Georges Didi-Huberman: "Avui la política i l'ètica estan completament separades, i això és una catàstrofe"

BarcelonaA l'exposició En l'aire commogut... el filòsof i historiador de l'art francès Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) proposa prendre distància crítica i aturar-nos a llegir i a deixar que les imatges ens commoguin, però també que ens facin fer preguntes. Ho fa seguint les petjades d'uns versos de Lorca i a través de tres-centes obres d'artistes com Goya, Dalí, Giacometti, Miró, Picasso, Colita o Rodin. La mostra, que comença i acaba amb la mirada d'infants, és una coproducció del CCCB, on es podrà veure fins al 28 de setembre, i el Museu Reina Sofia de Madrid, on va estar l'any passat. Didi-Huberman té una llarga obra dedicada als usos i significats de les imatges i no ha passat mai de puntetes per alguns temes molt controvertits. Entre les seves obres hi ha Images malgré tout (2004; Imágenes pese a todo: memoria visual del holocausto en l'edició en castellà de Paidós), Quand les images prennent position (2008; Cuando las imágenes toman posición a Antonio Machado Libros) i Passer, quoi qu'il en coûte (2017; Pasar, cueste lo que cueste a Shangrila)

L’exposició s’endinsa en el potencial utòpic de les imatges i les emocions i ret un homenatge a Federico García Lorca. Al Romance de la luna, luna, del Romancero gitano, el poeta parla d’un nen que s’emociona mirant la lluna. ¿Vostè guarda a la memòria alguna imatge que li hagi fet replantejar les coses?

— És una exposició intel·lectual i poètica, i el narcisisme no hi té cabuda. No vull respondre aquesta pregunta. Hi ha Goya, Picasso, Dalí, Giacometti, Goethe, Colita, Miró... Tots són molt més importants que la meva petita història.

Són artistes de diferents moments històrics i països. Què tenen en comú? Per què els ha escollit per parlar del potencial utòpic de les imatges?

— Poden respondre a la pregunta que plantejo al principi. ¿En el Romancero Gitano l’emoció està a la lluna, en l’infant que mira la lluna o, tal com va escriure Lorca, en l’emoció que hi ha entre els dos, en l’aire que comparteixen? M’he negat a respondre la primera pregunta, perquè parteix de la idea que tot està en el subjecte. I no és així, l’emoció està en l’aire. L’aire és una paraula molt bonica, ho és tot.

També és allò que compartim...

— Sí, absolutament.

¿Per mirar, necessitem educar la mirada?

— No m’agrada gaire la paraula educar. M’agrada més el concepte de Nietzsche: el gai saber. L’important és saber fer-se les preguntes adequades. Preguntes que facin tremolar totes les certeses. L’autoconeixement, poder aprendre per a un mateix, és la llibertat.

Hi ha molta saturació d’imatges i d’informació. ¿Aquesta saturació ens roba llibertat?

— Completament. Si cada dia veus 5.000 imatges, has d’escollir la bona i dedicar-li temps. La proliferació d’imatges no és culpa de les imatges, sinó de qui les hi posa. El capitalisme, la propaganda, la publicitat és qui posa tantes imatges en una pantalla perquè al final no vegis res. A més, acabem pensant que tot està en el present i, precisament, una de les llibertats que tenim és la de poder mirar el passat per poder realitzar un nou desig per al futur. La història és la disciplina més important. S’ha d’estudiar història.

Parlant d’història, vostè va publicar Images malgré tout, on surten les imatges que un jueu grec va aconseguir fer de l’interior d’un crematori. Els supervivents dels camps nazis van fer un esforç desesperat per representar i transmetre allò que van viure als altres. ¿És possible transmetre aquell horror?

— L’horror està constantment representat. Obres la televisió i veus Gaza. I Gaza és el terror absolut. Representar no vol dir que ho puguem comprendre. No es pot comprendre l’holocaust amb una imatge. Així i tot, la imatge continua sent molt important. A Occident tenim una relació antropològica amb l’horror. Tenim el Jesucrist clavat a la creu.

