Hi ha una edat a partir de la qual, ens han dit, les dones deixem de ser rellevants. Desapareixem, ens tornem invisibles només perquè hem deixat de ser fèrtils. Reproducció o mort, lligat a la imposició del deure de ser agradable a la vista dels senyors. Nosaltres no ens sentim així, és clar, és com ens segueixen representant als mitjans de gran impacte: les sèries, les pel·lícules, la publicitat. La idealització de la joventut (a la qual moltes de nosaltres no tornaríem ni boges), la creació de necessitats derivada de l’anhel de conservar-la costi el que costi i la falta de veus de dones que ens expliquin la vivència real i honesta del que vol dir fer-se gran creen un imaginari terriblement cruel per a les que seguim vives passats els quaranta, els cinquanta, els seixanta. Empastifa’t de potingues, fes exercici, passa gana, mutila’t.

Commemorem el 8-M un altre any, gairebé amb les mateixes reivindicacions o encara pitjor, reivindicant que no volem fer passos enrere. El feminisme sembla Sísif intentant pujar una vegada i una altra una pedra que no para de rodolar costa avall. Avui dia una de les raons que fan més difícil el progrés de drets i la consolidació dels que s'han pogut assolir és el món digital. Perquè ja no és només que tingui un biaix masclista, sinó que per la seva pròpia naturalesa l'amplifica i el multiplica. Com expliquem avui al dossier, els exemples són múltiples i les raons evidents. Una és que l'univers digital està dominat per homes blancs heterosexuals, tant els propietaris de les principals empreses del sector com els que programen i treballen en aquestes companyies. Aquests homes entrenen els algoritmes amb el biaix que porten incorporat de gènere, a partir dels seus interessos i preocupacions, i ni tan sols troben estrany que hi hagi aquest biaix ni el saben detectar.

No és que no li parlin de vostè, és que la tracten com si fos idiota. O pitjor encara, com si fos una nena petita. Ella, que ha perdut el compte de les dècades que porta treballant, esforçant-se, adaptant-se contínuament a una realitat canviant, ha d’aguantar aquest parell de barbamecs que li mostren un menyspreu de covards. Sí, covards perquè ben segur que no s’encararien de la mateixa manera ni amb qui té la seva mateixa força vital ni amb un home, per molt gran que fos. És edatisme però també masclisme, formant un aliatge repugnant que cau com una brea enganxifosa damunt les senyores que la pateixen. Imagina’t tenir seixanta, setanta, vuitanta anys i que ara vinguin els marrecs a donar-te lliçons. O pitjor encara: a explicar-te les coses com si no hi entenguessis o com si no hi toquessis o com si no tinguessis ni idea de com va el món. En el seu dia ja vas fer prou educant els homes que t’envoltaven per mostrar-los, ben pacientment, ben pedagògicament, com t’havien de ben tractar a tu i a la resta de dones. Parar-los els peus, esquivar-los i defugir-los quan intuïes que eren perillosos era una cosa, però ara, ara que ja fa tant que vas sortir a manifestar-te contra la penalització de l’adulteri, que vas calçar-te les botes per entrar, amb tantes altres companyes, a les oficines, a les universitats, a les administracions, als sindicats, als partits polítics, a les feines de tota mena per conquerir la teva pròpia independència, ara que ja fa tant que vas guanyar-te el dret de ser persona, arriben aquests mitjamerdes i et tracten amb aquest menyspreu. Que no tenen mare? Que no tenen àvies? Que no els ha educat ningú per comportar-se en societat? No és que t’hagis tornat invisible com diuen que passa quan et fas gran. Tant de bo que ni et veiessin i et deixessin en pau, però és encara pitjor. Els fas nosa. Ho notes en com et miren, com arrufen el nas. No és tan diferent del que passava abans, quan la condició d’eixorca que porta aquesta etapa no reproductiva et convertia en un trasto vell digne de ser arraconat. Riuen, mofetes, si t’equivoques en una paraula quan t’atenen en qualsevol establiment, et parlen a poc a poc i cridant com si totes les velles fossin sordes i curtes, et diuen iaia sense que els puguis contestar “iaia ta tia” perquè encara et prendran per dement. Si t’han de venir a arreglar un aparell a casa, prepara’t per rebre tot d’explicacions carregades de tecnicismes per anar-se aplanant el camí de la clavada que et fotran. L’últim imbècil que va venir et parlava de tu i en diminutius: “Veus aquest cargolet, iaia?” Què has de fer? Mossegar-te els llavis i passar, o et passaries el dia discutint i indignant-te. “Quina decepció”, t’escriu un altre quan li reclames que compleixi amb les seves obligacions. Xantatge emocional edatista i masclista és el que practiquen sovint amb tu aquests carallots, perquè es pensen que tenen dret a aprofitar-se de dones grans com tu. Encara més si et troben sola.

Els temes de gènere estan presents en les societats humanes des de molt temps abans del paleolític. I segueixen molt mal resolts.

