Miqui Puig: “La muntanya russa de l’espectacle va molt ràpida i les hòsties són molt bèsties”

BarcelonaMiqui Puig (l’Ametlla del Vallès, 1968) va ser el líder de Los Sencillos, una banda que va triomfar als anys 90, sobretot amb Bonito es, un tema que a dia d’avui encara es balla. Però què passa quan això s’acaba, tu continues fent cançons i el gruix del teu públic s’ha evaporat? Miqui Puig, discjòquei i realitzador de Pista de fusta, un programa diari de l’emissora iCat, ha escrit un llibre profund sobre la fama, la música, l’amor i tot un catàleg de pors i addiccions que l’han acompanyat. Es titula –diria que enganyosament– Yo no quería ser Miqui Puig.

Com explicaries qui va ser Miqui Puig als últims que han arribat al món de la música?

— Miqui Puig va ser un cantant que va tenir un gran èxit planetari, que es diu Bonito es, perquè fins i tot vam guanyar un premi de la MTV amb un vídeo, i que sortint d’un poble molt petit, com és l’Ametlla del Vallès, va aconseguir un somni: cantar cançons i que els hi gravessin. En aquella època anava així; uns senyors et fitxaven, et gravaven les cançons i ells te les promocionaven. És curiós que l’editor d’aquest llibre arriba a Miqui Puig per Pista de fusta [el seu programa diari a iCat] i torna enrere. Jo crec que en això tinc sort, perquè hi ha molts Miqui Puig que s’han anat bellugant durant aquestes dècades. Segueixo sent aquell tio que vol fer cançons i cantar.

Al llibre dius que el món de l’espectacle és una muntanya russa. Últimament, on et situes en aquesta muntanya russa?

— Estic en un turonet veient la gent passar. He arribat fins aquí, sé qui soc, qui vull ser i cap on vull anar. Fer coses que m’abelleixin, que em vinguin de gust, sobretot perquè l’artrosi és bèstia; el físic ja no ens acompanya i és una putada, perquè quan ets sènior i tens el cap més ben moblat que mai, és quan apareixen totes aquestes merdes.

Què veus des del turonet on ets?

— Veig que la muntanya russa ara va molt de pressa i les hòsties de la gent que surt volant són molt bèsties. Puges i baixes molt ràpid. Ara també estem en un moment que la gent dels mitjans té la dèria de no perdre trens i s’estan comprant coses que no tenen cap mena de sentit ni de consistència. Si tu parles d’aquell artista, jo també en parlaré, perquè si ho peta, no vull ser el que no n’ha parlat bé.

Al llibre expliques l’últim concert de Los Sencillos, a Lleida, el 2002. Quin record te n’ha quedat?

— Recordo molt bé que duia una camisa molt grossa per poder-hi entrar. Recordo mirar i veure-hi quatre caps, perquè hi havia 40 persones. I recordo pujar a la furgoneta sentint un disc de The Flaming Lips que no he escoltat mai més.

Però tu vas fer aquell concert sabent que seria l’últim?

— Sí, ja ho havia decidit, i és el més dur que et pot passar. El darrer concert, un dijous, crec que era octubre, a Lleida, quan ja ningú et vol veure, amb 40 persones, amb tot el bagatge que tens, amb totes les cançons bones que has fet i pensant: “Què estic fent aquí?”.

Fas referència a un altre concert a la plaça de toros de Pozoblanco, allà on va morir Paquirri, que també sembla l’últim, i era el 1996.

— Era l’últim dels dos membres fundadors de Los Sencillos; el Germán i el Marià diuen que pleguen i allà s’acaba una primera etapa. Vaig anar a demanar sisplau que em deixessin veure la infermeria on van atendre Paquirri, i em va semblar que hi veia sang, encara. Ves a saber.

Si et demano per l’últim dia que vas ser famós, quina imatge et ve al cap?

— Famós? Quan fèiem Factor X a Cuatro i els guàrdies civils em demanaven fotos al pont aeri.

I com a estrella del pop?

