França ha aturat el perill que la ultradreta accedís al poder. Le Pen i Bardella han vist frustrat el que després de la primera volta semblava un ascens imparable. La mobilització republicana, plural ideològicament tot i que amb predomini del nou front d'esquerres, ha triomfat amb el primer lloc del Nou Front Popular (NFP) i el segon lloc per a l'Ensemble del macronisme, que ha aguantat el cop. Hi ha hagut una fabulosa participació: la més alta des de 1981. Però la majoria de francesos no han anat a votar un programa de govern, sinó un SOS contra l'extremisme xenòfob. En cada circumscripció, els ciutadans republicans han optat pel candidat més ben situat que l'heterogeni bloc dels partits republicans havia triat per frenar el Reagrupament Nacional (RN). I s'ha aconseguit. D'entrada, doncs, cal felicitar-se. El temerari avançament electoral del president Macron no ha estat tan desastrós, però el resultat no deixa de ser una Assemblea Nacional amb més divisió i més polarització. Una França fracturada. Serà difícil que el govern tingui estabilitat parlamentària. Davant l'immediat 14 de juliol i els Jocs Olímpics de París, de moment el president ha decidit allargar la vida de l'executiu del primer ministre Gabriel Attal no acceptant-li la dimissió, una manera de guanyar temps davant un trencaclosques complicat.

El gran temor al resultat de les eleccions franceses i l’elevat risc de confirmar l’auge de l’extrema dreta va incrementar la necessitat de seguir els especials sobre la jornada electoral. Aquí, les televisions públiques van ser les que es van prendre més seriosament la cobertura. TV3 va assumir-ne l’emissió, mentre que TVE ho va derivar al canal informatiu 24h.

Si la democràcia encara és capaç de proporcionar-nos grans moments de dignitat cívica, com diumenge al vespre a França, és perquè la democràcia és, ella mateixa, la dignitat feta sistema polític. Tant blasmada que és ella per ineficient, i és encara capaç, també, de contradir la demoscòpia convertida en aquella odiosa profecia del no hi ha res a fer. Doncs no, sempre hi ha objectius pels quals lluitar i, si hi ha lluita, hi pot haver victòria contra pronòstic.

Quan el cinc d'octubre del 1972 es va fundar a París el Front National pour l'Unité Française, més conegut des de llavors com Front National (FN) i avui rebatejat com Rassemblement National (RN), només havien passat 27 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Això vol dir que una persona que quan va acabar el conflicte tenia vint-i-pocs anys, el 1972 potser ni tan sols arribava als 50. No estem parlant de quatre gats, sinó dels milions de persones que de manera activa, no simplement accidental, van donar suport al règim pro nazi del mariscal Pétain. El 1972, moltes d'aquestes persones van fer-se militants del FN de Jean-Marie Le Pen, que avui té 96 anys. Victor Barthélemy o André Dufraisse, per citar només dos noms, van ser dirigents del FN que a la dècada del 1940 no només havien col·laborat amb entusiasme amb el règim de Vichy, sinó que en el cas concret de Dufraisse fins i tot van ser membres de les Waffen-SS. Coses ben semblants van passar també a Alemanya o a Àustria, evidentment, però amb una diferència substancial: els alemanys sempre van saber que havien perdut la guerra.

El nou govern de França haurà d'esperar. Després de les eleccions legislatives, el president de la República no té pressa per nomenar un nou primer ministre i un nou executiu. Diumenge a la nit, poc després de conèixer la sorprenent victòria de l'aliança d'esquerres, el primer ministre, el macronista Gabriel Attal, anunciava que dilluns presentaria la dimissió al president. El moviment era previsible, ja que cada vegada que hi ha eleccions legislatives, el primer ministre dimiteix. En aquest cas, a més a més, la coalició presidencial perdia la majoria a l'Assemblea Nacional, que ara s'haurà de reconfigurar seguint els resultats d'aquestes eleccions.

En el programa matinal de Telecinco La mirada crítica havien previst una entrevista amb un "espanyol a França" per comentar el resultat de les eleccions. És una mica estrany perquè d'espanyols a França n'hi deu haver desenes de milers, però ves per on que a la pantalla apareix un tal Daniel Gimeno, presentat com un fisioterapeuta que viu a Tolosa, i que quan Ana Terradillos li dona pas aviat comença a desbarrar contra el resultat electoral. "Ha guanyat aquest popurri esquerranós, ben animat per altaveus com Mbappé, que ha condicionat el vot de gent que normalment no vota i aquest vot és el que els ha fet guanyar", es lamentava el tal Gimeno.

L'elit política francesa, ben instal·lada al poder, fa anys que crida "que ve el llop". De fet, fa dècades: el 2002 el pare Le Pen ja va arribar a la segona volta d'unes presidencials contra Chirac. Les primeres vegades l'alerta va funcionar. Però més enllà de la gesticulació, poca cosa s'ha fet per combatre de debò, amb polítiques tangibles, els atacs de la bèstia demagògica. S'ha fet front a l'extrema dreta amb retòrica i grans proclames republicanes, però no amb fets o polítiques concretes. De manera que al final la gent se n'ha cansat i ha perdut la por. El llop Le Pen, a més, ha sabut disfressar-se amb pell de xai. I aquest cop sí que està en disposició de menjar-se, des de dins, el suculent pastís institucional. La República, la casa francesa de la democràcia liberal, corre ara un autèntic perill. El llop és a la porta, somrient, amb el vistiplau d'una àmplia part del poble fart de tecnocràcia, una majoria de ciutadans que s'han cregut la seva disfressa de llibertador antisistema. França està a punt de ficar-se a la gola del llop. Com ja ha passat a la Itàlia de Meloni. I com podria tornar a passar als Estats Units al novembre amb el retorn del magnat republicà Donald Trump.