¿I hem entès el genocidi nazi? Ho dic perquè les idees que van portar Hitler al poder als anys 30 estan tornant...

— És el que comentava abans, si no estudiem història, no podrem entendre res. Estan tornant les idees feixistes perquè molts no han entès què era el feixisme històric.

¿Com és possible amb tot el que s’ha explicat a través de llibres, pel·lícules, fotografies, sèries...?

— És culpa de la propaganda. Ens fan creure que els filòsofs parlen un llenguatge incomprensible. Jo si miro un partit de futbol, la primera vegada no entenc res perquè utilitzen un llenguatge molt tècnic. He de mirar més partits per entendre-ho. Per què no ens interessa la història política, estètica o la filosofia? Perquè vivim en una societat on hi ha molta censura i molta propaganda. Ho deia Jean-Luc Godard. Els talibans han censurat imatges, però també ho van fer els Estats Units amb l’11-S amb els cadàvers. Hi ha una fotografia en què veiem els trossos de les escultures de Rodin que han caigut, però no els cadàvers. El capitalisme ens fa creure que a través d’un dispositiu ho podem veure tot, i això és absolutament fals. Els poders polítics constantment intenten dir-nos què hem de mirar i què no. Sempre intenten censurar tant la imatge com la paraula.

¿No hi hauria d’haver cap censura?

— És complicat. No s’ha de censurar res, però sí que s’ha de jutjar la incentivació de l’odi. Vam tenir aquest debat amb la revista satírica Charlie Hebdo. A França no hi ha censura sobre les religions, les podem criticar totes. Però si assenyales un musulmà en concret, i hi aboques tot l’odi, hi ha una legislació en contra. I em sembla bé.

Ha parlat que després de l’atac terrorista de l’11S es van censurar les imatges dels cadàvers. En canvi, en veiem cada dia de Gaza.

— És que la lluita de classes també es produeix amb els morts. Ho va escriure Walter Benjamin, a qui admiro, uns mesos abans de suïcidar-se: amb el feixisme ni els morts estan segurs. Hi ha Gaza però també el Sudan, Alep, Mariúpol... S’han normalitzat els crims contra la humanitat. Avui en dia les guerres no són un exèrcit contra un altre exèrcit, sinó un exèrcit contra la població civil. Tornant a l’exposició, que parla de les emocions, tinc un llibre en què reflexiono sobre les emocions dels feixistes. Hi ha la història d’un jove que va a un míting de Hitler i queda commogut. Uns mesos després està a les SS i li escriu una carta a la seva dona, amb qui té dos fills. Li explica que es dediquen a llançar nadons a l’aire i disparar-los, i que ho fa per protegir els seus fills. ¿Què ha passat amb les emocions? Una temptativa de resposta és que han estat reprimides les emocions cap als altres. Hi ha molts israelians que avui en dia no poden imaginar que els palestins necessiten un país, només poden imaginar que els palestins els detesten. No poden imaginar que volen el mateix que volen ells. Tenen les emocions reprimides.

¿És manca d’empatia?

— No, perquè l’empatia és identificar-te amb algú. Si l’altre té mal, tu també en tens. I no és això. Més que empatia, és ètica.

¿I com es poden utilitzar les imatges com a eina política contra el feixisme?

— Ho fem constantment. Fem el que podem.

Tenim totes les imatges de la massacre de Netanyahu contra els palestins i ell, de moment, resta impune.

— Fa servir una estratègia molt nord-americana. És el mateix que els nord-americans van fer al Vietnam. Si localitzen un membre de Hamàs, bombardegen i maten tots els que estan al voltant. Avui la política i l'ètica estan completament separades i això és una catàstrofe. La política té tot el poder i l’ètica és més feble.