L'artista Àngel Jové, nascut a Lleida el 1940 i mort l'octubre del 2023, és considerat un dels grans artistes catalans de la segona meitat del segle XX i del segle XXI. Jové tenia moltes cares. Va formar part dels grups Cogul i El Maduixer. Va ser un dels conceptuals catalans. Va participar en la primera obra de videoart de l'Estat, Primera muerte, i, a la seva manera, va ser un dels exponents del pop art català. A més, va col·laborar amb algunes de les pel·lícules primerenques de Bigas Luna, va dissenyar llums per a la sala Zeleste i va fer desenes de portades per a l'editorial Anagrama. Però, així i tot, era un artista de culte.

El primer i únic col·leccionista de l'exposició pionera que Antoni Tàpies va fer a les Galeries Laietanes el 1950 va ser Joan Antoni Samaranch, que era amic de la família, tal com va recordar el mateix Tàpies en un dels seus escrits. A Tàpies li va costar fer aquella exposició. Davant la insistència de Josep Gudiol, el seu amic Joan Brossa li desaconsellava mostrar les seves obres en públic. Però Tàpies va decidir fer-ho abans d'emprendre el seu primer viatge a París becat pel Cercle Mallol. No es conserven fotografies d'aquell muntatge, però en aquells anys la sala estava pràcticament a les fosques per ressaltar les obres exposades. En el cas de Tàpies, les cròniques descrivien que a la tarda l'ambient era "terrorífic", explica Pablo Allepuz, conservador de la col·lecció del Museu Tàpies i comissari, juntament amb la directora, Imma Prieto, de la nova exposició de la institució, El moviment perpetu del mur. "Aquesta coincidència entre l’espai, el context expositiu i el contingut de la pintura de Tàpies és un aspecte important per entendre la seva fortuna crítica, és a dir, tot el que els periodistes i els crítics van dir sobre la seva obra, i també per pensar que potser fins i tot allò que Tàpies pinta aleshores i a partir d’aleshores està, d’alguna manera, influït per aquests espais", afirma Allepuz.

Amb el rècord de reproduccions a Spotify que va aconseguir Lux, l'últim disc de Rosalía, seria plausible imaginar que alguna de les persones que han assistit aquest dimarts a la presentació de l'oferta cultural de Barcelona al Círculo de Bellas Artes de Madrid hagi escoltat alguns dels seus nous temes anant cap a la trobada organitzada per Turisme de Barcelona. "Teniu el Cor de Cambra del Palau de la Música sonant cada dia a l'àlbum", ha reivindicat Joan Oller, director general del Palau de la Música. "Es va enregistrar a L'Auditori", ha afegit Víctor Medem, el seu homòleg a l'equipament musical barceloní. S'hi ha sumat el director del Gran Teatre del Liceu, Valentí Oviedo: "Rosalía no ha cantat al Liceu, però faig una crida que vingui a cantar quan vulgui. No quedaré ara malament respecte de la resta", ha bromejat.

Per a Antoni Tàpies l'art era un camí de coneixement i transformació. “Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida", va afirmar. Pel que fa al públic, Tàpies també va pensar en els més petits, i el 1967 va publicar un text a la revista Cavall Fort titulat El joc de saber mirar, amb el qual els esperonava a anar a més enllà: a partir d'un objecte quotidià, concretament una cadira, els proposava que pensessin en tota la vida de la cadira, des de l'arbre d'on prové la fusta fins al fuster que la fa. I també en la destrucció, en com una vella cadira podria servir per atiar una foguera. "Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va a un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d’escoltar", els deia Tàpies.

Àngel Jové (1940-2023) va ser un gran artista i molt polifacètic: un dels autors de la primera obra de videoart de l'Estat, Primera mort, va col·laborar amb Bigas Luna en pel·lícules com Bilbao i Caniche i va dissenyar objectes com la làmpada Babel. A més, va fer desenes de portades per a les editorials Lumen i, sobretot, Anagrama. Jové podria haver viscut de rendes, però va continuar escrivint i creant incansablement a l'estudi. Els seus seguidors i el públic que encara no el coneix estan de sort: dos anys després de la seva mort, el Museu Tàpies exposarà el seu llegat amb una gran mostra comissariada per la prestigiosa historiadora de l'art Maria Josep Balsach, companya de l'artista. Serà un dels plats forts de la programació del museu per al 2026 i una de les exposicions de l'any a Barcelona. "Àngel Jové va ser un artista molt fort, però també molt sensible", afirma la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto. "Va fer algunes exposicions molt concretes i per amistat, però el món de l'art no li interessava, trobava que esquinçava la seva concentració. Quan va haver de triar entre el món de l'art i crear, va triar crear".

