Mig món estava pendent de Vladímir Putin i el president rus ha esperat fins a última hora per confirmar el que tothom intuïa: que aquest dijous no serà a Istanbul per reunir-se amb Volodímir Zelenski, tal com el president ucraïnès li havia proposat. Putin no considera Zelenski un interlocutor vàlid i va proposar unes negociacions directes amb Kíiv només per satisfer Donald Trump, però el líder ucraïnès el va deixar en fora de joc doblant l’aposta.

Milers de persones s'han manifestat aquest dissabte a Istanbul en la protesta més multitudinària fins ara en contra de la detenció la setmana passada de l'alcalde de la ciutat, Ekrem Imamoglu, el principal rival polític del president Recep Tayyip Erdogan. Les agències AFP i Reuters parlen de centenars de milers de participants i de la manifestació més gran a Turquia des de fa més d'una dècada, i Efe explica que unes 200.000 persones han omplert l'esplanada de Maltepe, a la part asiàtica de la ciutat. Özgür Özel, el líder del partit opositor CHP, del qual forma part Imamoglu, eleva el nombre de participants a més de dos milions.

La policia turca ha detingut aquest dimecres Ekrem Imamoglu, l'alcalde d'Istanbul i principal rival polític del president del país, Recep Tayyip Erdogan. L'han arrestat a casa seva, en un gran desplegament policial, una operació que l'oposició ha titllat de persecució política.

Quan els directius de les empreses de construcció turques es van despertar dilluns després de la caiguda del règim sirià de Bashar al-Assad, van poder comprovar –probablement amb certa satisfacció– que les seves accions s'havien enfilat gairebé un 10%. Els inversors havien sabut veure les oportunitats econòmiques que oferia la reconstrucció d'un país que les diverses faccions enfrontades a la guerra havien trigat tretze anys a destruir, uns danys que el Banc Mundial xifrava el 2023 en 11.400 milions de dòlars. La proximitat geogràfica i les relacions comercials de Turquia fan que les seves constructores siguin les més ben posicionades per encapçalar la reconstrucció.

Les eleccions municipals d'aquest diumenge a Turquia han suposat un fort cop per al president Recep Tayyip Erdogan, que fa més de vint anys que està al poder. Els resultats provisionals mostren una derrota del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) davant la principal formació opositora, el Partit Popular Republicà (CHP), que conserva les alcaldies de les principals ciutats, Istanbul i Ankara, i millora els resultats arreu. Amb el 80% del vot escrutat, l'AKP només conserva tres de les deu ciutats més grans del país, el CHP se n'endú sis i una queda en mans del nou partit islamista YRP, a la dreta d'Erdogan. En el global del país, el CHP (37%) va per davant del partit d'Erdogan (36%), cosa que no havia passat mai en els últims 23 anys. "Turquia vol obrir la porta a una nova era política", ha dit Ozgur Ozel, president dels kemalistes.

La Gaia és presumida. Li agrada maquillar-se, pintar-se les ungles i portar joies estrafolàries, però només pot fer-ho fora de casa. Conviu amb el pes de ser dues persones completament diferents: la que passeja lliure pel carrer i la que entra a casa amb la cara rentada i vestida normativament masculina. La Gaia, de fet, no es diu Gaia. Ens ha donat aquest nom fals perquè prefereix mantenir el seu anonimat. En un petit bar, fosc i amagat en un carreró del barri de Beşiktaş, confessa que tenir dues vides no li permet descansar mentalment en cap moment. 

El moviment inspirat en Abdullah Öcalan a Rojava (nord-est de Síria) protagonitza una experiència única al Pròxim Orient que defensa un model confederal d'autonomies kurdes per damunt dels estats, els drets de la dona, l'ecologisme i una economia de base cooperativa. I ho fa contra dos estats poderosos –Turquia i Síria– i també contra els fanàtics de l'Estat Islàmic, als quals ha combatut amb el suport dels Estats Units. En parlem amb Sozdar Derik (Rojava, 1979), membre de la comandància general de la guerrilla de la Unitat Kurda de Protecció de les Dones (YPJ) i la Unitat Kurda de Protecció Popular (YPG), que ha visitat Barcelona convidada per la Fira Literal.

