La preocupació per la gestió emocional i l'expansió de la cuina internacional són dos fenòmens globals que han envaït les nostres vides i que també han arribat al diccionari. La comissió lexicogràfica ha incorporat al diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) 375 novetats aquest 2025, de les quals hi ha 117 nous articles i 258 modificacions o ampliacions. Entre els nous articles hi ha mots com autoajuda, dana, rumorologia, manga, jacuzzi, aiguagim, sushi i mozzarella. Entre les ampliacions de sentits en paraules que ja existien destaquen mots com núvol, frontal, migrar i màrfega. També s'estan incorporant al diccionari molts mots de les diferents varietats dialectals "perquè tots els parlants se sentin identificats amb el diccionari", diu la filòloga Sandra Montserrat. Eixamplar l'estàndard contribueix a reforçar la unitat de la llengua.

Una de cada quatre persones ja busca informació i dubtes del dia a dia abans al ChatGPT que a Google. Un 30% dels usuaris confien més en les respostes del xat que del buscador. Són percentatges que pugen encara més entre la generació Z. Molts usuaris aprofiten el ChatGPT per fer resums, traduccions, cartes i presentacions. Ara bé, si aquests usuaris pretenen escriure en català normatiu, hauran d'estar atents. Des de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) alerten que la intel·ligència artificial no té en compte tots els registres i, per exemple, no discrimina el català normatiu del que no ho és. A més, inclou referències equivocades que indueixen a una falsa credibilitat.

Aprofitant la diada de Ramon Llull, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha presentat les novetats lexicogràfiques del diccionari normatiu. Aquest any hi ha 376 novetats, entre les quals hi ha 87 incorporacions i 289 modificacions. Les principals novetats fan referència a varietats dialectals, que guanyen presència al diccionari perquè "cap catalanoparlant pugui pensar que la seva única manera de dir una cosa genuïna no és bona", diu la filòloga Sandra Montserrat, i també a neologismes que s'acaben adaptant a la nostra llengua.

La campanya que va engegar dilluns l’Observatori de la UPF per votar el neologisme del 2023 presenta enguany una novetat important: a més de nominar 10 neologismes pròpiament dits, nomina 10 paraules d’ús corrent que, per raons diverses, encara no són al DIEC. De fet, hi ha una contradicció flagrant entre neologisme i d’ús corrent que només deixa d’existir si considerem noves les paraules que no són al diccionari normatiu per més que formin part de la llengua.

La recent mort de Henry Kissinger ha tornat a posar en evidència les dificultats que comporta l’ús del prefix ex-. ¿Hem de titular –com llegeixo en alguns mitjans– "Mor Henry Kissinger, el controvertit exsecretari d’Estat dels EUA"? És tan cert que ha mort sent "exsecretari" com que un cop mort ha perdut aquest ex, perquè el prefix només té sentit si contrastem el que va ser amb el que és. I si l’adjectiu controvertit s’aplica al temps que va ocupar el càrrec, el prefix encara té menys sentit; només en tindria si volguéssim ressaltar que va ser controvertit després d’ocupar-lo, és a dir, ja com a exsecretari. En tot cas, el que segur que no hauríem d’escriure mai –i també ho he llegit– és "..., l’exsecretari d’Estat amb Richard Nixon". Aquí el disbarat és indiscutible, perquè parlem precisament del període en què va exercir aquell càrrec. En la mateixa línia, no és infreqüent que ens parlin d’un "exministre del primer govern de X", com si X l’hagués nomenat directament exministre.

El restaurant Disfrutar acaba de guanyar tres estrelles Michelin i ha aparegut sovint als titulars periodístics. Però si en comptes de referir-nos al nom propi del restaurant ens referim al verb disfrutar, hi està proscrit. Per què? Doncs perquè tot i que es tracta d'una forma molt estesa en el català col·loquial, no és una paraula normativa. Això vol dir que, en el registre formal, el català ja té altres recursos amb el mateix sentit i que són genuïns. L'Optimot, per exemple, proposa gaudir, fruir, sentir goig, divertir-se, passar-s'ho bé, xalar, entre d'altres. També hi ha altres expressions de gaudi col·loquials, com passar-s'ho bomba, passar-s'ho pipa i passar-s'ho teta.

