Evolució humana
Dossier 30/10/2021

Rebecca Wragg: “Si ens trobéssim amb un neandertal, ens buscaria la mirada”

7 min
Rebecca Wragg: “Si ens trobéssim amb un neandertal, ens buscaria  la mirada”
Dossier Som (una mica) neardentals Desplega
1
Neandertals, un univers paral·lel d’humanitat
2
“Si ens trobéssim amb un neandertal, ens buscaria la mirada”
3
Jo penso, tu penses, ells pensaven: com els neardentals van desenvolupar el pensament simbòlic
4
El neandertal que portem a dins
Test
Què saps dels neandertals?

Mentre parlem, dues reproduccions exactes de cranis de neandertal ens observen des del cim d’una prestatgeria. A Rebecca Wragg aquests hominins l’apassionen des de petita. Ha dedicat la seva vida acadèmica a l’estudi d’aquesta espècie humana, amb la qual vam interactuar fa desenes de milers d’anys. Wragg és membre honorària de la School of Archaeology, Classics and Egyptology de la Universitat de Liverpool i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació. Ha esmerçat vuit anys a escriure el llibre Neandertales, publicat en castellà per GeoPlaneta, una obra que no només recull el nostre coneixement sobre els neandertals i el posa a l’abast de qualsevol lector, sinó que captura molt bé la fascinació de pensar que algun dia vam estar cara a cara amb una altra espècie d’ésser humà.

Hi ha moltes espècies d’hominins. Per què va triar els neandertals?

De fet, ara n’hi ha molts més que quan vaig començar a estudiar arqueologia! Però els neandertals em van intrigar per dues raons. Primer perquè, tot i que en tenim moltes restes (milers de trossos d’ossos i d’objectes que van utilitzar), no en tenim tantes com de l’època romana, per posar un exemple. I donar-los sentit és un repte molt creatiu que em va atraure de seguida. I segon perquè, quan era adolescent, vaig llegir els llibres de Jean Marie Auel. És veritat que són de ficció, però estan ambientats al plistocè i tot aquell món em va fascinar.

Els últims anys la imatge dels neandertals ha anant canviant, però sempre han tingut mala reputació.

Fa més de 165 anys que els estudiem i l’arqueologia ha canviat molt, al llarg d’aquest temps. Als anys 80, quan Jean Marie Auel escrivia els seus llibres i considerava que els neandertals eren intel·ligents, anava contra el pensament imperant. Molts experts se la miraven malament. Aleshores encara dominava una certa visió que, per dir-ho d’alguna manera, els neandertals no eren gaire bons hominins. Una idea estranya! Tot i que avui la situació és diferent, aquesta idea ha persistit tant perquè els hem entès sempre, i molt més que cap altre hominí, com un reflex de nosaltres mateixos. Els hem assignat aquest rol de mirall. Si preguntes a la gent quins hominins coneix, el més probable és que et responguin l’Homo erectus (perquè té un nom fàcil per fer bromes) i els neandertals. Però l’Homo erectus no ha tingut mai l’estatus cultural dels neandertals en termes d’oferir aquesta altra versió de nosaltres.

Com que es van extingir, podem tenir la temptació de pensar que ells van fracassar i nosaltres vam triomfar.

Què vol dir que es van extingir? Hi ha estudis recents que diuen que el 90% del nostre genoma no és únicament nostre sinó que prové d’antics hominins, no només de neandertals. El que ens fa diferents és, realment, una cosa molt petita. En el cas dels neandertals, com que ens hi vam creuar, gran part del seu genoma encara circula, tot i que repartit en fragments. O sigui que des del punt de vista genètic no s’han extingit completament. D’altra banda, tan bo és ser els últims? Amb altres hominins, el món era molt més ric. De debò que hem guanyat? Quina era la competició? Ells no són aquí, és cert, però això vol dir que som més intel·ligents? No ho sé. Fins fa 100.000 anys gairebé no hi havia diferències entre ells i nosaltres. Tampoc hi havia gaire diferència tecnològica. Penso que la raó de la seva desaparició va ser de tipus social. Nosaltres som més socials. Això ens fa millors? Només ens fa diferents.