— És que la paraula famós... Jo soc conegut. Si fos famós, no viuria de lloguer ni estaria carregant caixes per fer el trasllat. Ser conegut és guai, et coneixen de veure’t a la tele, per haver cantat, per haver punxat, però famós és una actitud. Em trobo amb gent que em diu: “I això quan ho petarà?”. A veure, primer has de fer cançons, després has d’anar a tocar... Sí que és veritat que Los Sencillos vam tenir uns moments d’explosió molt bèsties. Hi ha aquell concert contra la sida al Palau Sant Jordi, que anava tan esverat que em vaig fotre de lloros. Una hòstia davant de 20.000 persones i retransmesa en directe per l’Sputnik. Això és un moment de fama.

El llibre es titula Yo no quería ser Miqui Puig. Llegint-lo m’ha fet la sensació que es podria titular Yo no quería dejar de ser Miqui Puig.

— Ufff, ho veus? El que a mi no m’agrada és el Miqui Puig famós, la marca, això que segur que t’han vist a un cuarto oscuro... La llegenda urbana. La fama que soc un tio secot i borde. És veritat; si estic punxant i em vens a demanar La bicicleta potser ho seré. Tampoc vull ser el Miqui Puig ple de pors, que és un tio que m’ha fotut molt mal, que m’ha impedit fer més coses.

Llegint el llibre també m’ha fet la sensació que tens com una certa addicció a la figura del perdedor. T’he demanat una imatge de fama i m’has dit el dia que vas caure. Com si t’haguessin d’estimar més si dius “una estrella del pop en horas bajas” que si dius “una estrella del pop”.

— Sí, sí. Però jo explico el que soc. Un tio que té pors, manies i que sempre mira cap a l’altra banda. Estic tocant davant de 60.000 persones al Sot del Migdia i només mirava una noia que m’agradava. La figura del perdedor és una merda. El dia que en Pep Oliveras, el meu millor amic, em diu que Casualidades serà un disc de culte d’aquí a uns anys jo no volia. Jo volia que fos un èxit. I aquests dies que estem preparant un espectacle el meu soci em diu: “Aquesta cançó és de Los Sencillos o de Miqui Puig? De Miqui Puig? És boníssima”. Ja! No m’agrada fer servir la paraula frustració, però sí emprenyamenta: he tingut molt bon material; això podria ser bonic.

Tu creus que amb les cançons que has fet hauries d’haver tingut més èxit?

— Sempre intento evitar la paraula èxit, però poder treballar d’això... Sí, jo crec que podríem haver treballat molt més. Tampoc no soc un tio fàcil. Soc tan exigent amb mi mateix que ho contagio als altres i acabo carregant. L’altre dia a València parlaven de mi i un deia: “El Miqui és un dels tios més intel·ligents del negoci”. I l’altre va contestar: “No, és el més llest”. Soc intel·ligent, però no soc llest, perquè si hagués sigut llest hauria passat per sobre de totes aquestes mancances; potser l’hauria portat d’una altra manera la fama. Quan un guàrdia civil et demana un autògraf és quan dic “no sé si estic preparat per a això”. I no estàs preparat per sortir a l’Hola o al Lecturas.

Quin és l’últim insult que t’ha fet mal?

— Sobretot quan a les xarxes et diuen fracassat. Fracassat respecte a què? No omplir el Palau Sant Jordi? O soc un fracassat que he gravat 15 discos i que segueixo treballant de la música? Si he fracassat en alguna cosa potser és en no haver sigut més lax, en una metàfora que em vaig inventar que és la de l’eriçó o, com diu la meva dona, el calimerisme. Baixo del despatx, amb la dessuadora, avui no tinc el dia... Però llavors tens la cosa que ets fill de pagès i pagues autònoms.

Jo em pensava que l’escenari et protegia, però llegint el llibre t’adones que et poden insultar igualment mentre cantes o mentre punxes discos, quan fas de discjòquei.

— És molt fràgil. L’última que em va passar, en una sessió, és que em ve un tio amb molt males maneres i em diu: “Si no plegues, et trec el llum”. “Un moment, que queden deu minuts”, vas dient i ell deixa anar: “Amb el que cobres...”. Ah, amigo. I això sempre em supera. Va amb el pack, hi ha gent que ho porta bé i gent que no. Jo suposo que soc d’aquests.

