El tòpic diu que la comèdia és igual a tragèdia més temps i aquest dijous Movistar+ ho posarà a prova amb l’estrena d’una sèrie que recrea un dels fets que van encongir l’ànim del país durant quasi un mes: el rapte del jugador Enrique Castro, àlies Quini. Corria l’any 1981 i grups com ETA o els Grapo recorrien als segrestos ràpids com a forma de finançar-se. Però el cas del futbolista s’allunyava d’aquest esquema, ja que els captors eren un trio de persones sense experiència prèvia en el crim, ofegats pels deutes i que no van preveure totes les complicacions –a banda de les legals– que comportaria la seva acció. Por cien millones reviu el cas, però des del punt de vista d’aquests antiherois, als quals els creadors apliquen una mirada compassiva.

La càrrega sexual de Heated rivalry (Más que rivales, a Movistar Plus+) s'ha convertit en un reclam indubtable per crear grans expectatives a l’audiència. L’hoquei professional és l’excusa perfecta per fer créixer el conflicte: un ambient molt masculinitzat associat a l’heterosexualitat més bàsica en què els gais han d’amagar la seva condició. La relació secreta entre dos jugadors rivals és la gran trama narrativa i eroticofestiva. La sèrie no ofereix gaire més, però és interessant descobrir-ne els mecanismes.

Les estrenes a plataformes agafen embranzida el febrer, que estarà marcat principalment per l'arribada, per fi, del gran fenomen de finals del 2025 als Estats Units, al Canadà i a les xarxes socials, Más que rivales. Més enllà d'això, aquest mes de febrer també veurem molta ficció irlandesa i anglesa i un intent de recuperar el gènere del thriller eròtic.

Un dels objectes més icònics de la cultura popular dels noranta són les cintes de casset on, de manera domèstica, algunes generacions es van dedicar a gravar els seus temes musicals preferits. L’art de la cinta de casset, etiquetada com a “Varis” o “Barreja”, implicava també una decoració de la petita cartolina que identificava la capsa de plàstic. S’hi escrivia el llistat de cançons i, de vegades, s’hi afegien dedicatòries. La cinta de casset forma part de la memòria emocional col·lectiva perquè, molt especialment per a l’anomenada generació X, es va convertir en un regal simbòlic que, a banda de pràctic, era útil per al joc de la seducció. La selecció de cançons servia, sovint, per enviar subtils missatges al destinatari de la cinta i per expressar uns sentiments que no es gosaven verbalitzar.

El Centro arriba a la plataforma Movistar+. Es tracta d'un thriller d’espionatge en què el protagonista és Vicente Alfaro, conegut com a Michelín, i a qui dona vida l’actor Juan Diego Botto. La trama arrenca amb un assassinat que destapa una complexa operació internacional lligada als russos. Ambientada en l’actualitat, però amb aires de la Guerra Freda, la trama consisteix en una carrera a contrarellotge per evitar que un agent infiltrat comprometi la seguretat de l'Estat. A més, els protagonistes es veuen atrapats en una conspiració que també inclou traïcions internes.

Les enormes dificultats per trobar programes a la televisió generalista que ens entretinguin i, a la vegada, ens il·lustrin sobre el món han convertit les plataformes en un consol on descobrir alternatives que ens nodreixin l’ànima. Una de les propostes més excepcionals es David Frost vs., a Movistar+, un recopilatori de les grans entrevistes del periodista britànic. Frost és conegut internacionalment sobretot per les entrevistes a Richard Nixon el 1977, en què va aconseguir que el president dels Estats Units reconegués la seva implicació en el cas Watergate. Frost va entrevistar els principals líders polítics del segle XX i XXI i personalitats de la cultura i la societat essencials en la història contemporània. Va marcar un estil televisiu, va elevar els estàndards periodístics i es va convertir en una figura de gran influència internacional, sensible als conflictes i els reptes del món.