Amb motiu del centenari d’Antoni Tàpies celebrat l’any passat, el Museu Tàpies va encarregar-li al director Albert Serra una peça per generar nous relats i reflexions al voltant de l’obra del pintor. El resultat és fe sense obres morta és, 52 minuts d’imatges magnètiques i desestructurades, vuit segments que van de l’estudi d’un cos o una escena enquadrat de manera sensual, quasi violenta, a l’abstracció visual total, de vegades projectant-hi una obra de Tàpies i atorgant molt protagonisme al mosaic sonor de loops de sintetitzadors que firma Marc Verdaguer, el músic habitual de Serra. L’obra s’ha projectat aquest dijous en el marc del Festival Loop al Museu Tàpies, un tancament del cercle que ha culminat amb un col·loqui posterior entre el cineasta i el periodista Joan Burdeus.

Antoni Tàpies és un dels artistes que el filòsof i historiador de l'art francès Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) ha inclòs en algunes de les seves exposicions. En una de les últimes, En l'aire commogut..., del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, s'hi va poder veure la maqueta del Núvol i cadira que corona el Museu Tàpies, una Cara dels anys 60 i Díptic blanc amb craquelats, aquest últim un quadre al qual Didi-Huberman donava una dimensió corpòria. La trajectòria de Tàpies i la de Didi-Huberman comparteixen molts elements relacionats amb el cos, la connexió entre l'art i la política i el poder transformador de l'art; era qüestió de temps, per tant, que es trobessin: Didi-Huberman és el guanyador de la segona edició del Premi Internacional d’Assaig Gest d’Ahir, Pensament d’Avui, impulsat pel Museu Tàpies i la càtedra Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra.

La revolució que proclamaven els surrealistes es va quedar en les seves obres. Sovint es van comportar com uns senyorots de cap a peus. La cineasta Germaine Dulac (1882-1942) va estrenar la primera pel·lícula surrealista, La coquille et le clergyman, el 1928, un any abans que la icònica Un chien andalou, de Luis Buñuel i Salvador Dalí. Però en comptes de felicitacions, va rebre insults i va haver d'aguantar que Louis Aragon i André Breton li diguessin que era una "vaca". I l'autor del guió, Antonin Artaud, es va queixar que l'obra de Dulac, a qui el Museu Tàpies dedica una exposició pionera fins al 22 de febrer, havia desvirtuat el seu text. De fet, abans de l'estrena del film, la revista Nouvelle Revue Française l'havia ignorat i havia publicat que el director de la pel·lícula era Artaud. Ella els va escriure una carta demanant-los que rectifiquessin.

L'enigmàtic artista André du Colombier (Barcelona, 1952 - París, 2003) és recordat per les insòlites accions que acostumava a fer a les taules dels bars: assegut a l'altra banda del seu públic, treia d'una bossa de plàstic tota mena d'objectes banals i els desplegava damunt la taula durant uns minuts. Després, els recollia i marxava. Aquests objectes eren de tota mena, com es pot veure a partir d'aquest dimecres al Museu Tàpies en la primera monogràfica de Du Colombier en un museu: hi havia uns cadenats que semblen de joguina, ampolletes plenes de sorra de colors, uns petits gerros xinesos d'imitació, plats de plàstic de colors metàl·lics, unes boles de suro... "Du Colombier és una de les figures més enigmàtiques de l'art de la segona meitat del segle XX", tal com diu la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto. "Podem dir que és un artista maleït, radical, en el sentit etimològic de la paraula, d'anar a l'arrel del mateix llenguatge i qüestionar-ne la funcionalitat", afegeix.

Un fet tan quotidià com una conversa amb el pare va marcar un punt d'inflexió en la trajectòria de l'artista Benvenuto Chavajay (San Pedro la Laguna, Guatemala, 1978). Chavajay li va preguntar què era l'art per a ell. Després d'un llarg silenci, el pare li va respondre que aquest concepte no existia ni en la seva llengua, la tz'utujil, ni en la seva memòria. Chavajay va quedar corprès per aquell silenci i fa uns vint anys que hi aprofundeix, amb treballs com la performance que farà al Museu Tàpies aquest dijous.

“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

L'artista palestina Noor Abed (Jerusalem, 1988) és una de les persones a qui la construcció del mur d'Israel va alterar profundament la vida. La seva trajectòria havia començat en el camp de la performance, però aquelles restriccions afegides la van obligar a replantejar-se com podia expressar-se, i va trobar un nou mitjà en el videoart. "Vaig viure mitja vida a Jerusalem, hi vaig fer el batxillerat, però quan van construir el mur vaig haver de traslladar-me a Ramal·lah. Després no em van permetre entrar a Jerusalem, i crec que el meu cos no ho va entendre", afirma Noor Abed amb motiu de l'exposició al Museu Tàpies d'un dels seus últims treballs, el vídeo A night we held between, fruit d'haver guanyat la beca de producció de videoart Han Nefkens Foundation Museu Tàpies de 2022, dotada amb 15.000 euros.

