És capaç Pedro Almodóvar de fer una pel·lícula autocrítica?

La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar entronca amb Dolor y gloria (2019) en la seva inspiració autobiogràfica. Ens trobem de nou davant d’un film amb un director com a protagonista, tot i que aquí de manera desdoblada. Barbara Lennie encarna l’Elsa, una realitzadora de culte, víctima de les migranyes i marcada per la mort de la mare. Un personatge que, en un joc de ficció dins de la ficció, és al centre del nou guió que està escrivint un cineasta, Raúl, a qui dona vida Leonardo Sbaraglia. En la primera part del film, Almodóvar es recrea en el seu imaginari habitual sense insuflar-hi nova força, i uns dubtes es desprenen de les imatges. És conscient el manxec que el reflex d’ell mateix que ens retornen l’Elsa i en Raúl no resulta gaire afalagador? Pot ser que en la seva insistència en convertir Chavela Vargas en un detonant d’emoció hi hagi alguna cosa d’impostura? Com és que la millor seqüència d’aquest segment és un striptease masculí, a càrrec de Patrick Criado, que ens recorda l’Almodóvar tòrrid dels inicis? I té clar que està retratant la seva parella primer com a pur objecte del desig i, després (en la pell de Quim Gutiérrez), com a mer cuidador?

A partir sobretot de l’escena d’una discussió en un parc de Raúl amb la seva ajudant Mónica (Aitana Sánchez-Gijón), el millor de la pel·lícula, Amarga Navidad s’endinsa en una autoficció cada cop menys complaent, fins al punt que podem rellegir el que hem vist fins ara des d’una òptica molt més interessant. El director aparca els discursos habituals al voltant dels efectes positius de l’art per fer palesa la naturalesa vampírica i manipuladora del creador respecte a la vida i les emocions dels qui el rodegen. La confessió última de Pedro Almodóvar esdevé una de les reflexions més franques i punyents sobre l’artista com algú que no obeeix altre mandat que el de la creació.