<![CDATA[Ara.cat - Cinema argentí]]> 10 <![CDATA[“Hi ha una epidèmia d’actors i directors abraçats a causes nobles que no els interessen una merda”]]>

Setze històries independents, un mateix actor protagonista i molta mala bava. Aquests són els elements que donen forma a Homo argentum, el fenomen del cinema argentí amb prop de dos milions d’espectadors que s’estrena aquest dijous a casa nostra. Un retrat de la condició argentina firmat per Mariano Cohn (Villa Ballester, Argentina, 1975) i Gastón Duprat (Bahía Blanca, Argentina, 1969), coneguts per pel·lícules com El ciudadano ilustre i Competencia oficial i per sèries com Bellas artes.

]]> <![CDATA[Netflix inaugura Sant Sebastià en clau argentina]]>

Precedit en el calendari per dos gegants del circuit de festivals com Toronto i Venècia, el Festival de Sant Sebastià ha de lluitar amb totes les armes possibles per ser rellevant en el panorama internacional. Per això, el 2017, mentre els grans festivals de classe A rumiaven què fer amb Netflix, Sant Sebastià va obrir les portes a la plataforma i s’ha acabat convertint en un dels seus aliats estratègics, sobretot pel que fa a estrenar les produccions llatinoamericanes. Aquest és el context que explica que una simpàtica i força convencional comèdia de Netflix com 27 noches, dirigida per l’uruguaià Daniel Hendler, hagi inaugurat aquest divendres el certamen basc, que mai havia ofert aquest lloc d'honor a un film d'una plataforma.

]]> <![CDATA["Treballar amb Viggo Mortensen m’ha donat credibilitat com a director"]]>

El dia a dia d’un home que viu a la Pampa tallant arbres amb la seva destral. La libertad (2001) va ser la minimalista carta de presentació d’un director clau en el cinema d’autor del segle XXI, Lisandro Alonso (Buenos Aires, 1975). Vint-i-tres anys i cinc pel·lícules després, l’argentí culmina la seva carrera amb el seu treball més ambiciós: Eureka és un viatge a través del temps i l’espai que va del western postmodern al thriller eixut, i de la gèlida Dakota del Nord a la selva amazònica, però sempre a través del filtre radical d’un autor que despulla el cinema d’històries i psicologia a la recerca de la veritat de la poesia. L’acompanya en aquesta cerca l’escriptor argentí Fabián Casas, coguionista d’Eureka i de l’anterior Jauja (2014), treballs en què Alonso desplega "una poètica molt diferent" de la de les seves primeres pel·lícules gràcies a la col·laboració de Casas, que l’ha impulsat a "buscar noves geografies i a jugar amb l’ús de la cronologia". Alhora, afegeix, creu haver arribat "al màxim d’experimentació" amb aquests elements. "La pròxima pel·lícula serà més semblant a les primeres; ja he investigat i viatjat prou", assegura.

]]> <![CDATA[¿Passaries tres anys a la presó a canvi de no treballar mai més?]]>

És un dia més per al Morán, tresorer d’una oficina bancària de Buenos Aires, fins que veu l’oportunitat i decideix robar al banc on treballa. És un cop net, sense violència, i s’endú prou diners per no haver de tornar a treballar mai més. Però el pla no és fugir ni amagar-se. Al contrari, es lliurarà a la policia, complirà la condemna de tres anys de presó (amb bona conducta) i viurà sense obligacions la resta de la vida. Només necessita un còmplice, algú de confiança que li guardi els diners fins que surti de la presó, i serà un company del banc, el Román, que a canvi s’endurà la meitat del botí.

]]> <![CDATA[Els mil i un misteris del 'Twin Peaks' argentí]]>

Trenque Lauquen és una petita ciutat de la província de Buenos Aires amb poc més de 36.000 habitants. El seu nom significa llacuna rodona en maputxe i, efectivament, hi ha un llac a la ciutat, tot i que no ben bé rodó. Però Trenque Lauquen també és el títol de la pel·lícula de l'argentina Laura Citarella que arriba aquest divendres a la cartellera convertida en un dels fenòmens cinèfils de la temporada: quatre hores i mitja de misteris superposats que es van entrelligant mentre els seus protagonistes es mouen en cotxe o a peu per Trenque Lauquen i els seus voltants, dos homes enamorats surten a la recerca d'una dona desapareguda, unes cartes amagades en llibres revelen una antiga passió romàntica i una criatura mutant apareix a la llacuna. Les ficcions i les preguntes s'acumulen i l'espectador no sap si està veient una intriga històrica, un melodrama romàntic, una història de terror o una comèdia marciana; en el fons, tant se val.

]]> <![CDATA['El ángel', un criminal sota la forma d'un querubí]]> Com moltes de les pel·lícules contemporànies, 'El ángel', el nou treball de l’argentí Luis Ortega, fluctua per diversos gèneres cinematogràfics sense concretar exactament a quin pertany: ¿és un 'biopic'? ¿Un policíac d’autor? ¿Un film d’iniciació adolescent que ens parla d’una ovella esgarriada? Aquesta indefinició genèrica, cal dir, funciona a la perfecció en una obra en què el protagonista és també una figura ambigua, perquè el Carlitos, el criminal Carlos Robledo Puch –un dels assassins més sanguinaris de la crònica negra argentina després que matés durant la dècada dels 70 unes 11 persones, i amb només 20 anys–, està dibuixat sota la forma d’un querubí sensual i pertorbador, envoltat d’una aura fascinant.