“Gordo, maricón”...

— Que bo, eh? Només en va encertar una. Per què hem d’estar insultant, Albert? Em sembla que hi ha com una histèria, que insultar d’una manera bèstia és molt fàcil.

I perquè al zenit de la teva carrera amb Los Sencillos no hi havia les xarxes... Els insults havien de ser cara a cara.

— Sort. O aquella anècdota que explico d’un tio que, a un metre, em crida: “Plega! Plega!”. És molt fort. I si ets fràgil et destrossa tota la nit.

Últimament, quina relació tens amb el teu cos?

— Brutal. Tinc artrosi de grau no sé quants i tinc camises que em van i em venen. Ara que arriba l’estiu tot són sucs, gaspatxos i amanides, però és el que hi ha. Soc clavat al meu pare i ets el que ets. Quan ets tan fashion victim com era jo, la putada és no accedir a talles. Ara s’ha normalitzat que hi hagi cossos més grassos.

Actualitzem el catàleg d’addiccions i de pors que surten al llibre. Parles d’addicció a l’infortuni, a la beguda, a les drogues, a les sabates...

— Calla, calla, que encara tinc més sabates que la meva dona. Potser en tinc una setantena, que són moltes. Te n’acabes posant deu. Les he comprat per pura estètica.

Jo et volia demanar quina és l’última addicció que has afegit al catàleg i l’última que has tret.

— L’última addicció és veure true crimes de manera malaltissa. N’agafo un de quatre capítols i no me’n vaig a dormir fins que no l’he acabat. I m’he desfet de molta música que ja no escoltaré.

I en les “Pors Puig”, que dius tu, quina és la teva por principal, últimament?

— Perdre la mare, que és el que em queda. Perdre en Jordi va ser dur perquè perds un pare, i ara només vull preservar la mare per sobre de tot. És una de les coses que sé que serà la propera gran hòstia. I també intento no ser tan obsés de la feina, ser més contemporitzador.

Apareixen moltes persones al llibre, però n’hi ha una, que és la teva dona, que sembla que t’ho canviï tot.

— Sí, tenir una dona que està fora d’aquest negoci ha fet que jo el vegi d’una altra manera. Arriba algú que et diu això està bé o això és una merda. Algú que no t’adula, que et fa replantejar coses i que, si està ben fet, també t’ho digui. Tot arriba. L’atzar sempre ens dona sorpreses.

A tu t’agrada molt llegir, t’agrada escriure, però aquest és el primer llibre. Serà l’últim o n'hi haurà més?

— No ho sé. No sé cap on he d’anar. Això ha sigut molt fàcil, perquè és un llibre que ja gairebé estava escrit.

Quan dius “no sé cap on he d’anar”, vols dir a la vida?

— No, a l’hora d’escriure. A la vida ho tinc molt clar: em queden uns quants anys de pagar autònoms i seguiré treballant fent música. Estem produint bandes sonores, música per a anuncis, cançons per a altres i encara tinc moltes ganes de cantar. He obert una carpeta que posa boleros, que no sé cap on anirà. Ara estem a l’estudi preparant dos concerts de celebració del llibre, un a Barcelona i un a Madrid. Només dues dates, perquè com que els sèniors no tenim slots, ens autoproduïm un espectacle amb tot el repertori de cançons des de Los Sencillos al Miqui Puig que va gravar un disc fa dos anys.

La penúltima pregunta que sempre faig la trobo molt fàcil per a tu: quina cançó estàs escoltant, últimament?

— Estic obsessionat amb una artista: Kali Uchis. És una artista americana, amb arrels sud-americanes, que fa boleros psicodèlics, guapíssima, empoderada.

T’ho volia posar més difícil: l’última cançó que t’agradaria escoltar abans de morir.

— Això és molt bèstia. Mira, seria la de Cecilio G, aquest raper de Barcelona, molt marginal, addicte a les drogues i que, en un moment que li van molt bé les coses, diu: “Y ahora que estoy bien, con más de 23, no sé por qué tengo estas ganas de llorar”.

Les últimes paraules són teves, acaba com vulguis.

— Doncs al final he sigut Miqui Puig.