No tot ha de ser 'Torrente'

Doncs molt hauria de canviar el panorama perquè aquesta no acabi sent la comèdia espanyola de l'any. És molt fina, té un guió que fa dir "Sí, senyor" i diu veritats punyents amb mig somriure. Més enllà de l'observació malintencionada de certs costums del nostre temps, sintonitza amb els nous tons i formes de l'humor actual. Es frega, per exemple, amb el bestiari dels vídeos de Pantomima Full, tots ells basats en una idea de fons: l'autoengany com a brúixola vital de moltes persones del nostre entorn present.

Passant dies i empenyent anys, Víctor García León s'està convertint en un dels grans directors espanyols de comèdia d'aquest segle. Vete de mí, Selfie, Los europeos i Altas capacidades el situen en una tercera via molt gratificant i necessària: hi ha camp per córrer entre l'humor pel broc gros dels grans títols populars i la jocositat extravagant de certes pel·lícules alternatives. García León explora aquesta terra de ningú amb talent i eficàcia, ben bé com ho farien cineastes dels Estats Units, França o Regne Unit, països amb una gamma de tonalitats còmiques cinematogràfiques més ampla i treballada.

Altas capacidades parla d'un conflicte de classes de baixa intensitat, entenent alguns elements actuals d'aquesta lluita històrica gairebé com un problema ridícul del Primer Món. Una parella de vida còmoda, però no luxosa, veu l'oportunitat de pujar en l'ascensor social matriculant el seu fill en un col·legi privat exclusiu. En el procés de convèncer-se que aquell és el seu lloc (l'autoengany, que dèiem abans) van coneixent els pares del nou col·legi. I són un circ: senyores elitistes d'urbanització cara, executius bocamolls i passiu-agressius (com clava aquest tipus de personatge Juan Diego Botto) i primeres dames de narcotraficants. ¿Excés de caricatura? En el magnífic registre en què ho presenta García León, sembla gairebé documental.