Ja fa uns quants anys que l'australià Jacob Elordi conviu amb l'etiqueta de ser un dels joves actors del moment. El seu ascens metafòric va començar amb una saga juvenil de Netflix, The kissing booth, que el va propulsar com a ídol adolescent, i es va refermar amb Euphoria (HBO Max). Des de llavors ha construït una carrera que es vol allunyar de la via més transitada i ha apostat pel cinema amb segell d'autor –ha fet pel·lícules amb Sofia Coppola i Emerald Fennell–. Ara Elordi sorprèn tornant al seu país natal amb una minisèrie que és un drama bèl·lic intens. A El camino estrecho, que s'estrena aquest dimecres a Movistar Plus +, dona vida a Dorrigo Evans, un metge de l'exèrcit australià que durant la Segona Guerra Mundial és capturat pels japonesos i obligat a treballar en la construcció del ferrocarril entre Tailàndia i Birmània.

CriteriaCaixa, el hòlding inversor del grup La Caixa, continua la seva reordenació de la cúpula. Des que la setmana passada es va publicar el cessament d'Àngel Simón com a mà dreta d'Isidre Fainé, les novetats dins la companyia han estat un degoteig constant. Ara ha estat el torn de José María Méndez, que serà el nou director general de l'empresa. Per altra banda, l'exdirector de La Vanguardia Màrius Carol i l'exdirectiu del FC Barcelona, Gerard Guiu, entren al consell de Movistar+, i la Generalitat compta amb un nou director general d'Indústria.

Maig és el mes eurovisiu per excel·lència, ja que és quan tradicionalment se celebra el festival de la cançó. Pocs dies abans que tingui lloc l'edició d'enguany –es farà el 17 de maig a Basilea– arriba La canción, minisèrie de Movistar Plus + sobre com Espanya va guanyar per primera vegada el certamen de la mà de Massiel i el La, la, la. A la producció, que s'estrena el 8 de maig i que es va presentar al BCN Film Fest, Marcel Borràs interpreta Joan Manuel Serrat, que era qui inicialment havia de representar Espanya al festival el 1968. Quan el del Poble-sec va demanar cantar la cançó en català va ser substituït per Massiel.

“Hola. Soy Carles Porta. Gracias por acompañarnos”. El periodista comença així, amb el seu segell narratiu, la nova minisèrie que acaba d’estrenar a Movistar+. La caza del solitario són tres capítols que expliquen la recerca i captura d’un atracador que es va convertir en el delinqüent més buscat d’Espanya: trenta-sis atracaments en bancs d’Espanya, amb dos morts i diversos ferits al seu expedient, actuant amb absoluta impunitat durant catorze anys. Quan veieu les imatges de les càmeres de seguretat d’algun dels bancs que va atracar aquest personatge les recordareu dels informatius d’aquella època. Era un home que es disfressava amb una perruca i barba postissa per entrar a les sucursals armat amb un subfusell i que buidava el carregador amb facilitat. 

Eric Masip (Barcelona, 1995), fill de l'exjugador d'handbol del Barça Enric Masip, és una de les joves promeses de la interpretació a l'estat espanyol. Després de papers a sèries com Veneno o la pel·lícula A través de mi ventana (Prime Video), un autèntic fenomen adolescent, acaba d'estrenar La vida breve (Movistar Plus +), una comèdia que es fixa en el curt regnat de Lluís I d'Espanya. A més, té en cartera Punto Nemo, sèrie d'acció de Prime Video que s'estrena el 28 de març.

Pels que esteu àvids de continguts culturals, a Movistar+ trobareu una sèrie de la BBC que us transportarà cinc-cents anys enrere. Renacimiento. Arte y violencia són tres episodis que ens fan testimonis de la rivalitat artística entre Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i Rafael, una competitivitat que els va portar a crear les grans obres d’art que després ens han fet estudiar a l’escola o hem vist als museus i als llibres. 

“Les coses han de canviar. Perquè passi, potser cal que algú vegi alguna cosa que li arribi al cor”. És la frase que el Yuval, un jove periodista israelià, li diu al Basel, un activista palestí que viu a Masafer Yatta, una comunitat a les muntanyes del sud de Cisjordània, constantment envaïda pels militars israelians. L’escena és del documental No other land. Els dos protagonistes en són els directors, juntament amb Rachel Szor i Hamdan Ballal. La pel·lícula és un acte de resistència en ella mateixa i va guanyar el Premi de Cinema Documental de la Berlinale. Ara la trobareu a Movistar +. Recorda molt el magnífic documental 5 broken cameras (Cinc càmeres trencades), on el relat de denúncia sobre l’ocupació i desterrament del poble palestí s’explica a través de les càmeres domèstiques dels que els pateixen en primera persona. Aquell documental també estava codirigit pel palestí Emad Burnat i l’israelià Guy Davidi. 

