Al llarg del dia, les dones catalanes dediquen 1,17 hores més a les tasques domèstiques i de cures que els homes. A banda, però, sobre elles recau la planificació i previsió de tot allò que cal fer per a la casa o la família: què comprar, què fer per sopar, quadrar els horaris de recollida dels fills o dels avis. És cert que la bretxa s'ha reduït en els últims anys, però no es deu al fet que ells s'estiguin implicant més en la gestió de les feines de casa, sinó al fet que elles n'hagin disminuït la dedicació. Segons l'Enquesta de l'Ús del Temps de Catalunya 2024, que ha publicat aquest dijous l'Institut d'Estadística de Catalunya amb estàndards europeus, les dones dediquen 3 hores i 17 minuts diaris a aquest tipus de tasques, davant les 2 hores dels homes, "la qual cosa manté una desigualtat superior al 64%".

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Acabada d’arribar a Barcelona després d’una estada de tres mesos en una universitat estatunidenca, em trobo amb el cor encongit, amb una barreja d’indignació i d’impotència. L’any passat vaig rebre una invitació per part de la institució catalana encarregada de la difusió de la cultura catalana a l’estranger, a través de la qual se’m convidava a ocupar una càtedra de professora visitant en aquesta universitat.

Aquest curs l'avançament de l'inici escolar ha fet que les activitats de lleure per cobrir el temps no lectiu a les escoles hagi pres encara més pes. Més enllà de les tardes de setembre no lectives, per compensar el canvi de calendari es va afegir un dia a les vacances de Nadal i cada centre va passar a tenir quatre dies de lliure disposició en lloc de tres. La sacsejada d'horaris ha accentuat una reivindicació que les associacions de famílies feia temps que demanaven: poder organitzar activitats de lleure els dies sense activitat lectiva per ajudar a la conciliació.

Frank Furstenberg (Baltimore, 1940) és professor emèrit de sociologia a la Universitat de Pennsilvània. Fa més de 60 anys que investiga els canvis socials i les relacions intergeneracionals. Considerat un dels grans sociòlegs de la família, s'està uns dies a Barcelona convidat pel Centre d'Estudis Demogràfics.

Jo mai mai li compraré joguines de plàstic. Bec. Jo mai mai li posaré un vídeo a l'hora de dinar. Torno a beure. Jo mai mai li donaré menjar processat abans dels tres anys. Tercer chupito. Ja fa un any i gairebé deu mesos que va arribar la Gal·la i la paternitat s'ha convertit en una borratxera de contradiccions. He après a acceptar-ho sense dramatismes, però de vegades la ressaca és inevitable. Jo mai mai li diré bona nit per telèfon perquè ja són les vuit (o les nou, o les deu) i encara estic treballant al diari. Aquest glop va costar d'empassar. 

La temporada teatral ha arrancat amb força i, amb el nou curs, es consolida una tendència que la pandèmia va acabar d’empènyer: l’avançament dels horaris de teatre. El Teatre Nacional, el Liceu i el Teatre Lliure de Montjuïc són els que mantenen els horaris més d’hora, a les set de la tarda, fins i tot més aviat que molts teatres europeus, que tenen funció entre dos quarts de vuit i dos quarts de nou del vespre. La majoria de sales de Barcelona, encara que no tan aviat, també han avançat horaris i programen les funcions a les vuit, quan fa pocs anys era norma estàndard que el teatre comencés a les nou del vespre (fins i tot a dos quarts de deu en el cas de l’antiga Sala Beckett, i al teatre Kursaal de Manresa recorden que s’havien esperat que s’acabés el Barça a quarts d’onze). Què ha passat? Per què s’ha decidit avançar horaris de manera unànime?

