L'accidentada tarda d'èxit de Serrat a Mèxic

Guadalajara (Mèxic)Són les tres de la tarda a Guadalajara (Mèxic). Falta una hora perquè Joan Manuel Serrat faci una xerrada a la Fira del Llibre, i a fora de la sala hi ha un centenar de persones fent cua. A dins, les cadires ja estan gairebé plenes. Una mare i una filla comenten amb dues dones fins a quin punt admiren el conferenciant. En un moment determinat, una menciona el cognom “Serrat” i les altres queden desconcertades: pensaven que la cua era per veure Richard Gere, que fa un acte més tard. “Per això deien que era tan guapo!”, ressalta una d’elles. “És que Serrat també és molt atractiu!”, reivindica la dona més gran, i totes riuen. Les fans de Gere surten de la cua, però igualment hi ha massa gent: els organitzadors aixequen un cartell que diu “Cupo lleno” i se sent un “Oh” generalitzat que comença denotant tristesa i deriva en mal humor.

La majoria de cadires de la sala les ocupen gent jove, cosa que contrasta amb la mitjana d’edat de la cua. De fet, l’acte es titula “Mil joves amb Joan Manuel Serrat”. A les quatre en punt, el músic apareix i rep una ovació. Un home es fa una selfie amb el cap petit del cantant al fons. Una dona es col·loca a prop d’un altaveu per gravar les respostes del músic. Els adults es posen dempeus per aplaudir-lo, i els joves, no.

“Benvingut a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, estimat”, el saluda Benito Taibo, autor mexicà, amic del protagonista i presentador de l’acte. La conversa comença amb dificultats: la sala és enorme i les veus queixoses de fora es barregen amb els murmuris de dins, fins al punt que Serrat no sent del tot bé l’entrevistador. “Penses en català o en espanyol?”, pregunta Taibo. “Prou esforç faig per pensar, com per pensar en què penso”, respon Serrat, que al llarg de l’acte demostrarà que sap escapolir-se de moltes preguntes (com, per exemple, quan l’escriptor li demana “Què és un català?”, i el músic respon: “Jo soc un cantalà”). De sobte, però, Serrat s’afarta del soroll: “Això no és culpa meva, bona tarda”, diu, i s’aixeca i se’n va.

Gràcies a l’organització, es fa el silenci i l’estrella torna a sortir. La pregunta que respon més llargament té a veure amb el Mediterrani: comença explicant que aquest mar “és víctima de la seva bellesa i pateix una explotació enorme”, i acaba referint-se a les persones que hi moren, i a una Europa que “no té un comportament solidari, sinó que més aviat condemna molts immigrants generosos i humils”, i a més “finança països com Tunísia, Líbia i Egipte, que creen camps de concentració per contenir aquesta gent”. I rebla: “El migrant pot ser pobre, però no idiota”. El noi del Poble-sec també recorda que el 1976 es va exiliar a Mèxic: “No podia viatjar a Espanya perquè m’havien obert un procés judicial per injúries contra el cap de l’estat, i aquí el president Echeverría ja no deixava entrar ningú més, però finalment em vaig poder quedar i vaig descobrir el país”.

Al final de l’acte, els joves poden fer-li preguntes directament. Li demanen consells per dedicar-se a la música, li pregunten per quin motiu haurien de llegir poesia, i també hi ha espai per al futbol: “Per ser català, ja ets del Barça?”, pregunta un noi amb la samarreta blaugrana. La resposta de Serrat és negativa: “El president del Govern i l’alcalde de Barcelona són de l’Espanyol”. Després d’un parell de qüestions adultes sobre les dificultats del món actual, una noia pregunta: “Què ens pot recomanar als adolescents per tirar endavant?”. I Serrat respon: “No es preocupi: tirarà endavant.” L’ovació final és unànime, i els joves, aquesta vegada, també s’aixequen per aplaudir. A la sortida, fans de Joan Manuel Serrat i fans de Richard Gere es barregen entre la multitud.