Olvido Gara Jova també ha volgut tenir el seu propi documental i formar part del col·lectiu d'estrelles amb contingut autoreferencial a les plataformes d'estríming. Després de rebre diverses propostes de diferents productores, la popularment coneguda com a Alaska va acceptar l'oferta audiovisual de Movistar+ per relatar la seva història vital de l'anonimat fins a l'ascens com a icona cultural en plena Movida Madrileña dels anys 80. La sèrie, estrenada aquest diumenge, porta per títol Alaska revelada.

La plataforma Movistar+ acaba d’estrenar la primera meitat de Los años nuevos, una sèrie de deu capítols que observa la intimitat d’una parella al llarg d’una dècada, dels trenta als quaranta anys dels seus protagonistes. Són l’Ana (Iria del Río) i l’Óscar (Francesco Carril), que es coneixen una nit de Cap d'Any. Ella fa l’aniversari l’1 de gener i ell el 31 de desembre. La sèrie aprofundeix en la quotidianitat d’aquesta parella d’una manera singular: només a partir del que passa en aquest traspàs d’any. L’estructura s’assembla a la de Siempre el mismo día, la sèrie de Netflix basada en la novel·la Un dia de David Nicholls, que segueix la relació al llarg dels anys de l’Emma i el Dexter. Cada capítol, el mateix dia d’anys consecutius. En el tràiler de Los años nuevos sembla haver-hi fins i tot alguna aclucada d’ull a l’argument de Nicholls, com si juguessin a crear un cert suspens als espectadors que hi puguin intuir algun paral·lelisme.

Coincidint amb el primer aniversari de l'inici de la guerra al Pròxim Orient arran de l'atac de Hamàs a Israel, Movistar+ estrena aquest dimecres el documental Shahid, que intenta explicar el conflicte mostrant la vida quotidiana de tres nens palestins –el Nadeem, la Mayar i el Watan–, marcada per l'ocupació militar a Cisjordània. Dirigit per Andreu Merino i Joan Giralt i produït per La Manchester, el treball aspira a posar nom i cara a les víctimes del conflicte.

Encara que sembli que no està gaire de moda, deixar-se endur pel romanticisme és una de les grans satisfaccions que ens proporcionen les ficcions televisives. Per viure un amor catòdic, podem optar per les comèdies romàntiques o optar per la intensitat amb drames o melodrames romàntics. Així doncs, agafeu el paquet de mocadors i la manta i endinseu-vos en les cinc propostes que podeu trobar ara a les plataformes.

Els calendaris d'estrenes de les plataformes sembla que sempre estiguin en expansió. Per ajudar en el procés d'esporgar l'oferta, hem recopilat les dotze novetats més atractives que arribaran a les pantalles en els pròxims mesos, a més d'un petit recordatori dels títols que estrenaran noves temporades. Si amb totes aquestes sèries no en teniu prou, podeu consultar les ficcions més destacades del setembre.

"Escriure la història de la reina Maria Antonieta significa recollir un procés de més de cent anys en el qual acusadors i defensors es contradiuen amb la més gran vehemència". La primera frase de Maria Antonieta (1932), la biografia que Stefan Zweig va dedicar a la gran dama de Versalles, publicada en català fa uns mesos per La Segona Perifèria, deixa entreveure que Maria Antonieta motiva encara avui debats encesos i pugnes aferrissades. Com qualsevol personatge històric mínimament complex, l'esposa de Lluís XVI és carn de mirades sovint divergents. Tothom vol dir-hi la seva. També els directors de cinema, que queden atrets per la fastuositat dels jardins de Versalles i, sobretot, pels clarobscurs de la reina que va morir guillotinada a la plaça de la Concorde de París.