa: “O son las lentejas con chorizo, que te has metido muchos platos”. Més tard, la influencer va penjar un vídeo a les xarxes socials lamentant la broma. Plorava perquè havia patit trastorns alimentaris i havia tingut dificultats en l’acceptació del seu cos, i aquell comentari groller li havia fet mal. Moreno s’hi va disculpar més tard, públicament i en privat.