Com va assenyalar el filòsof francès Jean-François Revel: “El fenomen totalitari no es pot entendre sense tenir en compte la tesi que una part important de totes les societats està formada per gent que desitja activament la tirania: per exercir-la ells mateixos o –i això és molt més misteriós– per sotmetre’s-hi”.

Recep Tayyip Erdogan ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials; per tant, revalida el seu mandat per segona vegada consecutiva i continuarà en el poder fins al 2028. Amb el 99,5% dels vots escrutats ha obtingut un suport del 52,1%. Per la seva banda, el seu rival, Kemal Kılıçdaroğlu, ha aconseguit el 47,9% i, en contra del que vaticinaven les enquestes, perd l'esperança de posar fi a l'era d'un president que cada cop s'ha tornat més autoritari.

La Unió Europea té totes les antenes posades en les eleccions turques i, encara que en silenci, té l'esperança que l'oposició tombi el règim de Recep Tayyip Erdogan i, així, poder millorar d'una vegada per totes la seva relació amb Turquia. El president turc, però, té a tocar la revalidació del seu mandat en la segona volta d'aquest diumenge malgrat que la inflació estigui pels núvols i la mala gestió dels terratrèmols que va patir el país el febrer passat. A la primera volta va obtenir el 49,5% dels vots, i el seu màxim opositor, Kemal Kiliçdaroglu, que és clarament l'opció preferida de Brussel·les i amb qui voldria començar una nova relació, es va quedar amb el 45%. La resta se'ls va endur el candidat d'extrema dreta i xenòfob, Sinan Ogan, que ja ha anunciat que dona suport a Erdogan.

Les de diumenge eren les eleccions més disputades a Turquia en els últims 20 anys, en què el conservador Recep Tayyip Erdogan no havia tingut rival a les urnes. Però la gestió dels terratrèmols del febrer –que van deixar més de 50.000 morts al país– i la gravíssima crisi econòmica que pateix el país i el desgast de tants anys al poder amenaçaven el seu lideratge. Una heterogènia coalició de grups opositors (pro democràcia, però sobretot anti-Erdogan) es van aliar per aixecar una alternativa, i van arribar a encapçalar els sondejos. Finalment, el vell president ha tornat a guanyar, encara que per primer cop ha quedat per sota del 50% i haurà de passar la revàlida de la segona volta, el 28 de maig.

Les eleccions turques d'aquest diumenge deixen un titular clar: El president turc, Recep Tayyip Erdogan, haurà d'anar per primera vegada a una segona volta. Però l'oposició haurà de seguir picant pedra per derrocar un Erdogan que no es dona per vençut i encara té una massa de votants que li segueix sent molt fidel.

Els càntics i eslògans polítics omplen els carrers de tot Turquia, que aquest diumenge celebra les eleccions presidencials més disputades de les últimes dues dècades, en què per primera vegada Recep Tayyip Erdogan no parteix com a favorit. A Istanbul les places estan plenes de paradetes on cada formació política ha instal·lat els seus cartells, mentre els voluntaris reparteixen propaganda per convèncer fins a l'últim possible votant. Música ensordidora: en un dels indrets on hi ha instal·lats diversos estands, l'opositor Partit Republicà del Poble (CHP) i el governamental Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) competeixen pel millor equip de so.

Hem entrat a la fase decisiva de la campanya electoral de les municipals. Amb Barcelona com a centre d’atenció –la capitalitat porta incorporat un deix supremacista–. I amb els mitjans de comunicació davant d’una tasca sisífica: donar llustre a una campanya marcada per la repetició, amb quatre candidats més vistos que la Monyos, encallats en la repetició, i amb el pensament posat en els pactes de l'endemà. És molt difícil treure suc d'uns actors que ens poden sorprendre poc i que fan campanya amb mentalitat de deflactació, perquè tots (i això és significatiu) estan interessats en allunyar les tensions passades (el 2017 i la seva ressaca).

El seu nom és Kemal Kiliçdaroglu i vol enderrocar el totpoderós Recep Tayyip Erdogan. Després de més de vint anys portant la contrària al govern turc, en aquestes eleccions presidencials ha fet el pas definitiu per ser el candidat opositor. La decisió no va ser fàcil, i probablement va ser ben calculada per una oposició que aquesta vegada actua en bloc. Tots contra Erdogan.