Es van extingir perquè eren menys sociables que nosaltres?

Sembla que aquest va ser un factor important. Hi ha dos aspectes que n’aporten proves. Un és la genètica. Tenim prou proves per dir que els grups de neandertals que es reproduïen entre ells eren més petits comparats amb els nostres, els dels Homo sapiens. En aquella època probablement no hi havia una gran població ni de l’un ni de l’altre, però els sàpiens estàvem més ben connectats. Potser vivíem en grans grups que es trobaven freqüentment o en grups petits que es trobaven tots de tant en tant, però està clar que no estàvem aïllats. L’explicació podria tenir un element social, una predisposició a interactuar amb altres grups, però potser podria incloure un element cognitiu. Si els sàpiens érem capaços de conceptualitzar el temps, podíem planificar i trobar-nos periòdicament, seguint els animals, per exemple. Potser els neandertals no ho feien tant, això. Potser es trobaven de manera més accidental. Amb els sàpiens les trobades semblen més estructurades.

O sigui que aquesta habilitat de socialitzar era útil per sobreviure.

Al voltant dels últims 5.000 anys dels neandertals, de fa 45.000 a fa 40.000 anys, va començar a fer més fred i el clima es va tornar més inestable. Per a qualsevol caçador recol·lector, com eren els hominins d’aleshores, un entorn impredictible complica les coses. Si esperes que hi hagi animals en un lloc i no hi són o s’asseca un llac, t’has de moure. I si saps que podràs contactar amb gent dos o tres valls més lluny perquè saps que són allà, això pot marcar la diferència en termes de la supervivència dels grups individuals.

Alguna vegada s’ha fet referència als neandertals com un fenomen cultural.

Tothom ha sentit a parlar dels neandertals. Apareixen a la literatura, per exemple, d’una manera que no ho fa l’Homo erectus. Se n’han fet dibuixos animats i fins i tot el terme neandertal s’ha utilitzat com una mena d’insult. En realitat, però, totes aquestes manifestacions giren al voltant del reconeixement no dels neandertals sinó d’altres hominins. D’alguna manera, els neandertals representen la nostra relació amb tots ells.

Si ens creuéssim amb un neandertal pel carrer, ¿el reconeixeríem com alguna cosa diferent encara que anés vestit amb pantalons i camisa?

Penso que sí. Seria diferent de qualsevol persona que haguéssim vist abans, però encara el reconeixeríem com a persona. Reconeixeríem que és un tipus d’humà. I probablement quedaríem impressionats per la seva presència física. Eren més baixets, més musculosos i tenien els trets de la cara molt marcats. Els últims deu anys, les reconstruccions que s’han fet de cares neandertals ens miren. I això és un gran canvi. Abans sempre estaven concentrats en alguna cosa, en una llança, una pedra o el que fos. Aquest canvi reflecteix què passaria si ens trobéssim amb un neandertal. Ens buscaria la mirada, sentiria curiositat per nosaltres.

La nostra branca evolutiva es va separar de la dels ximpanzés fa sis milions d’anys, però se’ns assemblen en moltes coses: tenen una estructura social, es comuniquen, tenen emocions i fins i tot fan acudits i riuen. Per tant, els neandertals també devien fer acudits.

Segur que tenien algun tipus d’humor, especialment els infants. Totes les cries de primat juguen. I els bonobos, ximpanzés i goril·les riuen. No riuen com nosaltres, però ho fan. I els agrada que els facin pessigolles. O sigui que és probable que els neandertals també tinguessin aquest sentit de l’humor. M’agradaria saber quins acudits feien quan a la nit s’asseien a la vora del foc.

¿Se sap si parlaven?