En moltes famílies catalanes, els progenitors tenen la sort de tenir una feina remunerada. Si tenen infants a càrrec, això sovint implica la cerca d’estratègies que facin compatible la vida personal amb la laboral. Les estratègies de conciliació arriben al punt àlgid de creativitat durant els tres mesos de vacances d’estiu. Per tenir cura dels infants es busquen arranjaments de caràcter formal, com els casals d’estiu i les activitats extraescolars, però també predominen els informals, com els avis, els amics o els veïns. Aquesta combinació d’estratègies més o menys originals fa possible als progenitors poder seguir treballant mentre els petits gaudeixen d’una part important de l’estiu. 

Són les 3 de la matinada i estic desperta. És l’hora que m’acostumo a desvetllar i mira, en comptes de donar voltes al llit, em poso a corregir. Ho sé, molt malament, però si no ho acabo no dormiré tranquil·la. Hi ha moments en els quals tinc la sensació que no arribo a tot i em falta temps; i per això decideixo parlar d’aquest tema amb una antiga alumna meva, la Marta Junqué. Té 34 anys, és politòloga, és mare i lluita perquè tenir temps sigui un dret i no pas un desig. És la co-coordinadora de la Barcelona Time Use Iniciative for a Healthy Society, on vetlla per implementar Polítiques del Temps i perquè hi hagi la consciència i el compromís de garantir que tenir temps no sigui un luxe a l’abast de pocs. Perquè, siguem realistes, el dia no té prou hores per treballar, tenir cura dels fills, descansar o buscar estona per les aficions o les amigues. Un tetris impossible on les peces no encaixen.

Si hi ha una frase que no ens hem cansat de repetir aquest últim any i mig és que la crisi del covid no ens ha portat tendències noves, sinó que ha accentuat les existents. Des del teletreball fins a la vulnerabilitat que genera el nostre mercat laboral, el covid simplement ha posat sobre la taula, o ha accelerat, processos i problemes als quals tard o d’hora hauríem hagut de fer front. Però, després d’uns mesos en què les cures han cobrat un protagonisme inesperat, i en què ens vam passar setmanes sense sortir de casa, podríem preguntar-nos si passarà el mateix amb les desigualtats de gènere: ¿pot ajudar la pandèmia a equilibrar els rols i les tasques que homes i dones assumeixen a casa seva?

La llei estableix que les hores lectives de l’alumnat a primària són 25 i a secundària 30. A l’hora de distribuir-les, els centres de secundària poden triar el tipus de jornada –85% fan la continuada–, i els de primària fan la partida, excepte 25 escoles públiques que van començar un pla pilot de jornada continuada fa gairebé 10 anys. J. Jorge Sánchez, professor de secundària i responsable de comunicació i formació del Sindicat de Professors de Secundària, defensa que l’autonomia de centre hauria de permetre que els centres de primària triessin el tipus de jornada que volen o que un mateix centre oferís dos tipus de jornada en funció de l’edat de les criatures. 

L’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya ha obtingut dades concloents sobre com les carreres professionals dels homes i les dones evolucionen de forma diferent a partir del moment en què tenen fills. Després d’haver seguit les circumstàncies personals i professionals de 3.000 titulats i titulades superiors catalans al llarg dels últims vint anys, AQU Catalunya ha pogut observar com la maternitat té un impacte negatiu en la vida professional de les dones a causa del repartiment no equitatiu de les tasques de cura dels infants i també de la llar. Per aquest motiu, la maternitat té un impacte negatiu en primer terme per a les dones però, a més, també esdevé un llast de cara al futur de la seva carrera professional.

Una de les conseqüències directes de la irrupció del covid-19 i aquest any llarg de convivència amb la pandèmia és com ha tensat el repartiment del treball de cures entre dones i homes. Aquest impacte ha sigut especialment fort en les dimensions professionals i la responsabilitat familiar. Així ho acredita l’informe L’impacte de gènere de la Covid-19 en dades (desembre, 2020), elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, adscrit a l’Institut Català de les Dones. Aquest estudi beu de dades del departament de Salut, del d’Interior, del CEO, l’Idescat o l’Enquesta de Població Activa, entre d’altres, i retrata com s’ha incrementat la desigualtat.

