EVOLUCIÓ HUMANA
Dossier 03/11/2021

Neandertals, un univers paral·lel d’humanitat

Els descobriments dels últims anys acosten cada vegada més aquesta altra espècie d’hominí a la nostra

7 min
Figura d'un neardental en una exposició recent
Dossier Som (una mica) neardentals Desplega
1
Neandertals, un univers paral·lel d’humanitat
2
“Si ens trobéssim amb un neandertal, ens buscaria la mirada”
3
Jo penso, tu penses, ells pensaven: com els neardentals van desenvolupar el pensament simbòlic
4
El neandertal que portem a dins
Test
Què saps dels neandertals?

Identificar el primer individu d’una espècie és una quimera. La pregunta és molt típica dels humans actuals, que ens sentim còmodes quan parcel·lem i delimitem la realitat. L’evolució de les espècies, però, és un procés de canvis mínims al llarg del temps que fa impossible assenyalar el primer exemplar de qualsevol espècie. El mateix passa amb l’últim, tret que l’espècie s’extingeixi. En aquest cas hi ha, segur, un últim individu. Això va passar amb els neandertals, amb qui els humans moderns vam conviure a Europa fa desenes de milers d’anys. La primera trobada deuria ser com una al·lucinació. Els humans moderns venien de l’Àfrica i eren negres. Els neandertals, adaptats a un clima més fred, eren blancs i amb els ulls clars. Les faccions i els hàbits culturals de tots dos eren diferents, però no prou per considerar que els altres no eren persones. En aquells primers temps, potser van intentar comunicar-se amb un to amistós o potser van lluitar amb totes les seves forces. Una cosa és segura: van copular.

L’arqueologia ha canviat molt, des de mitjans del segle XIX, quan un crani trobat a la vall de Neander, a Alemanya, es va identificar com el primer d’una altra espècie humana. El que fa cent anys havia d’omplir la imaginació, ara ho omplen els escàners làser, els microscopis, les anàlisis químiques i, sobretot, les anàlisis genètiques i proteòmiques. Tot i així, encara hi ha espai per a la imaginació. Avui sabem que els neandertals podien parlar, però no sabem si recitaven poemes. Tenien cura dels malalts i dels morts, però no sabem si s’abraçaven i ploraven en un enterrament. Pintaven objectes i, probablement, les parets de les coves, però no sabem amb quina intenció. Ara bé, com més tecnologia, coneixement i imaginació fem servir per acostar-nos-hi, més se’ns acosten ells a nosaltres.

No sabem, però, si l’últim neandertal, arraconat a Gibraltar, entre altres coses per la pressió d’una població d’humans moderns creixent, va sentir algun tipus d’angoixa o melancolia abans de morir. Nosaltres l’hauríem de sentir. Això ja és poesia, però ¿i si la nostra herència genètica, un mosaic procedent d’altres hominins, conservés un punt de nostàlgia de l’època en què no érem els únics humans del planeta? Una nostàlgia que, sigui poètica o no, la modernitat ha fet miques. La genètica, però, és tossuda. Com que ens hi vam creuar, tenim fragments d’ADN dels neandertals a cada cèl·lula. Per tant, podem dir amb tota seguretat -i literalitat- que portem els neandertals al cor.

Mapa dels jaciments on s'han trobat les troballes neardentals més significatives.

UNA RECEPTA PREHISTÒRICA

Cova d’El Sidrón (Astúries), fa 49.000 anys

Mandíbula neardental trobada a la cova d'El Sidrón (Astúries) el 2017.

2017. L’anàlisi d’una mandíbula neandertal de fa 49.000 anys revela diverses coses interessants. La primera és un forat que fa pensar que l’individu patia una infecció que li havia rosegat l’os. La presència d’un bacteri a la placa dental ho confirma en l’anàlisi d’ADN posterior. Una anàlisi gràcies a la qual es descobreix que mastegava escorça d’àlber, rica en àcid salicílic, el principi que fa que l’aspirina calmi el dolor. Però això no és tot: també hi havia restes d’un bolet del gènere Penicillium que té propietats antibiòtiques. La troballa indica que els neandertals tenien un coneixement del seu entorn que els permetia aprofitar les propietats medicinals d’algunes plantes i bolets. També podria ser, però, que aquestes restes haguessin arribat a la placa del neandertal perquè s’havia menjat estómacs d’animals herbívors que, prèviament, havien ingerit aquests aliments. Ara bé, cal tenir en compte que, amb anàlisis semblants, se sap que els neandertals que van viure a la cova asturiana seguien una dieta vegetariana, mentre que altres grups del nord d’Europa eren més carnívors. A més, curiosament, l’escorça d’àlber analgèsica i el bolet antibiòtic només es van trobar en l’individu que tenia una infecció a la boca.