Aquesta setmana hem commemorat el 25-N, el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Mentre la violència masclista més explícita ocupa titulars, val la pena recordar que la violència de gènere adopta moltes formes, algunes més subtils però igualment lamentables. Per això vull fer esment del Manifesto of values de Women for Quantum (W4Q), que ens interpel·la sobre com els entorns científics i acadèmics reprodueixen dinàmiques d'exclusió i violència simbòlica que invisibilitzen les dones.

La realitat es repeteix fins a l’avorriment i aquest avorriment pot ser dissuasiu quan del que es tracta és d’escriure sobre el que no va, el que és injust, el que és discriminatori. Per això ens cal, mal que em pesi, fer-nos pesades. 

Llegeixo la carta que publica Quim Morales desmentint del tot la humorista Carlota Palà (Charlie Pee) a Crític (que el va acusar d’abusos sexuals i laborals). Ella diu, sobre el tracte laboral, que a l’inici de la temporada es va “adonar” que a un altre col·laborador li pagaven més per la mateixa feina. Morales aclareix que, “els mesos que Joel Díaz va reduir la seva participació en el programa, els 600 € mensuals en què es va reduir la seva remuneració es van repartir igualitàriament entre els tres col·laboradors del programa, a raó de 200 € mensuals. De manera que, encara que la Sra. Palà cobrava més que un d’aquests companys (50.000 € per dues temporades), la seva remuneració es va incrementar en la mateixa quantitat que els altres col·laboradors, el Sr. Xavier Pérez Esquerdo i el Sr. Jordi Ramoneda”.

Les desigualtats de gènere afloren molt aviat. Els infants ja en són conscients als 10 i 11 anys i tenen algunes coses a dir al respecte: entre les seves propostes hi ha la fi de les violències i les discriminacions (especialment el masclisme i el racisme), la igualtat entre les persones (inclosa entre els nens i les nenes i, també, a l’escola) i acabar amb la pressió estètica. Així ho demanen a l’Agenda dels Infants, un document elaborat a partir de consultar més de 5.000 infants de Barcelona, que recull les 11 demandes, 30 propostes i més de 100 idees dels nens i nenes per millorar el benestar de la infància.

"Sabràs portar l'autocarregadora?", "Ja aguantaràs les temperatures?". Des de fa anys les dones lluiten per la inserció al món laboral i cada vegada es trenquen més sostres de vidre, però encara queden sectors tradicionalment masculinitzats en què la paritat continua quedant lluny, i el forestal n'és un. Les dones que treballen al bosc sovint conviuen amb els prejudicis sobre la seva condició física, habilitat o resistència. "Encara hi ha una mica de por a ser menyspreada, a les mirades, als comentaris, en aquestes feines «d'home», que requereixen força o tècnica", explica l'Anna Barea, que fa uns sis anys que treballa a la Mancomunitat de Municipis Berguedans per la Biomassa.

Una cambrera del xiringuito Kaliua de Badalona ha denunciat que la van acomiadar pel sol fet de tenir pèls a les aixelles. Disconforme pel que considerava una injustícia, la dona va dur el seu cas al col·lectiu LGTBIQ+ Qaliu, que parla obertament d'una "discriminació sexista”. La noia ha assegurat a RAC1 que un client es va queixar que deixés veure els seus pèls al vestir una samarreta de tirants i va ser llavors quan la direcció del local li va demanar que es tapés amb una màniga curta o directament es depilés.

Vaig anar a veure Barbie fa uns dies amb unes expectatives elevades: m’agrada la mirada creadora de Greta Gerwig i pensava que n’havia de sortir alguna cosa bona, d’un film dirigit per ella, d’un guió escrit per Gerwig i Noah Baumbach, d’un repartiment tan ben trobat, amb Margot Robbie i Ryan Gosling com a caps de cartell. El tràiler ja permetia intuir que Gerwig faria una lectura feminista, irònica, paròdica, moderna i polièdrica de les connotacions de la Barbie, i la pel·lícula va satisfer amb escreix la previsió.

Una de les preguntes més transcendentals que es fa una mare feminista quan té una filla és: què faig amb la Barbie? Quan les nenes la demanen per primer cop, els comprem aquest tros de plàstic carregat d’imposicions estètiques, estereotipada i hipersexualitzada i deixem que juguin amb la famosa nina i s’integrin en la cultura dominant que l’ha convertit en una icona d’abast mundial? Ah, amigues, ser mare i voler desconstruir el gènere no és gens fàcil. Jo de petita jugava amb un parell de pals creuats i relligats que cobria amb retalls de tela de manera que no puc analitzar en primera persona el pes de la rossa en la meva pròpia construcció com a dona.

Els homes m’expliquen coses és el títol del famós assaig de Rebecca Solnit a partir del qual es va encunyar el terme mansplaining, ja sabeu, allò que fan (alguns) homes de venir a explicar-te coses que saps millor que ells amb un to entre el paternalisme i el tracte amb un idiota. Hi pensava aquesta setmana que estic a mig llegir-me un parell de llibres de no-ficció molt interessants. Hi ha un munt de llibres on les dones expliquem coses: coses útils, coses que abans no s’explicaven, coses necessàries. Llegir el que expliquen les dones a mi em dona consol i em fa sentir acompanyada, però i els homes, ¿què en fan, de les coses que expliquen les dones?