Tenim proves que tenien algun tipus de comunicació important mitjançant la veu. Podien fer sons força semblants als nostres. I les proves anatòmiques de la seva oïda indiquen que podien sentir els mateixos tipus de sons que nosaltres. A més, les restes apunten que estaven tots junts al voltant del mateix foc, o sigui que es devien mirar a la cara i compartien un espai molt íntim i adequat per a la comunicació. Sembla que devien parlar d’alguna cosa.

De què?

Això ja és molt difícil de respondre. Potser hi havia discussions socials. Moltes de les coses que feien els neandertals, entre les quals hi ha la caça col·laborativa, requerien idees complicades o projectes que duraven hores o dies. Tot això implica que alguna cosa s’estava comunicant.

Per referir-se a la producció material dels neandertals, vostè prefereix parlar d’estètica que d’art.

Quan es parla de la tradició artística europea, es parla d’una idea molt formal que habitualment assumeix que l’art està fet perquè algú l’observi, perquè hi hagi una audiència. En canvi, l’estètica és més flexible, perquè algú pot crear una cosa amb certs materials per la seva pròpia experiència estètica i que el procés tingui significat només en aquell moment, sense la necessitat d’una audiència. També pot tenir una audiència, però no és necessari. L’estètica és un concepte més ampli. Penso que és més útil per parlar d’aquesta època.

En quin sentit els neandertals eren criatures amb un sentit de l’estètica?

En termes d’una estètica que va més enllà de la pura utilitat, els neandertals semblen especialment interessats en el color. L’aplicaven a certes superfícies i a objectes inusuals com closques de petxina o urpes d’àliga. Altres objectes donen la sensació que els agradava canviar l’aspecte de les coses creant-hi línies. Hi ha objectes amb sèries de línies, que, en casos com els dels que s’han trobat a Gibraltar, s’intersequen. A Alemanya també s’ha trobat un os de cérvol amb un patró complex. I tot això s’assembla molt al que veiem a Blombos, un jaciment d’Homo sapiens primerencs. Ara bé, allà hi ha més creus i sembla que els patrons estan més formalitzats, perquè també estan envoltats per marcs. A més, a Blombos s’ha trobat la mateixa figura pintada en una pedra. En el cas dels neandertals, es veu que hi ha una cultura gràfica en jaciments concrets, perquè molts dels objectes estan treballats de manera semblant, però no hem trobat quatre objectes amb el mateix patró, cosa que sí que es troba en els jaciments d’Homo sapiens.

¿Els neandertals pintaven a les parets de les coves?

El 2018 es va publicar un treball sobre tres emplaçaments a Espanya en què s’havien trobat pigments a les parets de diverses coves [un signe en forma d’escala a la cova de la Pasiega (Cantàbria), una mà en negatiu a Maltravieso (Càceres) i traços vermells a les estalagmites d’Ardales (Màlaga)], però hi ha una qüestió sobre la datació de les pintures que no està del tot clara. Jo no soc experta en datació, però em sembla que els experts en el tema han fet crítiques justes al treball. Des de llavors, s’ha fet més recerca per identificar si hi havia objectes d’origen neandertal en aquests llocs i s’han trobat pigments a terra, tot i que això no estableix una associació directa entre la paret i el terra. Els neandertals utilitzaven pigment en altres objectes i estaven interessats en crear línies, o sigui que en els casos de la Pasiega i Ardales la interpretació és més plausible. Ara bé, la mà en negatiu seria molt única, perquè és la creació d’una imatge completa i no d’un gràfic. Els neandertals sabien quin aspecte tenia una petjada de la mà perquè n’hi ha en diversos jaciments, de manera que probablement podien reconèixer les empremtes del seu propi cos, però la motivació per crear-ne una deliberadament estaria més enllà del que hem vist fins ara. La conclusió és que m’agradaria veure més treballs sobre aquest tema.

Dossier Som (una mica) neardentals
Vés a l’ÍNDEX
stats