Els creadors que marxen i consoliden les carreres a fora sovint han de pagar el preu que a Catalunya rebin poca atenció. Després d'una exposició primerenca a la sala Metrònom, la galeria Senda ha sigut el fil que durant anys ha mantingut la connexió de la fotògrafa Anna Malagrida (Barcelona, 1970), que està establerta a París des de fa prop de vint-i-cinc anys, amb la seva ciutat natal. Fins que a partir d'aquest dijous el Museu Tàpies li fa justícia dedicant-li la primera exposició en un museu barceloní, titulada Anna Malagrida. Opacitas. Velar la transparència. "Quan l'Imma [Prieto, directora del Museu Tàpies] em va proposar aquesta exposició em va fer molta il·lusió", afirma Anna Malagrida.

Antoni Tàpies s'hauria alegrat de rebre al seu museu l'artista catalana nacionalitzada mexicana Marta Palau (Albesa, 1934 - Ciutat de Mèxic, 2020). Ella va rebre Tàpies al seu taller durant un dels viatges a Mèxic de l'artista, i el Museu Tàpies presenta des d'aquest dijous fins al 17 d'agost la seva primera gran retrospectiva pòstuma internacional. Els dos artistes tenen en comú el caràcter espiritual, màgic i social que atorgaven a l'art, així com el seu interès per les cultures prehispàniques i els sabers ancestrals. En el terreny de l'art, Tàpies i Palau compartien interessos recurrents, com la matèria, el cos i la natura.

Ara fa un any Jordi Savall va participar telemàticament en l’acte inaugural de l’Any Tàpies a Barcelona. I aquest dimarts va tancar el cercle fent un concert al Museu Tàpies amb dedicatòria doble: a Antoni Tàpies, amb qui va compartir complicitats musicals i pictòriques, i als afectats pels aiguats al País Valencià, als quals es va destinar la recaptació, a través de Creu Roja.

L'Any Tàpies ha servit per celebrar el llegat d'Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement, i ha sigut un estímul per al present i futur del seu museu: el Museu Tàpies tancarà l'any amb la millor xifra de públic des del 2015, uns 65.000 visitants, i ha fet una xifra rècord de venda d'entrades. "Aquesta institució potser havia estat una mica adormida en els últims anys; no només s'ha despertat, sinó que ho ha fet amb moltes ganes de continuar despert", afirma el president del Museu Tàpies, Ferran Rodés, amb motiu de la programació del Museu Tàpies per al 2025. "Es consolidaran noves línies, com tot el que té a veure amb la programació més enllà de les exposicions, com la Càtedra Antoni Tàpies, diverses iniciatives editorials i el programa Extramurs, que va començar a l'estiu amb la intervenció de Serge Attukwei Clottey a la façana del museu", explica Rodés. Coincidint pràcticament amb el centenari, que va incloure una gran retrospectiva de Tàpies, un altre estímul va ser l'arribada d'Imma Prieto com a nova directora. "Amb un centenari calia engegar tots els motors, fins i tot doblar-ne la potència, i l'equip ha respost d'una manera espectacular", diu Prieto.

La gran retrospectiva que inaugura aquest divendres el Museu Tàpies és com un viatge de retrobament amb un vell amic, tant plaent com ple de sorpreses. Per al públic que domina l'abecedari Tàpies és un festí excepcional, amb 135 peces, en què es pot gaudir d'algunes de les obres més icòniques al costat d'unes altres que mai s'havien exposat a Barcelona. El gran públic que tingui nocions més superficials d'un dels grans artistes de la segona meitat del segle XX hi trobarà una ocasió única per resseguir, comprendre i estimar el conjunt de la seva obra. No hi ha cap peça sobrera, totes són especials i espectaculars, i ocupen tota la seu del carrer Aragó.

Una pell feta amb milers de plàstics grocs canvia radicalment la imatge de la seu de la Fundació Antoni Tàpies, un edifici icònic de Lluís Domènech i Montaner. Es tracta de la instal·lació de l'artista ghanès Serge Attukwei Clottey (Accra, 1985) Viatge al més enllà, amb la qual denuncia els estralls del colonialisme a partir d'un objecte corrent: un bidó de plàstic. Aquests bidons arriben a Ghana des d'Occident, es converteixen en deixalles i l'artista els retorna a Europa i als Estats Units convertits en obres d'art. Coincidint amb la presentació de la instal·lació, la directora de la institució, Imma Prieto, i el president, Ferran Rodés, han anunciat el canvi de nom de la Fundació Antoni Tàpies per Museu Tàpies. "La paraula museu comunica molt directament el que som –diu Prieto–. Som el Museu Tàpies, treballem no només a partir de la seva col·lecció sinó també dels seus principis".