Sí, parlo del tradicional pessebre nadalenc. Del caganer, els tres Reis i el riu de plata. I el tenim doblement assetjat per motius ben diferents. D’una banda, per la cada cop més invasiva i repressiva correcció política, que amb l’ajut d’alguns servidors públics –sigui per militància o per pobresa d’esperit– està arrencant, com una mala herba, tot el que encara tenia gust i olor de Nadal, començant per aquesta mateixa paraula. L’escola de les meves filles m’envia un correu avisant que no faran "el concert d’hivern". Fa dos anys era "el concert de Nadal", l'any passat ja va ser "d'hivern" i aquest ja no es fa. L’excusa per esterilitzar el propi passat, les pròpies tradicions, sol ser, parlant en plata, que la identitat d’un petit país i territori pot incomodar (o discriminar) els que, venint d’altres cultures i religions, no la comparteixen. Si la identitat és global (és la dels més poderosos), com passa amb Halloween, ens l’hem de menjar amb patates. Si és la nostra, amaguem-la perquè put a carrinclona, a rosegaaltars, i així tothom es podrà sentir bé en el buit asèptic (i universal) que queda. Com si fos el buit, i no un país que s’estima i es fa estimar, el que pot integrar els nouvinguts.

Fins ara, només un homenot podia destacar per la seva "aportació intel·lectual, artística o cívica", però no existia cap terme paral·lel per al femení. A partir d'avui, les donasses també són persones significades per la seva tasca intel·lectual (a més de poder ser dones corpulentes). Aquesta entrada és una de les novetats que incorpora el Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC (DIEC). La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha inclòs aquest 2023 fins a 30 articles nous al diccionari i hi ha fet 278 modificacions.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

Des de fa uns anys les meves filles, imitant el que senten al pati de l’escola (algú hauria d’investigar com s’ho fan els infants per parlar tan igual en tants patis del territori), diuen coses com ara: "Sense voler li ha donat i la professora l’ha castigat". Deien que els catalans no donàvem res, però ara, a més de donar petons, passes i el que faci falta, els més joves donen a algú o es donen contra alguna cosa quan donen o es donen cops. I quan els intentes esmenar aquest ús bàrbar ja no et diuen ni tan sols "Em dona igual!" sinó directament "¡Da igual!"

Fa unes tres setmanes el portaveu del PP, Borja Sémper, va dir al Congrés que ells no farien "el canelo" parlant basc, gallec o català en aquella cambra, i just l’endemà va parlar-hi en basc, cosa que va fer que els de Vox s’aixequessin i marxessin. Convindria situar-los a prop de la porta, perquè tot apunta que seran culs de mal seient. L’un i els altres, en aquest tema, estan fent bastant el ridícul, i d’això parlarem avui: de maneres de dir fer el ridícul. El fas quan et deixes enganyar, o quan fas un gran esforç que ningú et compensa (com li passa a un gos de caça, també anomenat canelo pel color). Però la manera més habitual de dir-ho en castellà, que ha fet forat en català, és hacer el primo (fer el primo). El primo en qüestió sembla que era un Borbó, l’Antoni Pasqual, a qui l’any 1808 Murat, mariscal de Napoleó, va adreçar una carta encapçalant-la amb "Señor primo", i li va fer fer el que va voler. Deien primos (del rei) a tots els grandes de España. El gracejo madrileny va considerar que el tal Pasqual havia fet el primo, i així va quedar. Com ho diem nosaltres? Tenim, d’entrada, una expressió molt divertida i encomanadissa: fer el préssec. El DIEC ens diu que vol dir "deixar-se enredar, caure en el ridícul", i la fa sinònima de fer el paperina, tot i que només paperina i no pas préssec vol dir, també, borratxera. Per què préssec? És un gran misteri. Sembla d’origen molt popular, força barceloní i relativament modern, de la segona meitat del XX. No en parlen ni el Fabra ni el Coromines ni l’Alcover-Moll. Una primera hipòtesi apunta que als préssecs els surten taques vermelles, com si sentissin vergonya d’haver fet el ridícul. Però també el fa, el ridícul, qui porta un forat al mitjó. I d’aquests forats, popularment, se’n diu préssecs o tomàquets, encara que els diccionaris no ho recullin. Però si el que volem és emfasitzar la idea d’ingenuïtat (la de ser fàcil d’enganyar per falta d’experiència), potser és encara millor fer el passerell. Si fer el préssec és hacer el primo, fer el passerell seria hacer el pardillo. Saber-ho ens pot estalviar fer el ridícul.

