No hi ha malson més gran que el de la burocràcia

Dos fiscales comença amb la comporta d’una presó que s’obre i s'acaba amb una altra que es tanca. Aquesta trajectòria circular delimita la peripècia de l’heroi, Kornev, un jove fiscal a la Rússia de Stalin, que en descobrir les tortures i confessions forçades a què són sotmesos els supervivents de la vella guàrdia del Partit Comunista a la seva regió vol posar en coneixement de la cúpula soviètica aquest escàndol i traïció als valors bolxevics. El problema, però, és que la seva mirada idealista (la d’algú que “encara és verge”, com li insinuen sorneguerament alguns personatges que es creuen en el seu camí) és l’única que no s’adona del món corrupte en què es mou.

L’ucraïnès Serguei Loznitsa ha dedicat bona part de la seva trajectòria a retratar les ignomínies passades, presents i probablement futures del govern rus, així com la resiliència dels individus que queden sota el seu control. Però si en altres ocasions ha optat per paràboles cridaneres que es decanten pel grotesc, a Dos fiscales (cinquena ficció d’una filmografia ancorada en el documental) opta per l'estratègia oposada: la d’un ofec que colla amb la calma immutable de qui sap quin serà el resultat de la partida, i que es desplega a través d’una burocràcia que crea un laberint de temps dilatats. En aquest sentit, la figura més inquietant de l’obra segurament és la de l’home garratibat al costat d’un bust de Lenin al replà de les escales d’un edifici de l’administració, que pregunta amb un fil de veu on és la sortida.