ARTISTES CAVERNARIS

Cova d’Ardales (Màlaga), fa 65.000 anys

Cova d’Ardales (Màlaga)

2018. Es publica a la portada de la revista Science un treball que analitza una sèrie de pintures trobades en coves espanyoles: una forma d’escala a la cova de la Pasiega (Cantàbria), una mà en negatiu a Maltravieso (Càceres) i pigments vermells a les estalagmites d’Ardales (Màlaga). Segons els autors, les marques no poden ser d’origen natural. Com que, a més, estan datades de fa 65.000 anys, un moment en què a la Península no se sap que hi hagués humans moderns, conclouen que les van fer neandertals. Molts investigadors posen en dubte aquest resultat, sobretot perquè no es refien de com s’ha fet la datació. Un nou estudi publicat l’estiu del 2021 conclou que les restes de pigments vermells que hi ha a les estalagmites de la cova d’Ardales les havien col·locat neandertals deliberadament, en una manifestació d’algun tipus de simbolisme. Això demostraria que els neandertals tenien una capacitat d’apreciació estètica i una cognició complexa capaç d’expressar alguna mena de pensament simbòlic. De tota manera, hi ha científics que diuen que aquestes pintures encara s’han d’investigar més per descartar, per exemple, que fossin obra d’humans moderns que haurien arribat a la Península a través de l’estret de Gibraltar, directament des de l’Àfrica i no d’Europa.

ELS PRIMERS MATEMÀTICS

Jaciment de Les Pradelles (França), fa 60.000 anys

Fémur de hiena trobat al jaciment de Les Pradelles (França), fa 60.000 anys

1971. Es troba un fragment de fèmur de hiena amb nou incisions verticals que se li han practicat amb una eina esmolada. Tot indica que és obra d’un neandertal de fa 60.000 anys. El 2018 l’investigador Francesco d’Errico estudia la peça amb un microscopi. La forma i la profunditat dels talls són tan semblants que semblen fets amb el mateix estri i pel mateix individu en una sessió de poca estona. Però les marques no estan del tot alineades. Tampoc estan separades la mateixa distància les unes de les altres. Els objectes que decoraven els neandertals, com alguns ossos de corb trobats a Crimea i datats de fa 40.000 anys, acostumen a mostrar patrons més regulars: les marques són més semblants i estan distribuïdes de manera homogènia en l’espai. Per tot això, més que una expressió estètica, d’Errico veu en aquell os una finalitat pràctica: comptar. Tot i que per ara es tracta d’una hipòtesi, aquesta mena de treballs són útils per investigar l’origen dels nombres i la capacitat de comptar grans quantitats, que podria estar associada a l’acumulació d’objectes materials que es va produir durant l’emergència de les primeres ciutats a Mesopotàmia fa més de 5.000 anys.

GRAVADORS D’OSSOS

Cova de l’Unicorn (Alemanya), fa 51.000 anys

Os de cèrvol gravat trobat a la cova de l’Unicorn (Alemanya) trobat el 2019.

2019. Un grup d’investigadors alemanys troba una falange de cérvol gegant. Fa cinc centímetres de llargada i té una sèrie d’incisions. Una inspecció minuciosa de la peça revela un patró de marques apilades que no es poden explicar per l’atzar de malmetre l’os mentre se’n treu la carn o la pell. Els talls busquen una certa simetria i aprofiten la forma de l’os. En el treball que en publiquen l’estiu del 2021, els científics indiquen que, probablement, l’os s’havia bullit abans i que les marques es poden entendre com algun tipus de símbol que demostra una capacitat cognitiva avançada i complexa. La datació de la peça de fa 51.000 anys l’atribueix a un artista neandertal, ja que els humans moderns no van freqüentar la zona fins fa 45.000 anys. Els autors suggereixen, a més, que escollir un os de cérvol gegant no és casual. Es tracta d’un animal magnífic, de més de dos metres des de terra fins a la creu, amb unes banyes que podien fer tres metres i mig d’envergadura. La tria d’aquest animal portentós també podria ser, en ella mateixa, un símbol.

CURES I FUNERALS D’ESTAT

Cova de Shanidar (Kurdistan iraquià), fa 70.000 anys

Esquelet de neardental trobat el el 1019 en la cova de Shanidar (Kurdistan iraquià), datat fa 70.000 anys.

