Miqui Puig assegura que, en general, no li agraden els llibres de música "perquè tenen uns patrons massa estàndards"; de fet, tot i la seva llarga trajectòria com a músic, les memòries que acaba de publicar (Yo no quería ser Miqui Puig. Cronología sentimental de un cantante de amor) tampoc són ben bé un llibre de música. Tanmateix, la seva recomanació sí que ho és: La historia secreta del disco (Caja Negra, 2012). És un assaig de Peter Shapiro sobre els orígens històrics de la música disco que "en cap moment beu dels tòpics de la música de ball", sinó que té una mirada "gairebé sociològica". En aquest sentit, l'anàlisi que fa Shapiro posa el focus en tres aspectes: la integració racial, sexual i de classe que va prendre forma durant aquesta revolució musical. "Parla molt de la importància dels llatins, els gais i els negres en la música disco –explica Puig–. El llibre té una mirada de classe treballadora que m'agrada molt. De fet, hi ha un capítol dedicat al northern soul com a subcultura musical de classe obrera", afegeix.

Miqui Puig (l’Ametlla del Vallès, 1968) va ser el líder de Los Sencillos, una banda que va triomfar als anys 90, sobretot amb Bonito es, un tema que a dia d’avui encara es balla. Però què passa quan això s’acaba, tu continues fent cançons i el gruix del teu públic s’ha evaporat? Miqui Puig, discjòquei i realitzador de Pista de fusta, un programa diari de l’emissora iCat, ha escrit un llibre profund sobre la fama, la música, l’amor i tot un catàleg de pors i addiccions que l’han acompanyat. Es titula –diria que enganyosament– Yo no quería ser Miqui Puig.

I ara... un concert circular. Miqui Puig (l'Ametlla del Vallès, 1968), perseverant de mena, no perd el coratge. Continua explicant-se a través de les cançons, com les del disc Miqui Puig canta vol. 7 (Primavera Labels, 2022), manté actualitzada la connexió amb la pista de ball, com demostra en les sessions de DJ, i sobretot conserva una inquietud artística que l'ha dut a tirar endavant projectes especials, com "el concert circular" que farà aquest dijous 30 de març a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm (20 h) de Barcelona.

La cançó d’amor és gairebé tan antiga com l’amor i la pena. Ja és esplendorosa a l’Antic Testament: “Els mars profunds no podran apagar l’amor, / ni ofegar-lo les fonts dels oceans. / I si algú oferia tots els béns de casa seva a canvi de l’amor, / només obtindria menyspreu”, pregona el Càntic dels Càntics. 23 segles després, Rosalía expressa el mateix a Juro que. Res no podrà amb la força dels amants. "Si em fas triar entre tu i la riquesa, em quedo amb tu", que cantaven Los Chunguitos. Buscar la cançó d’amor perfecta és entendre que gairebé tot ja és entre els fruits saborosos del Càntic dels Càntics: la joia, el desig, l’anhel, el neguit, la carnalitat, l’èxtasi i un reguitzell de jocs metafòrics que viatgen a través dels segles, dels trobadors al lied i fins ara mateix, quan Bad Gyal, perfumada d’oli de coco, lloa el vigor de l’amant.

'Va ser una festa' podria ser l'eslògan que definís la sisena edició del Vida Festival de Vilanova i la Geltrú. Per dos motius: perquè ho va ser, una festa, i perquè aquesta va ser l'última frase que va entonar el cantant de Madness abans d'acomiadar-se. Ho poden corroborar els 32.500 assistents que s'han apropat aquest cap de setmana a la Masia d'en Cabanyes, una xifra rècord que marca "un màxim" per als organitzadors del Vida. És la primera vegada que el festival topa amb problemes –cancel·lació d'un nom important i ruixats de pluja puntuals– però pràcticament ni s'han notat, per l'encert en la proposta artística i el més que consolidat emplaçament. "Ens preocupava que la baixa de Beirut afectés el festival, però no hi ha hagut ni una sola persona que hagi retornat l'entrada", explica Dani Poveda, el seu director, que pensa que l'èxit del Vida és, precisament, "l'assistència massiva d'un públic fidel".