Any 1994, Turquia: un home alt, islamista moderat, amb bona oratòria, veu greu, un marcat caràcter retòric i ganes de canviar Istanbul s'imposa a les eleccions locals. Recep Tayyip Erdogan feia temps que ho intentava i, com a bon fill de capità de vaixell, cap onada l'aturava. Era constant, crític, i no li queien els anells per haver de fer campanya –sent musulmà– a les tavernes d'una caòtica ciutat. Aquell home que va aconseguir èxit electoral i, fins i tot, unir un país sencer arriba ara a les eleccions amb l'electorat totalment polaritzat. Mentre les prediccions més conservadores auguren que l'actual president quedarà un o dos punts per darrere del principal opositor, Kemal Kiliçdaroglu, d'altres auguren que perdrà aquest mateix diumenge, sense necessitat de sotmetre's a una segona volta. Què ha passat en aquests trenta anys que Erdogan s'ha mogut per l'esfera política turca?

Eren les set del matí del 7 d'abril quan la policia va entrar a casa seva: Mahir Akkoyun, un jove dissenyador gràfic, era l'home més buscat del país i la policia l'hi va fer saber. “Em van portar a la comissaria, després cap a la Fiscalia i finalment vaig declarar davant del jutge”, explica a l'ARA. El detingut –ja alliberat– viu a la tranquil·la ciutat d'Izmir, situada a la zona del mar Egeu. A més de crear dissenys de manera professional, aquest jove en la vintena s'entreté fent reivindicacions polítiques gràcies a la seva facilitat per crear eslògans.

Arriba el minut 4.17, hora en què es va produir el primer terratrèmol, i milers de peluixos cauen al terreny de joc en record als milers de nens afectats pel sisme. S'atura el duel entre el Besiktas i l'Antalyaspor. L'estadi en peu, aplaudiments i moltes llàgrimes mentre sona Bir Başkadır Benim Memleketim [La meva ciutat natal], cançó patriòtica que tant pot sonar en un acte oficial com en una protesta als carrers. Tot passa al Vodafone Arena, estadi del Besiktas. Partit atípic i trist, amb un resultat pobre (0-0) i pocs pensaments dirigits al que passava a la gespa: era el primer partit de futbol després d'un terratrèmol en què han mort, segons el govern, més de 45.000 persones. Però abans que els jugadors sortissin al terreny de joc, amb les grades gairebé plenes, un crit a l'uníson: "Hükümet istifa" [govern dimissió].

Poder. Fa temps que Recep Tayyip Erdogan va baixar d’aquell al·legòric tramvia que l’havia de portar cap al poder turc. Era el 1996 quan un jove Erdogan, aleshores polèmic i popular alcalde d’Istanbul, explicava en una entrevista al diari turc Milliyet que “la democràcia és un tramvia, hi puges per anar allà on vols i després en pots baixar”. La democràcia com a mitjà, i no com un fi, es va convertir en l’instrument que ha transformat Turquia en les últimes dues dècades, i que ha convertit el país en una autocràcia i Erdogan en un líder autoritari, que ara ha de presenciar la tumultuosa sortida del poder d’alguns dels seus referents més immediats, de Bolsonaro a Trump. Per això, Erdogan està decidit a fer el que calgui per assegurar-se una victòria electoral a les presidencials de la pròxima primavera: intentar dissoldre el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), el tercer més gran del Parlament, al qual acusa de tenir suposats vincles amb militants kurds; o apartar definitivament de la política l’actual alcalde d’Istanbul, Ekrem Imamoglu, del Partit Republicà del Poble (CHP), de centreesquerra, que el superava en popularitat a totes les enquestes. Imamoglu ha estat condemnat per insultar la junta electoral, i ara el ministeri de l’Interior li ha obert una altra investigació per suposada corrupció. Això ha deixat el bloc de l’oposició desorientat i incapaç de triar un candidat unitari que desperti les mateixes expectatives de canvi enmig de la pitjor recessió econòmica que viu el país des del 2001.

És un dels intocables de Turquia i una de les cares més conegudes del país en l'àmbit empresarial i també futbolístic. Habitual a les llotges dels estadis, va ser president de la Federació Turca de Futbol i va anunciar la seva dimissió després de no arribar a un acord per a la renovació dels drets televisius, moment en què els turcs van córrer el perill de no poder veure la segona meitat de la lliga enlloc més que als mateixos estadis. També ha passat per les llotges del Fenerbahçe i de l'Ankaragücü, equip modest de la Primera Divisió turca.