1950. L’arqueòleg nord-americà Ralph Solecki troba deu esquelets de neandertals de fa 45.000 anys. Un d’ells tenia un braç inutilitzat, era sord i mostrava un traumatisme al crani que probablement l’havia deixat borni. Tot i això, havia viscut força temps, la qual cosa indica que algú en tenia cura. A més, quatre dels esquelets estan col·locats d’una manera que no sembla casual. Per acabar-ho d’adobar, es troben restes de pol·len al costat dels ossos. Solecki ho interpreta com una mostra d’enterraments rituals amb flors. Tot i que a molts investigadors els sembla una conclusió agosarada, durant el 2018 i el 2019 es torna a excavar la cova i es troba un crani neandertal acompanyat dels ossos del tors i dels braços, situats d’una manera curiosa; com si el cos estigués col·locat de panxa enlaire amb el braç esquerre doblegat perquè la mà formés un suport per al cap, que estava, efectivament, inclinat com si s’hi recolzés. Datada de fa 70.000 anys, aquesta troballa es considera una mostra d’enterrament deliberat.

PROMISCUÏTAT ENTRE ESPÈCIES

Cova d’Oase (Romania), fa entre 37.000 i 42.000 anys

Mandíbula d'un humà modern amb ancestres neardentals recents trobat a la cova d'Oase (romania) el 2015.

2015. Una mica d’os polvoritzat procedent d’una mandíbula de fa prop de 40.000 anys permet recuperar un dels genomes més antics d’un humà modern. L’anàlisi revela que l’individu en qüestió, batejat amb el nom d’Oase 1, tenia entre un 6 i un 9,4 per cent de gens neandertals, un percentatge superior al de qualsevol humà modern estudiat fins ara. Això vol dir que tenia un parent neandertal d’entre quatre i sis generacions anteriors. Per tant, Oase 1 podria ser perfectament rebesnet d’un neandertal. Altres restes trobades a Bulgària i la República Txeca el 2020 i datades de fa 45.000 anys també contenen ADN neandertal en un percentatge que indica que aquests individus tenien avantpassats neandertals de feia només 200 anys. Tot plegat mostra que els encreuaments entre humans moderns i neandertals van ser molt més habituals i recents del que es pensava fa uns anys.

Un mosaic d'humanitat

Són temps estranys per a l’espècie humana. Des que el llinatge dels nostres avantpassats es va separar del dels ximpanzés fa sis milions d’anys, els últims milers d’anys són l’única època que els humans moderns, originats, com a molt, fa 300.000 anys, hem sigut l’única espècie humana al planeta. Fins fa 40.000 anys vam conviure i creuar-nos amb els neandertals i els denissovans, una espècie semblant als neandertals que va deixar la seva herència genètica en algunes poblacions actuals d’Oceania. Però això no és tot. Els últims anys s’ha descobert que l’Homo erectus, una espècie originada fa dos milions d’anys, va viure fins fa poc més de 100.000 anys a l’illa de Java i, per tant, podria haver interactuat amb els humans moderns. De fet, les illes del Sud-est Asiàtic van ser un laboratori de l’evolució humana: quan baixava i pujava el nivell del mar i connectava o desconnectava les illes, els seus habitants es podien trobar i encreuar-se o quedar aïllats i evolucionar en paral·lel. Això va fer que uns hominins coneguts com els homes de Flores (Homo floresiensis) visquessin a l’illa de Flores fins fa 50.000 anys. No feien gaire més d’un metre i eren molt hàbils fabricant eines. Es coneixen com els hòbbits de l’evolució humana. A l’illa filipina de Luzon també s’han trobat restes d’una altra espècie de fa 67.000 anys, l’Homo luzonensis, que s’hi assembla molt. Un cas de longevitat semblant al de l’Homo erectus podria ser el de l’Homo naledi, una espècie humana amb trets arcaics que podria haver sobreviscut a l’Àfrica fins fa 230.000 anys i, per tant, compartir planeta amb la nostra. Per reblar el clau, fa uns mesos es va publicar la troballa, encara controvertida, d’un crani d’una altra espècie humana, l’Homo longi, que podria haver viscut fa prop de 150.000 anys a la Xina. Sigui com sigui, els últims anys han capgirat l’antiga visió que es tenia de l’evolució humana, que havia passat de veure’s com una successió lineal d’espècies a un arbre en què algunes espècies evolucionaven en paral·lel al mateix temps. Avui sabem que diverses espècies humanes no només van coexistir sinó que es van encreuar i, per tant, més que com un arbre l’evolució humana va funcionar com una xarxa. I molt probablement encara hi ha noves espècies i relacions per descobrir.


Dossier Som (una mica) neardentals
Vés a l’ÍNDEX
stats