REW

<<

Miqui Puig implora fidelitat. No ho fa gratuïtament, en demana i en dona, perquè ell ho ha estat sempre, de fidel. Als seus amics, als seus herois i al pop, a l’ètica pop. Nascut en una casa de pagès dins d’una família de classe obrera, va arribar a l’Ametlla del Vallès amb 8 anys i va passar la seva infància sobre les dues rodes d’una bicicleta: “Per a un nen grassonet com jo, que sempre es quedava fora dels equips de futbol, el trialsín va ser la salvació. Hores i hores saltant marges”, recorda. El Miqui no va créixer en una família especialment musical, però aviat va entrenar orelles a ritme de salsa, amb conjunts com l’Orquestra Plateria: “La Fania tocada per hippies ”, diu. Arribat a l’adolescència va topar-se amb Ràdio 3 i una emissora local que l’emparentaria amb la New Wave i noms com els de Gabinete Caligari o Derribos Arias. Es començava a construir l’educació musical d’un jove que amb 16 anys crearia el seu primer grup, Aullidos en el Garaje. El Puig seminal, el d’abans de la diana de les RAF, el d’abans de ser una de les icones del pop barceloní dels anys 90, el d’abans de Los Sencillos.

]]>

El millor d’aquesta nova fornada d’Operación Triunfo són les classes de cultura musical que reben els concursants. L’any passat les impartia Guille Milkyway, que ja va aconseguir un petit exèrcit de fidels a través de YouTube, i aquest any el profe és Miqui Puig. La idea de les classes és donar als joves cantants un bagatge, que molts no porten de casa, sobre la història, els principals gèneres i figures i la cultura i els significats de la música pop, que és l’àmbit en el qual desenvoluparan el seu cant. Està molt ben pensat, perquè si bé sempre han tingut professors que els ajuden en la interpretació de les cançons que se’ls assignen, per a un músic és importantíssim estudiar a fons i entendre bé el seu repertori. És a dir, han de saber què canten, per què ho canten i llavors podran decidir com ho canten. Hi ha, doncs, una part de recerca per part de l’intèrpret, però aquesta recerca s’ha d’emmarcar dins d’un context que caldria que dominessin.

]]>

Miqui Puig i la seva banda van ser un dels convidats a l'aniversari del suplement cultural de l’ARA. En aquest vídeo, recuperen un dels temes de Los Sencillos.

]]>

Miqui Puig, Pavvla i Renaldo & Clara van actuar ahir al Centre Artesà Tradicionàrius, en el primer aniversari del 'Play', suplement cultural de l'ARA.

]]> VINE LA FESTA DEL 'PLAY'!

No et perdis el triple concert del 'Play': l'excantant de Los Sencillos, Miqui Puig, presentarà el seu nou disc Escuela de capataces i també es podrà gaudir del pop cristal·lí de Renaldo & Clara i el folk contemporani de Pavvla, el projecte musical de Paula Jornet.

]]>

Miqui Puig, Renaldo & Clara i Pavvla protagonitzen el triple cartell de la festa d'aniversari del Play, que es farà dijous 4 de maig al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT). Amb aquest concert volem celebrar amb els lectors i col·laboradors que fa un any que vam revolucionar el disseny i els continguts del suplement cultural dels divendres de l'ARA, una renovació total que ha tingut la seva traducció també en l'apartat online, amb una nova web optimitzada per a mòbils i tauletes i més presència a les xarxes socials.

]]>

Miqui Puig és un dels grans artistes pop d'aquest país. Forjat en l'ètica 'mod' dels vuitanta, el cantant de l'Ametlla del Vallès ha passat per l'èxit de radiofórmula, la sobreexposició televisiva i un cert desencís cap a la indústria. La seva tornada, nou anys després, amb 'Escuela de capataces', és la reafirmació que a Puig encara li queden coses per explicar. Un punt i seguit infestat de cançons de bella factura

]]>

Torna Miqui Puig després d'una parada discogràfica de quasi una dècada, malgrat que des de la publicació d''Impar' (Sinnamon, 2008) havia deixat un EP de versions ('Homenaje a Barcelona') i un 'single' ('Vos trobava a faltar'). El seu nou disc és 'Escuela de capataces' (LAV, 2017), un treball que destapa el pot de les essències de totes les influències que ha begut des de la seva etapa amb Los Sencillos. Del soul-pop dels Dexys Midnight Runners al so de la jove escòcia dels vuitanta (Orange Juice), de les tornades 'sixties' a l''spoken word', tot al servei de la melodia i l'ètica pop més ortodoxa.

]]>