Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

Cineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.

És difícil saber com s’ho fa Wes Anderson per continuar exercint d’anomalia feliç al Hollywood actual. El seu cinema es manté, pel·lícula rere pel·lícula, tremendament fidel a si mateix i aliè a modes i tendències, construint una filmografia d’una coherència excepcional en el cinema nord-americà de les últimes dècades. Una república independent dins de Hollywood que només és possible gràcies a la sobrenatural capacitat d’Anderson per convocar en cada pel·lícula un bon grapat d’estrelles internacionals que rebaixen el seu caixet per formar part de l’univers personalíssim del director. Torna a passar en la pel·lícula que ha estrenat aquest diumenge al Festival de Canes, La trama fenicia, que compta entre d’altres amb Benicio del Toro, Tom Hanks, Bryan Cranston, Scarlett Johansson, Benedict Cumberbatch, Riz Ahmed, Michael Cera i, per descomptat, Bill Murray, que ja suma onze col·laboracions amb el director.

Durant el darrer Festival de Sant Sebastià, on feia de jurat de la competició oficial, el director alemany Christian Petzold (Hilden, 1960) va rebre les preguntes de l'ARA amb una simpatia i bon humor que contradiuen l'aura intensa i tràgica que ha cultivat el seu cinema en drames torturats com Barbara i Phoenix. Potser té a veure amb el canvi de to que introdueix la pel·lícula que estrena aquest divendres, El cielo rojo, una comèdia magistral que sembla imbuïda de la tremolor vitalista dels contes estiuencs d'Éric Rohmer. Al film, Petzold examina les neurosis d'un escriptor insegur i rondinaire que sembla immune a l'hedonisme que abracen els seus companys de vacances.

El cinema de Christian Petzold sol treballar a partir de referents que no s’esmenten de manera directa, però que habiten les imatges com espectres. A El cielo rojo, la més sorprenent (i, potser, també la millor) pel·lícula del cineasta alemany, el punt de partida és l’enganyosa lleugeresa dels films estiuencs tal com els entenia Éric Rohmer. O sigui, com un marc on deixar al descobert les inseguretats i seguir les energies que acosten i allunyen els personatges. En aquest cas, tres homes i una dona joves que coincideixen durant uns dies en una casa al bosc i que experimenten variacions i fluxos en els seus vincles i afectes. Tots excepte en Leon, un escriptor capficat a acabar la seva segona novel·la que bloqueja amb paraules esquerpes les invitacions a l’espontaneïtat, sobretot quan aquestes venen de la Nadja, la seva accidental companya de peripècies.