Llegim a l’ARA que una associació anomenada Mugrons Lliures reivindica “el dret de les dones a estar a la piscina, si ho volen, amb el tors nu com fan els homes i, en definitiva, a decidir sobre el seu propi cos”. Paral·lelament, també demanen que les dones que porten banyador més llarg (per motius religiosos) hi puguin entrar. Espero que aquestes últimes no facin una associació que es digui Mugrons Empresonats i que reivindiqui que totes les altres es tapin. Les Mugrons Lliures demanen el dret a fer topless, entenc, perquè els homes sí que en fan quan es banyen. No sé què en pensen, de fer nu integral a la piscina.

Avui és jornada de reflexió. És cert que és un concepte molt antiquat que ja no té cap sentit en l’era de la comunicació global, però aprofitem l’ocasió i reflexionem, sí. Feu-ho sobre allò que ara i aquí creieu que necessita ser analitzat, sospesat, rumiat, fins i tot, repensat o capgirat i, si cal, decidiu en funció de la reflexió que hagueu fet. Si això inclou el vot de demà, doncs aprofiteu-ho, que no passa tan sovint que ens regalin un dia per reflexionar. I si ara mateix no us ve cap tema al cap, si voleu i us ve de gust, us en proposo un: reflexionar al voltant de com la recerca s’ha construït amb dones que mai no surten als articles científics.

A l’hora d’anunciar cerveses, les actituds dels seus protagonistes demostren un tarannà embriagat per excés de testosterona. Des de fa anys, l’actor Luis Tosar és el protagonista d’uns anuncis que ens recorden l’exquisidesa extrema d’un tipus de cervesa només apte per a paladars selectes. Tot va començar amb aquell “No, amic, no totes les marques de cervesa són iguals...” en què, amb tarannà intimidant, com si fos el líder d’una màfia perillosa, acabava penjant cap per avall un bàrman, amb els turmells lligats, al mig del restaurant. L’amenaçava amb ofegar-lo dins d’una enorme peixera plena de piranyes que li devorarien els globus oculars en un tres i no res. “És com si em diguessis que tots els peixos són iguals...” En el següent anunci, al bàrman ja li faltava un ull i era pres pel pànic quan creia que se li havia acabat la cervesa preferida del protagonista. Quan un client suggeria que li donés una altra marca qualsevol, el personatge de Tosar cridava els gossos Zeus i Apolo perquè devoressin aquell bevedor desinformat: “No, amic. No totes les cerveses són iguals”. En el tercer anunci, segrestava el nebot del bàrman per demostrar-li la cura amb què es cultivaven i produïen els ingredients de la cervesa. En l’últim anunci, el mateix protagonista, en una mena de joc del calamar en versió llúpol, es va carregant diferents cambrers que no superen les proves d’exigència per tirar la cervesa de barril doble malta. Pateixen tortures com ser ruixats amb una mànega d’alta pressió, esquivar gots de vidre o ser llançats a una masmorra profunda... El personatge de Tosar és un mascle agressiu, amenaçador, violent i prepotent que atemoreix la gent del seu voltant mitjançant la coacció.

Un any més, el feminisme ha tornat a demostrar que continua sent el moviment polític i social més transcendent que hi ha, el més transformador i amb un gran poder de convocatòria, amb manifestacions arreu del món. Són molt especialment significatives les que han fet a Kabul, en grups reduïts, les afganeses. En un país on les dones han perdut tots els seus drets, on se’ls ha tancat l’educació, el mercat laboral i la sanitat, i on s’han quedat soles internacionalment a mercè dels seus depredadors, la valentia de sortir al carrer i protestar enèrgicament per unes condicions tan absolutament injustes com les que pateixen és un far que no podem deixar de mirar. Ni oblidar. No sempre van viure així, les dones a l’Afganistan. Al contrari. El perill de tirar enrere d’una manera dràstica és una alerta per a totes. Per això tampoc no oblidem les dones iranianes sotmeses a un altre règim de terror, ni totes aquelles que han vist com els drets que s’havien assolit recentment han tornat a desaparèixer. En aquesta època fosca, els governs autoritaris i alguns de suposadament democràtics comencen els seus mandats amb una primera escabetxada que, casualment, sempre atempta contra la llibertat de les dones. L’objectiu és tornar-nos als caus on ens han tingut tancades durant segles. Com si la història de la humanitat hagués estat reeixida amb la nostra repressió! El moviment feminista els fa por perquè saben que la militància augmenta i els fa perillar el seu sistema monopolitzat de privilegis. Sigui com sigui, s’exerceix una violència permanent. Per això no podem abaixar la guàrdia. Per això continuem aquí, més enllà del març.