'Dolor y gloria', Pedro Almodóvar a la recerca del temps perdut

BarcelonaDirecció: Pedro Almodóvar. Guió: Pedro Almodóvar. 113 min. Espanya (2019). Amb Antonio Banderas, Asier Etxeandia i Penélope Cruz.

En les profunditats d’una piscina, un cineasta marcat per cicatrius interiors i exteriors (Antonio Banderas) s’entrega a un dolç viatge memorístic per la seva infantesa en què la mare (Penélope Cruz, en una relectura del seu paper a 'Volver') renta la roba al riu amb un detergent natural que atreu l’atenció d’uns peixos "saboners”. Aquest evocatiu episodi, imbuït del pes agredolç de la nostàlgia, dona la benvinguda a l’espectador de 'Dolor y gloria', la commovedora i meditativa culminació del prolongat periple de Pedro Almodóvar per les aigües de l’autoficció. Aquesta dimensió aquosa converteix el film en una espècie de recipient amniòtic en què la identitat del cineasta es disgrega per un conjunt fragmentari i harmònic d’emocions, records, homenatges, persones estimades i lliçons de vida. Es tracta d'un dietari voluble en què les autoreferències –'Dolor y gloria' podria formar un tríptic almodovarià amb 'La ley del deseo' i 'La mala educación'– conviuen amb les cites al 'Llibre del desassossec' de Pessoa, a 'Esplendor a l'herba' d’Elia Kazan o a la veu trencada de Chavela Vargas, un imaginari fetitxista que aquí conviu amb les serenes confessions d’un cineasta afligit per les xacres físiques i les malalties de l’esperit.

Tot i que en la mirada del Salvador (l’'alter ego' d’Almodóvar, a qui dona vida un Banderas en el paper de la seva vida) hi conviu l’amargor pel record de la ruptura amb un antic amant, un fil de rancúnia cap a un antic col·laborador amb qui va tenir diferències creatives i remordiments per no haver pogut complir l’últim desig de la seva mare, 'Dolor y gloria' no proposa un exorcisme del passat, sinó més aviat una remembrança conciliadora, un conjunt de retrobaments entomats amb estoïcisme. Almodóvar observa amb lúcida claredat el curs d’una vida (la seva) i permet que la idea de la mortalitat sorgeixi des d’una resignació impertorbable –“Evita el sentimentalisme”, li demana el protagonista a un actor que posa en escena un monòleg autobiogràfic escrit pel cineasta.

'Dolor y gloria' es presenta dominada per un esperit sostractiu. Reduint al mínim les pinzellades pop, les referències a l’actualitat politicocultural, el barroquisme visual –el pla mig s’imposa al 'travelling'– i l’exuberància colorista –hi predominen la foscor de l’apartament del cineasta i el blanc dels records d’infància–, Almodóvar entrega una de les seves pel·lícules més sòbries. De fet, l’elogi més hiperbòlic i merescut que es podria dedicar a 'Dolor y gloria' seria relacionar la seva serenor crepuscular amb l’emotivitat continguda dels monumentals ‘últims films’ de cineastes com John Huston ('Els dublinesos') o Carl Dreyer ('Gertrud').