Darrere l'alegria rítmica de l'ska i els vídeos de pantomima del grup britànic Madness hi havia tot d'esquerdes socials i personals. Però no volien drama, sinó comèdia, que és com la classe obrera britànica s'explicava sovint en èpoques de crisi. I així hi havia tot de gent ballant cançons que no eren tan alegres com semblava, o que eren precisos retrats de famílies treballadores fets amb versos costumistes, com la immortal Our house. És la màgia del pop britànic hereu dels grans narradors de la literatura anglesa. En Lluís Gavaldà, d'Els Pets, podria fer una tesi doctoral sobre aquesta mena de cançons.

El guió era clar: la nord-americana Chan Marshall, àlies Cat Power, interpretaria el mateix repertori que va fer Bob Dylan al Regne Unit el 1966. És a dir, en aquells concerts de fa 58 anys amb els músics del que després seria The Band, amb una primera part acústica i una segona elèctrica. Concerts com el del 17 de maig al Free Trade Hall de Manchester, quan un espectador va cridar "Judes", emprenyat per l'encarnació de Dylan com a àngel tèrbol del folk elèctric. Cat Power va fer aquelles mateixes 15 cançons el 5 de novembre del 2022 al Royal Albert Hall de Londres, un altre escenari d'aquella gira, i el resultat es pot escoltar en el disc Cat Power sings Dylan: the 1966 Royal Albert Hall Concert (2023). Per tant, l'actuació de dimarts al Poble Espanyol, dins de l'Alma Festival, tenia infinitat d'atractius. Per exemple, poder escoltar cançons que Dylan fa anys que no canta en directe... També era molt estimulant el format acústic/elèctric, perquè permetia viatjar a un dels moments fonamentals de la història de la música popular del segle XX. I, esclar, per damunt de tot, fins i tot per sobre de l'ombra de Dylan, hi havia una artista extraordinària.

Neil Hannon (Derry, 1970), el líder del grup The Divine Comedy, és divertit i va sempre a la seva. Potser per això des del 1989 ha tirat endavant un dels projectes musicals més originals i sorprenents de les últimes dècades. A més a més, l'any passat va compondre la banda sonora de la pel·lícula Wonka i l'obra simfònica As the sun brightens, the shadows deepen. El dimarts 2 de juliol actuarà al Poble Espanyol, dins l'Alma Festival de Barcelona.

La clau per entendre un concert d’Alice Cooper el 2024 és posar-se en la pell de qui no l’ha vist mai. I què hi va trobar divendres al Poble Espanyol, dins de l’Alma Festival? Espases, ganivets, una guillotina, necrofília (amb la nina de la cançó Cold Ethyl), crosses per fer air guitar, barrets de copa alta, camises de força, banderes dels Estats Units i una escenografia que tan aviat podia recordar una església de Salem, un jutjat temible, el pont d’un vaixell pirata o la tribuna d’una campanya electoral. Tot plegat, un gran guinyol prou adient per a un espai com el Poble Espanyol, per la seva condició de simulacre, i conduït per un dels pocs artistes de l’entorn gòtic amb sentit de la sàtira i amb consciència que l’espectacle comença i acaba a l’escenari i que els malsons no arriben mai a casa.

Temps era temps, el cantautor irlandès Glen Hansard passejava borratxo pels carrers de Montjuïc amb un bon amic, el músic barceloní Aleix Vergés (1973-2006), més conegut com a Sideral. Ho va recordar ell mateix aquest dimarts a la nit, en un concert al Festival Alma, al Poble Espanyol, abans d'entonar emocionat la cançó There's no mountain. "El Sideral va ser el meu primer amic de Barcelona i el trobo molt a faltar –explicava Hansard–. Caminàvem molt, sempre amb una ampolla a la mà, mentre xerràvem llargament". De tot això ja fa temps, i ara Hansard canta als companys de joventut i als paisatges desapareguts i a la vida després de la mort dels pares. El seu últim disc, All that was east is west of me now (2023), és una meditació greu sobre el pas del temps en què ressonen els violins esbojarrats de taverna irlandesa, però amb un to més assossegat i lleugerament místic.

Impecable. Així es pot descriure amb una sola paraula el concert amb què la nord-americana Sheryl Crow va inaugurar dilluns el Festival Alma, la continuació del Festival de Pedralbes que des de l'any passat es fa al Poble Espanyol i que enguany programa actuacions d'Alice Cooper, Queens of the Stone Age, The Divine Comedy, Cat Power i Jamie Cullum, entre d'altres. La cantant de Missouri, que no visitava Catalunya des que va actuar al Doctor Music Festival d'Escalarre el 1997, va desplegar un repertori de grans èxits que el temps ha convertit en estàndards del country-rock amb un innegable ganxo pop. Precisament l'èxit que va aconseguir als anys noranta, sobretot amb discos com Tuesday night music club (1993), la van allunyar de l'onada del country alternatiu, tot i que hi havia molt d'alternatiu en la manera de fer d'una cantant excel·lent i, encara que no es destaqui prou, una magnífica storyteller que ha remenat temàtiques com la solidaritat amb les persones transgènere, tal com va recordar ahir en presentar Hard to make a stand, del disc Sheryl Crow (1996).