La democràcia abans de Grècia: com regions d'arreu del món van donar veu als seus ciutadans
Un estudi analitza a partir de dades arqueològiques formes de governança col·lectiva a Amèrica, Europa i Àsia
BarcelonaEl debat sobre què cal entendre per “democràcia” no és nou. Ningú posa en qüestió que els grecs van inventar la paraula dēmokratia, que vol dir que les decisions polítiques les decideix el poble. Tanmateix, molt abans que els grecs, altres societats van tenir governs participatius o assemblearis que representen formes de govern col·lectiu. D'altra banda, la democràcia no ha seguit una trajectòria lineal des de Grècia fins avui, sinó que s’ha reinventat en diferents èpoques i llocs. Un nou estudi, publicat a Sciende Advance, a partir de dades arqueològiques i textuals de 40 casos històrics en 31 societats d'arreu del món, defensa que a Europa, Amèrica i Àsia van existir mecanismes d’assemblees i consells que prenien decisions comunitàries, sovint vinculades a la gestió dels recursos, l’agricultura i la defensa col·lectiva. Aquestes institucions no eren democràcies en el sentit modern, però permetien participació i certa deliberació col·lectiva.
“La gent sovint assumeix que les pràctiques democràtiques van començar a Grècia i Roma”, diu Gary Feinman, autor principal de l’estudi i conservador del Negaunee Integrative Research Center del Museu Field de Chicago. "La nostra recerca mostra que moltes societats al voltant del món van desenvolupar maneres de limitar el poder dels governants i donar veu a la gent comuna". En una autocràcia, només una persona o un petit grup té tot el poder, això inclou monarquies absolutes i dictadures. En una democràcia, el poder de decisió es comparteix entre el poble. Les eleccions, segons aquest estudi, no garanteixen una democràcia, perquè molts autòcrates han estat escollits. “Les eleccions no són exactament el millor indicador del que compta com a democràcia, així que amb aquest estudi hem intentat basar-nos en exemples històrics d’organització política”, diu Feinman. "Vam definir dues dimensions clau de la governança. Una és el grau en què el poder està concentrat en un únic individu o en una sola institució. L’altra és el grau d’inclusivitat, quanta part dels ciutadans té accés al poder i pot participar en alguns aspectes del govern", afegeix.
Es van trobar exemples comparables d’autogovern col·lectiu entre els Haudenosaunee i els Zuni (Amèrica del Nord); a ciutats de Mesoamèrica com Teotihuacan i Monte Albán, i a Mohenjo-daro a la vall de l’Indus (a l'actual Pakistan). Algunes d’aquestes societats van mantenir estructures col·lectives durant segles, fins i tot més d’un mil·lenni, demostrant que la governança inclusiva no és efímera ni inestable. L'estudi analitza diferents factors a partir de troballes arquitectòniques com de fonts escrites. Per exemple, avalua i compara l’escala i la disposició espacial de l’arquitectura monumental per examinar els centres de poder i les institucions centrals de presa de decisions. Els rituals són una altra qüestió a tenir en compte. Hi ha representacions grandiloqüents, que alimenten la grandiositat d'un líder i apel·len a les emocions. En aquestes societats, també la mort distingeix els més poderosos, amb tombes monumentals. En canvi, hi ha rituals més participatius que incideixen més en la identitat cultural com a grup.
"L'ús de l'espai és molt revelador"
“Crec que l’ús de l’espai és molt revelador”, diu Feinman. “Quan trobes àrees urbanes amb espais amplis i oberts, o quan veus edificis públics amb espais grans on la gent es pot reunir i intercanviar informació, aquestes societats tendeixen a ser més democràtiques.” D’altra banda, alguns vestigis arquitectònics i urbanístics indiquen una societat on menys persones concentren el poder. “Si veus piràmides amb un espai molt petit a la part superior, o plans urbans on totes les carreteres condueixen a la residència del governant, o societats amb molt poc espai perquè la gent pugui reunir-se i intercanviar informació, pots arribar a la conclusió que són casos més autocràtics”, explica Feinman.
Segons l'estudi, ni la mida de la població ni la situació geogràfica és determinant. El factor més decisiu és com es financen les institucions de govern. Les societats que depenen de recursos externs –com el control de mines, rutes comercials o botins de guerra– tendeixen a concentrar el poder en poques mans. En aquests contextos, els governants tenen menys incentius per compartir el poder amb la població i, els funcionaris tendeixen sovint a protegir els interessos dels governants. Per contra, quan el finançament prové majoritàriament d’impostos i contribucions internes, els ciutadans guanyen capacitat de negociació i participació. L’estudi revela que l’autocràcia no depèn només de qui governa, sinó també de com s’organitzen les societats. Entre els trets que acompanyen l'autocràcia, hi ha burocràcies basades en la lleialtat personal. És a dir, s'acostumen a designar familiars, clients o aliats en els llocs de poder. En canvi, les societats més igualitàries tendeixen a tenir institucions meritocràtiques. Compten les competències, no els vincles personals.
L’estudi també mostra que les societats amb sistemes polítics més inclusius generalment tenen nivells més baixos de desigualtat econòmica. "Aquests resultats desafien la idea que l’autocràcia i la gran desigualtat siguin resultats naturals o inevitables de la complexitat o el creixement –diu Feinman–. La història mostra que la gent de tot el món ha creat sistemes polítics inclusius, fins i tot en condicions difícils". En un moment en què moltes democràcies contemporànies afronten dificultats, l'estudi defensa que mirar al passat pot aportar lliçons força útils. "Quan fas arqueologia, busques patrons que continguin possibles lliçons per al món d’avui", assegura Feinman.
L'estudi explora camins alternatius de governança i confirma la importància del finançament, les institucions, la igualtat econòmica, i els rituals, en la configuració del poder polític. "Ampliant la perspectiva històrica i global, es poden qüestionar idees arrelades nascudes en el context del colonialisme europeu, que presentaven la democràcia com una invenció exclusiva d’Occident. Els nostres resultats mostren que formes de governança col·lectiva han existit en múltiples regions i èpoques", asseguren els autors.