França es juga el seu futur immediat en les legislatives que se celebraran el pròxim dia 30 de juny, en primera volta, i el 7 de juliol, en segona. Són unes eleccions convocades pel president, Emmanuel Macron, després de la desfeta del seu partit a les eleccions europees i de la victòria de l'extrema dreta de Marine Le Pen. L'objectiu de Macron era provocar un xoc a la societat francesa perquè prengués consciència del perill que suposaria una França governada per Reagrupament Nacional i reaccionés amb una assistència massiva a les urnes per parar els peus als ultres. I en aquest objectiu ha comptat amb un aliat inesperat en la figura de Kylian Mbappé, estrella de la selecció francesa fitxada pel Reial Madrid, i que va provocar un terratrèmol polític amb unes declaracions en què cridava a votar "contra els extrems" i advertia que, segons quin fos el resultat, ja no podria portar amb orgull la samarreta bleu.

Sophie Baby, historiadora, catedràtica a la Universitat de Borgonya, ha dedicat bona part de la seva recerca a l’Espanya contemporània. El mite de la transició pacífica (Akal) és el seu treball referencial. I justament ara acaba de publicar Juger Franco? Impunité, réconciliation, mémoire, que a la tardor s’editarà en castellà. Però aquí no és d’aquest tema que parlem amb ella, sinó de la crisi francesa que ha tornat a posar la República en el centre d’atenció, com a exemple del malestar de les democràcies europees, que ja porten temps donant senyals d’un canvi d’època en què es mouen moltes coses. Però encara no es veu cap a on es pot decantar tot plegat.

"Espero que encara estiguem orgullosos de vestir aquesta samarreta el 7 de juliol". A la cursa electoral de França de cara els pròxims comicis s'hi ha sumat un nou actor. I no pas un qualsevol. Kylian Mbappé i altres membres de la selecció francesa de futbol han sortit en els últims dies a fer una crida per aturar la ultradreta de Marine Le Pen a les urnes. Tot i així, malgrat que el nou jugador del Reial Madrid ha estat l'últim a sortir, qui va ser el primer a alçar la veu va ser Ousmane Dembélé. "Ha sonat l'alarma. Hem d'anar a votar. Hem de mobilitzar-nos per anar a votar. Tots, aneu a votar!", va demanar l'exblaugrana.

Les eleccions europees han portat una sacsejada d'extrema dreta, especialment rellevant a l'eix franco-alemany, motor de la unitat i la pau europees de la segona meitat del segle XX ençà. L'ombra d'un passat feixista torna a planar sobre París i Berlín. Com podem haver oblidat tan ràpidament la tragèdia d'on venim? Malgrat les diferències d'època, no es pot minimitzar el perill d'aquesta involució en drets i llibertats, d'aquest fre a la tolerància i a un progrés compartit. A banda dels dubtes democràtics, una Unió Europea cada cop més condicionada per l'extremisme xenòfob serà més inconsistent en l'escena internacional i més inestable internament. I una cosa i l'altra acabaran tenint conseqüències econòmiques.

Sense invitació i presentant-se per sorpresa, Manuel Valls ha trucat a la porta de la família macronista. Només dos dies després de l’elecció presidencial d’Emmanuel Macron, l’ex primer ministre socialista ha assegurat que serà candidat de la majoria presidencial per la circumscripció de l’Essonne a les eleccions legislatives de l'11 de juny: “Desitjo inscriure’m en aquest moviment”, ha anunciat Valls en una entrevista a la ràdio RTL, i ha fet referència així a La República en Marxa, el rebatejat moviment de Macron. “No estic en cap emboscada”, ha volgut justificar-se Valls, que ha assegurat que desitja “l’èxit d’Emmanuel Macron, del seu govern i de la seva majoria per França, en primer lloc”.

L65,30% a les 17.00 hquatre punts percentuals respecte

No m’acabo això de Zapatero: diu que els catalans tenim prejudicis amb Susana Díaz perquè és dona i andalusa. Però en quin món viu, aquest senyor? Com més hi penso més arribo a la conclusió que la posició masclista és la seva: de debò que no ha considerat la possibilitat que el que els passa a molts catalans és que el que diu la senyora Díaz no els agrada, independentment que sigui una dona o un home? Es pensa que primer li mirem el gènere i després les idees? Encara estem així, senyor Zapatero? No ha pensat que a moltes de les nostres orelles, Díaz sona igual de prepotent, desagradable, populista i passada de moda que Guerra o Ibarra? Quan penso com d’important va arribar a ser Catalunya per al PSOE: que li preguntin a Felipe González, o al mateix Zapatero. Recorden la nit del 2004 en què Zapatero va guanyar les eleccions contra pronòstic? Eren tres dies després dels atemptats dels trens de Madrid. El govern d’Aznar va mentir dient que era ETA. La gent va sortir al carrer i a Catalunya va votar més gent que mai. Doncs bé, Ana Botella, la dona d’Aznar, va confessar dies més tard: “Cuando vi la participación que hubo en Catalunya supe que habíamos perdido”. Avui, en canvi, el nivell de comprensió dels dirigents socialistes catalans de la realitat catalana no para de marcar mínims històrics i s’assembla al del PP. Però si ni els socialistes catalans votaran Díaz.

França, en estat d'emergència pels atemptats jihadistes del novembre del 2015, votarà diumenge amb l'ombra del terrorisme. L'assassinat d'un policia als Camps Elisis de París, en què també va resultar mort l'atacant, ha posat al centre del debat polític el risc i les conseqüències del terrorisme. L'atemptat va coincidir la nit de dijous amb l'emissió en directe de les entrevistes als candidats i a la televisió van començar els retrets.