]]> <![CDATA['Zama', el revers absurd de l'Espanya colonial]]> Ja no es fan pel·lícules que, com Zama, es mouen al voltant d’un concepte a priori tan poc cinematogràfic com el de l’espera. Lucrecia Martel adapta la novel·la homònima d’Antonio Di Benedetto sobre un funcionari de la corona espanyola estancat a Asunción a finals del segle XVIII pendent que arribi la carta del rei que li permeti retornar amb la seva família a Buenos Aires. A partir de la novel·la, Zama entronca amb una tradició literària, que inclou altres títols portats al cinema com El desert dels Tàrtars, on es desmitifica un imaginari a priori gloriós des d’un revers de l’èpica que apel·la a l’absurd.

]]> <![CDATA['Alanis', la dignitat d'una dona, mare i prostituta]]> Com ja va quedar clar a Encarnación, Anahí Berneri té una traça especial per als retrats de dones allunyats de tòpics i simplificacions. En el seu segon llargmetratge, esquivava els llocs comuns que solen envoltar les pel·lícules sobre el declivi d’antigues actrius d’èxit. A Alanis, cinquè títol d’aquesta directora argentina, s’enfronta al molt espinós tema de la prostitució a través d’una altra protagonista carregada de dignitat. L'Alanis (“¿Como la cantante?”, no paren de preguntar-li) és una mare soltera que treballa com a prostituta en un apartament amb una col·lega més veterana. La policia entra al pis i el propietari les expulsa, per la qual cosa la noia es veu obligada a buscar-se la vida per Buenos Aires.

]]> <![CDATA[‘Una especie de familia’ i el rostre de Bárbara Lennie]]> Amb el magnetisme del rostre contrariat de l’actriu Bárbara Lennie com a fascinant brúixola anímica, Una especie de familia aborda una complexa realitat social –l’entrega de nens en adopció en territoris colpejats per la misèria– posant en primer pla el terrabastall afectiu que experimenta una dona determinada a criar un fill a tota costa. L’opció escollida pel director argentí Diego Lerman té uns fonaments més que raonables: hi ha poques experiències que despertin reaccions tan viscerals i instintives com el fet de concebre i criar una criatura. No obstant això, el modus operandi del film –que apunta a forçar la tensió dramàtica de cada situació i l’infortuni de la protagonista– acaba situant l’espectador a mig camí entre un obligat despertar de la consciència i un cert estaborniment emocional.

]]> <![CDATA['Kékszakállú', retrat d'una joventut perduda]]> Plantejada com una adaptació conceptual de l'òpera 'El castell de Barbablava' de Béla Bartók, a 'Kékszakállú' només hi queda l'estela pàl·lida de la història de la Judith, la jove que descobria l'atrocitat del crims comesos pel seu estimat. Tocada pel germen de la modernitat, la pel·lícula de l'argentí Gastón Solnicki aposta per l'abstracció i el simbolisme en el seu retrat d'una joventut perduda o, més aviat, atrapada entre la desatenció dels adults, la falta d'un horitzó de realització personal i la impossibilitat material i espiritual de conquerir la independència. Un retrat generacional que té alguna cosa d'estudi entomològic, en què els atractius i abúlics joves del film són disseccionats per una càmera petrificada, afectada per una certa inoperància emocional.

]]> <![CDATA[Ricardo Darín és el president de l’Argentina a ‘La cordillera’]]> El cinema de l’argentí Santiago Mitre es construeix a la frontera entre les fantasies personals i els malsons socials. De fet, les primeres seqüències de la seva nova pel·lícula, La cordillera, semblen interpel·lar l’espectador amb una barreja de provocació i ironia: ¿oi que us agradaria veure Ricardo Darín convertit en president de l’Argentina? ¿Serà capaç aquest gran actor, símbol d’una certa integritat personal i d’un virtuosisme professional, d’esquinçar la impenetrable teranyina de corrupteles que conformen la política mundial? El previsible resultat es presenta a través del fascinant retrat d’un ésser humà atrapat entre l’idealisme, els seus instints més foscos i la crua realitat del sistema.

]]> <![CDATA[La idea de un lago]]> Una dona embarassada rememora la figura del seu pare, desaparegut durant la dictadura argentina, tot fent els últims retocs a un llibre autobiogràfic de fotografies. La transparent premissa argumental de La idea de un lago podria haver originat una òbvia meditació la voltant de la confluència dels traumes personals i les ferides històriques. No obstant això, el segon llargmetratge de Milagros Mumenthaler és de tot menys evident. En una valenta aposta per la suggerència narrativa i la llibertat expressiva, la directora argentina aprofita els silencis que proliferen en un trencadís nucli familiar per emprendre una prodigiosa cerca d'imatges al·lusives, poètiques i simbòliques.

]]>