A Catalunya hi ha 120.000 monitors de lleure titulats, una de les xarxes de voluntariat més grans d’Europa i amb molta tradició. Són joves –sobradament preparats– amb vocació de dinamitzar, animar i educar la canalla en casals, esplais i caus d’arreu del territori. Cada any, uns 7.000 joves obtenen el certificat de monitor o director d’educació en el lleure, d’acord amb la direcció general de Joventut de la Generalitat. Són, per tant, una matèria primera d’alta qualitat, sovint poc reconeguda professionalment a la nostra societat. Uns professionals necessaris. 

The parenting index, el primer estudi que analitza com se senten i com perceben els pares i les mares la criança dels seus fills a nivell mundial, revela que Suècia és el país on ser pares és més fàcil en contraposició amb la Xina, on les famílies es troben amb més dificultats. És el que opinen els més de 8.000 enquestats, amb nadons de 0 a 12 mesos i de 16 estats de tot el món ─entre els quals Espanya─, que han participat en l'estudi. Per primera vegada, aquest índex mostra les facilitats i les dificultats amb què es troben els progenitors en aquesta etapa.

L'impacte socioeconòmic derivat de la crisi del covid-19 ha exposat les desigualtats de gènere existents en el mercat laboral d'Espanya, que afecten de manera especialment marcada les dones amb fills de menys de 15 anys. Les taxes d'ocupació, les hores setmanals treballades i els percentatges de persones en ERTO de l'enquesta de població activa (EPA) així ho indiquen, com també suggereixen els estudis sobre la repartició de tasques domèstiques i cura dels fills durant la pandèmia, quan es comparen dones i homes en el mateix col·lectiu. Són algunes de les dades que destaca el nou policy brief Treball i fills a Espanya: reptes i oportunitats per a la igualtat entre homes i dones, del Centre de Polítiques Econòmiques EsadeEcPol, elaborat per Jenifer Ruiz-Valenzuela, economista investigadora en LSE, i Claudia Hupkau, professora assistent a CUNEF. Per tal de reduir aquestes bretxes de gènere, les autores del document assenyalen la necessitat d'impulsar una sèrie de polítiques i incentius fiscals que facilitin a les mares un ple manteniment de les seves trajectòries professionals i redueixin la penalització de la maternitat, així com la importància dels permisos de paternitat per augmentar la implicació dels homes en les activitats domèstiques no remunerades i en la cura dels fills.

Ara fa un any, quan tothom estava confinat, era habitual replantejar-nos com estàvem vivint la nostra vida: habitatge, feina, temps en família o quin sentit tenia passar els dies corrent amunt i avall. Molts van passar de la voràgine i la sensació de no tenir temps per a gairebé res a estar setmanes tots junts, a casa, en família, enyorant la normalitat però alhora contents amb les estones compartides. ¿Com ens agradaria que fos la nostra vida a mesura que recuperem espais i rutines? ¿Podem treballar, anar a l’escola, fer extraescolars, gaudir d’aficions i estar satisfets amb la gestió del temps en família? 

La pandèmia ha accelerat els processos de digitalització en àmbits com l’ensenyament o el consum, però sobretot els últims mesos han provocat un canvi profund en l’entorn laboral, amb la irrupció del teletreball. Si abans del covid-19 només un 4,8% de la població activa teletreballava, avui ho fa més d’un 30%, segons dades del govern espanyol. És una modalitat que, encara que la crisi pandèmica millori al llarg d’aquest 2021, sembla que ha vingut per quedar-se, segons pronostiquen els experts. ¿I com s’ho maneguen les famílies amb fills -especialment, petits- per conciliar la criança amb el treball a casa? ¿Som davant d’una missió impossible? Esbrinem-ho.