Un dels efectes del contacte de llengües és l’alineació de la més feble amb la més forta quan la feble té estructures no paral·leles a la forta. La interferència és òbvia quan simplement la calca, però paradoxalment també s’hi pot alinear allunyant-se’n. Poso un exemple que aclarirà el que dic. En català, a diferència del castellà, l’indefinit altre pot anar precedit o no de l’article indefinit. En funció del context i el sentit, altra manera, altra vegada o altra cosa porten o no porten un una al davant. Per contra, otra manera, otra vez o otra cosa no poden portar mai una al davant. Això dona un joc al català que el castellà no té, i crea unes distincions que seria bo mantenir i cultivar pel bé de la genuïnitat i la identitat de la nostra llengua.

Un dels objectius d’aquesta columna és detectar i combatre usos que experimenten sobtades expansions en detriment d’altres de més propis i adequats. Sol passar quan cal escriure o parlar molt per dir molt poc, com és habitual en política. Per no repetir i per exhibir riquesa lèxica, un "li va dir" passa a "li va expressar / comunicar / fer saber/ fer arribar / transmetre..." Fins aquí anem bé, però alguns no en tenen prou dient paraules, comunicant missatges o expressant sentiments i opten per traslladar-los, com si fossin mobles. I el nou ús adquireix aquell dring d’estar a l’última a què s’apunten amb entusiasme els escriptors que se senten insegurs. Al pas que anem, acabarem llegint en una novel·la romàntica: "¿Ja li has traslladat que l’estimes?" Però ni tan sols cal un interlocutor concret, hi ha escriptors que traslladen emocions o idees als lectors.

En homenatge al coratge, intel·ligència i compromís d’una lingüista excepcional, Carme Junyent, avui parlo d’un tema en què no es va cansar de fer pedagogia molt més sola del que podríem esperar d’algú que rep tants reconeixements pòstums: els problemes de coherència, cohesió i adequació que provoquen les diverses estratègies per evitar l’anomenat masculí genèric. Cadascuna fa els seus estralls. No insistiré en els que provoca el desdoblament, ja sigui sencer o omplint-ho tot de barres (/). No es queda enrere l’ús de noms col·lectius. Fa uns mesos, per exemple, la líder d’ERC a Ripoll assegurava a TV3 que el seu partit, a diferència del de Sílvia Orriols, "tenia en compte tots i cadascun de la ciutadania". Però avui em centraré en un cas de personitis que, per defugir el correcte i adequat masculí genèric, incorre en un flagrant castellanisme: el de "les persones empleades". El trobem, cada dia més, en documents de la Generalitat, que tan sovint lideren el que combatia Junyent: permetre que la correcció política trepitgi la correcció.

En uns dies en què –en ple pic de calor– alguns agafaran llargs vols per veure món i passar-ho bé, la petjada ecològica pot crear mala consciència. (No tant, per desgràcia, en els que podrien manar a Espanya d’aquí poc.) Aquest concepte, agafat de l’anglès (ecological footprint), el va encunyar fa només 28 anys el canadenc William Rees, i avalua l’impacte del nostre estil de vida en el medi ambient. Encara que footprint faci pensar en rastres del ieti sobre la neu, la inspiració de Rees era més casolana: l’espai ocupat per un ordinador sobre una taula. Però anem als possibles equivalents en català: petja, petjada i empremta. Tant petja com petjada són la marca que deixa un peu a terra, però petja és, a més, la manera com el posem a terra. I això fa que un camí pugui ser de bona o mala petja (segons permeti, o no, caminar-hi bé). També les separa l’expressió deixar de petja: «No el deixis de petja fins que et pagui». L’empremta, en canvi, té un sentit més ampli: «senyal que deixa un cos, per pressió, damunt un altre». Pot ser, doncs, d’un peu, d’un dit, d’un segell, etc. En sentit literal, potser el millor equivalent de footprint és petjada (i, així, el Termcat opta per petjada ecològica), però en el figurat –quan vol dir impressió profunda i duradora– és més dubtós. Un llibre o un artista pot deixar empremta i també petjada en nosaltres, en una època, etc. Però aquí l’ús actual més aviat es decanta per empremta, sense que petjada sigui inadequat ni incorrecte. No podem descartar que el fet que huella i empreinte siguin els mots preferits en castellà i francès per expressar el mateix hagi deixat empremta, més que no pas petjada, en la nostra llengua.

