Sempre que arriba el 8-M, als homes, que som una petita quota dins l’oceà femení del periodisme esportiu, ens volen per anar a xerrades o tertúlies per a les quals normalment mai ens truquen. És el nostre dia! Se’ns ha de donar la veu que no tenim habitualment per, estratègicament, netejar la imatge de la preponderància de dones opinant a tot arreu. Quan més de tres homes coincidim fent una anàlisi futbolística davant d’un micròfon és una modernor extrema. Com a mínim, hem arribat al 2025 fent que les caps, directores de programes i editores s’hagin adonat que, ni que sigui per higiene, és una mica lleig que no hi hagi una mínima presència d’homes. Fins fa molt poc, aquestes dones que ocupen llocs de poder per sistema, no veien que una foto corporativa sense cap home podia grinyolar.

Una persona mossega un gos, uns periodistes ho documenten i ho publiquen i altres mitjans de comunicació fan els ulls grossos i només destaquen les declaracions posteriors de la persona negant que ha mossegat el gos. Això ha passat durant les últimes setmanes (i fa anys que té lloc amb qualsevol president) amb dues notícies relacionades amb el Barça: la del Què t'hi jugues de SER Catalunya sobre el fet que Deco, el director esportiu, va cobrar sencera mitjançant un fons d'inversió la comissió procedent del club blaugrana del fitxatge de Raphinha, un futbolista que representava en el moment del traspàs, i la que vam publicar a l'ARA sobre la subhasta anòmala de l'NFT d'Alexia Putellas.

Ens hem acostumat tant al soroll que ja no el percebem. L'hem normalitzat. Tot és un escàndol, una vergonya, la competició està adulterada, els àrbitres estan sota sospita, els senyors criden a les tertúlies i es premia la filiació al club de torn de periodistes que els defensen amb passió i formes de fanàtics. S'analitzen fins a l'avorriment, en bucle, jugades controvertides, i consumim una polèmica rere l'altra sense temps per digerir-les mentre es caven rases i trinxeres cada vegada més fondes i les llistes de greuges són cada dia més llargues. L'atracament del segle és la pèrdua de credibilitat i dignitat dels professionals, el dany irreparable a la reputació i la imatge de la competició, la creença cada vegada més generalitzada que res és net, que hi ha conspiracions i mans brutes per tot arreu.