En temps de pandèmia la cultura va ser refugi. I en temps foscos com els que s'atansen, totes les veus es tornen a girar cap als artistes perquè serveixin de far, de llum al final del túnel. "Ens trobem en un mar de fons reaccionari al qual hem de plantar cara —deia l'alcalde Jaume Collboni, aquest dimecres en l'entrega dels premis Ciutat de Barcelona— perquè el camí del progrés és el de la cultura, la democràcia i la protecció dels drets que entre tots hem conquerit". Els premiats en les tretze categories culturals són "els que marquen el rumb" de la ciutat, i per això l'alcalde els demanava “fer la revolució contra la reacció”.

Els premis Ciutat de Barcelona 2024 ja tenen guanyadors en les setze categories, que inclouen guardons culturals i d'altres de relacionats amb la ciència. Aquest any, de fet, hi haurà dues cerimònies de lliurament al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona: el 12 de març a les 18 h, per a les categories culturals, i el 27 de maig a les 17 h, per a les categories científiques.

El Hollywood clàssic tenia el seu home llop, Lon Chaney Jr.; el cinema espanyol també: Paul Naschy, icona del fantaterror europeu i licantrop reincident que va encarnar l’home llop en catorze ocasions, i ara, per fi, el cinema català té el seu home llop: León Martínez, el protagonista de Llobàs, que acaba d’arribar als cinemes. Però la segona pel·lícula de Pau Calpe no vol remenar l’essència del mite sinó trasplantar-lo a un escenari realista i aliè al sentit de la meravella. A Llobàs no hi ha transformacions físiques ni persecucions sota la lluna plena, sinó moltes estones mortes al voltant de la furgoneta on viuen l’Adrià (Martínez), el seu germà gran Ramon (Pol López) i la nòvia d’aquest, la Tona (Maria Rodríguez Soto), una família de nòmades que es mou per la perifèria dels pobles... I de les convencions socials. Adrià, de fet, ni tan sols parla, i no li agrada que el toquin. Sovint li tiren pedres i es riuen d’ell, però les nits de lluna plena un ferotge instint animal es desperta dins seu i l’empeny a cruspir-se vives les gallines, o coses pitjors.

Crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden. Per això, segurament, no deu ser casualitat que el personatge es digui Montse.

Per a la seva 12a pel·lícula –amb només 35 anys–, la comèdia dramàtica Casa en flames, Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va decidir que volia explicar les dinàmiques de “les famílies que s’estimen malament”, concretament les de “l’ambient de pijolandia”, que coneix perquè la seva pròpia família estiuejava a Begur i perquè creu que les famílies amb més recursos s’estimen pitjor que les més pobres. “En una família amb problemes econòmics potser el més important per a una mare no seria que els fills no l’estimessin o que se sent molt sola, sinó portar el pa a casa”, reflexiona.

2024 és l'any de Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986), que el divendres 26 d'abril estrena Mamífera, film de Liliana Torres en què l'actriu i Enric Auquer són una parella estable i feliç trasbalsada per un embaràs no desitjat que fa qüestionar conviccions que semblaven fermes. La Lola que interpreta Rodríguez Soto, un retrat femení naturalista i complex, és el centre de la pel·lícula i un paper que confirma el talent brutal de l'actriu per contenir un volcà d'emocions i dilemes en el seu rostre. En paral·lel, l'actriu fa estada al TNC amb Els criminals, té pendents d'estrena la comèdia dramàtica de Dani de la Orden Casa en flames i prepara un paper de cinema del qual encara no pot parlar.

Vet aquí una pel·lícula a contracorrent. I no només perquè Liliana Torres retrata a Mamífera una dona de 40 anys que no vol tenir fills, sinó també perquè posa en escena un d’aquests esdeveniments transformadors, un embaràs no desitjat, i una protagonista que no canvia d’opinió, malgrat les conseqüències. Habitualment, un relat narra un arc de transformació personal, però aquí, encara que la situació posa a prova les conviccions de la Lola, interpretada amb una maduresa colpidora per María Rodríguez Soto, la protagonista no afluixa la corda i es manté ferma en el seu desig de no ser mare.

Pocs dies abans que es proclamés la Segona República Espanyola, la companyia de l'actriu Maria Vila va estrenar una adaptació d'Els criminals de l'austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958) al Teatre Romea de Barcelona. "És una obra lliure, valenta, forta, intensa. Teatre de debò, i no de nata i pasta de tortell com el que, a indicacions dels empresaris, ens serveixen els nostres autors", deia una crítica anònima publicada a L'Esquella de la Torratxa el 10 d'abril del 1931. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) la recupera ara convençut que el teatre de Bruckner "fa ressonar alguns moments de la nostra història del segle XX" i "il·lumina el present sense que sigui evident". Del 18 d'abril al 26 de maig en dirigirà una nova versió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb música de Dani Espasa i un repartiment coral que inclou Joan Carreras, Cristina Plazas, Lluís Soler, Maria Rodríguez i Kathy Sey, entre d'altres.