Tant renyar com renyir tenen l’origen en verbs llatins que expressen el que fan els gossos quan ensenyen les dents tot grunyint, però el primer és transitiu, renyem algú (li mostrem enuig amb paraules), i el segon no, renyim amb algú (deixem de ser-li amic). Ni renyar ni renyir, però, volen dir mai disputar, a diferència de reñir. En castellà poden reñir un combate, i això fa que, per exemple, una competició o unes eleccions puguin ser muy reñidas. El nostre renyir això no ho permet, però és un límit subtil perquè només afecta una accepció del verb (els amics castellans, igual que els catalans, poden reñir, i els parents, estar reñidos). Potser per això és fàcil trobar als mitjans "eleccions renyides" que, per molt que comportin grunys amenaçadors, haurien de ser, segons la normativa de l’IEC, disputades, acarnissades o aferrissades. No sembla que ho vegi igual l’AVL, ja que el DNV sí que admet aquest ús.

Després de quinze anys de feina, el català té des d'avui un nou diccionari consultable en línia, el DEIEC, el Diccionari essencial de la llengua catalana que ha elaborat la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Es tracta d'un diccionari més restringit que el normatiu, perquè perd més de 30.000 entrades de llenguatge especialitzat o paraules en desús, però, en canvi, guanya en profunditat en cadascuna de les entrades. El que en el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) podia ser poc transparent per als parlants o ambigu per als especialistes, aquí queda resolt.

El Diccionari de la llengua catalana creix amb 18 paraules noves i 138 modificacions o ampliacions de sentit. L'Institut d'Estudis Catalans actualitza la versió digital de la gran obra normativa dues vegades l'any, i aquest maig hi ha fet 156 modificacions.

"No saber on menjarà li genera angoixa", "Els videojocs generen addicció", "Són els temes que generen més interrogants", "Cada minut es generen 400.000 tuits", "Per Nadal es generen més residus", "El projecte genera un gran interès", "La fi del toc de queda genera preocupació"... La llista seria interminable. En unes quantes dècades l’ús de generar ha passat de reduït i especialitzat a abusiu i invasiu. Encara ara, el DIEC només el registra, dins el lèxic comú, amb el sentit etimològic d’engendrar o procrear, i circumscriu altres usos als àmbits matemàtics, físics, químics, lingüístics o econòmics. Però el fet que l’anglès (i, de retruc, el castellà) el faci equivaldre a causar o produir ha obert la veda perquè els que tenen mandra de pensar o volen dissimular que tenen poc a dir espremin al màxim la seva indefinida versatilitat. Cap norma pot condemnar que es passi d’engendrar a causar o produir, però només cal tenir una mica d’estil i bon gust per rebutjar la seva enfarfegant omnipresència en la llengua dels mitjans.

El passat diglòssic del català explica que la genuïnitat la busqui en el col·loquial, en el que deien les àvies. Els registres formals els ocupaven altres llengües. Per això el català els ha hagut de recuperar equipat amb un lèxic col·loquial no sempre prou precís o neutre en alguns registres. Passa en l’àmbit sanitari, on aquell mal de coll que en molts parlars equival a dolor de garganta –també n'hi ha que en diuen mal de gola– pot acabar sent confós amb un dolor muscular extern. I és obvi que gola, anatòmicament, és més precís que coll per descriure’l. Però el col·loquial prioritza el que es veu i es toca al que queda amagat o és abstracte. Per això diu que algú té nas (i no pas olfacte) o té orella (i no pas oïda), si bé al final –i encara que el DIEC no ho reculli– tenir olfacte i tenir oïda també són formes possibles, com ho és tenir vista al costat de tenir ull.