A casa em van transmetre un valor d’aquests que semblen d’un altre planeta: si fas alguna bona acció de manera desinteressada, vantar-te’n li resta tot el valor. Si dones almoina o fas un regal o un favor, dedicar-te a presumir de la teva generositat ho convertia automàticament en el que avui anomenaríem autobombo. És a dir, en promoció personal, inversió en la pròpia reputació. És a dir, en publicitat i, en el cas del poder, en pura i simple propaganda. Per això, fins i tot el sanguinari Hassan II concedia de tant en tant un grapat d’indults i es presentava davant dels súbdits com a clement i misericordiós (que són els dos atributs més repetits en referència a Déu en l’islam). En temps de xarxes socials i viralitat, aquesta ètica de l’altruisme que em van inculcar les dones de la meva família sembla del tot obsoleta. Veiem en la política, els moviments socials i l’activisme persones sincerament compromeses que dediquen el seu temps, la seva energia i els seus esforços a transformar el món en què viuen per una convicció profunda. Els reconeixereu perquè probablement no els surt gaire a compte la seva implicació vocacional i segur que sovint es deuen preguntar si val la pena la quotidiana confrontació amb unes forces molt més poderoses, però el pensament es dissipa de seguida perquè hi ha molta feina per fer i els dubtes es deixen per a la intimitat. Penso en tantes organitzacions feministes que treballen des de la base, en tantes entitats dedicades a la pobresa infantil, en tots aquells metges que marxen a zones remotes a exercir el seu ofici, però també en les mestres, treballadores socials i infermeres que atenen persones oblidades en barris oblidats que no importen a ningú. És clar que és la seva feina però no és el mateix que una metgessa de capçalera et respongui “no sé de què em parles” que no que t’escolti amb tota l’atenció posada en tu encara que només siguin cinc minuts. Totes les meves esperances en la humanitat les tinc dipositades en aquestes persones tremendament útils que no surten mai a la televisió ni es fan tiktoks mostrant el seu heroisme a la consulta, a l’aula o on sigui.

Una de les característiques possiblement més emocionants dels humans és la voluntat que mostrem d’ajudar quan algú té una dificultat, especialment, però no únicament, si són amics o si ja ens coneixíem anteriorment. És una capacitat prosocial relacionada amb l’empatia que afavoreix la supervivència de l’espècie i que s’ha vist que també beneficia a qui ajuda, atès que rep l’aprovació de l’entorn, afavoreix les relacions socials recíproques i millora el seu estatus dins la comunitat. Tanmateix, se sap que no som l'única espècie que mostra aquest comportament.

No va tenir una vida fàcil, però va ser una criatura molt estimada. La Tina va ser un infant neandertal que va viure durant el paleolític en el que ara és Xàtiva (Costera, País Valencià). Tenia síndrome de Down i problemes greus d'audició i, així i tot, va aconseguir viure fins als sis anys. I ho va poder fer perquè la seva mare va tenir cura d'ella, però també perquè la resta de membres de la comunitat s'hi van implicar i les van ajudar. És a dir, van fer tribu, com suggereix un nou estudi liderat per la Universidad de Alcalá (UAH)i que publica aquest dimecres la revista Science. El seu és el primer cas que es coneix d'un infant neandertal nascut amb aquest trastorn genètic que aconsegueix sobreviure diversos anys i fa llum sobre l'origen del comportament humà de vetllar pel benestar dels altres. Probablement, de manera altruista, per compassió.