Llegim a l’ARA una notícia de Cristina Sáez que ens roba el cor. Científics de la Universitat de Medicina Veterinària de Viena han constatat que una vaca és capaç de “fer servir una eina de manera flexible amb objectius concrets”. A la fotografia hi veiem l’animal, que es diu Veronika, amb un pal a la boca. Diu que “es tracta d'una acció que no havia estat descrita en bestiar, només en alguns primats i còrvids”.

A Distòcia, Pilar Codony explica la història d’amor entre dues vaques. Ho fa amb una prosa deliciosa i amb delicadesa, relatant les relacions que s’estableixen entre elles i dedicant pàgines a descriure’n comportaments que durant molt de temps hem cregut exclusius dels primats, com plorar la pèrdua d’una companya estimada. Ara, a aquesta complexitat emocional que retratava aquesta veterinària banyolina a la seva novel·la, cal sumar una cognició molt més complexa del que fins ara es pensava, com ens ha ensenyat la Veronika, una vaca de 13 anys que pastura al sud d’Àustria.

Hi ha gent que, quan es desperten, no són persones fins després d’haver ingerit almenys un parell de cafès. Altres, en canvi, s’aixequen de bon humor i amb el cervell funcionant-los ja a velocitat de creuer tan bon punt es posen les sabatilles. Tècnicament –i amb un toc d’humor–, als primers se’ls ha etiquetat com a night owls i als segons com a morning larks, en honor als mussols nocturns i a les aloses matineres, respectivament. Per molta ràbia que ens faci, ni els uns ni els altres tenen la culpa de preferir una distribució específica del seu patró diari d’activitat/son, el que s’anomena cronotip: pertànyer a un grup o a l’altre depèn bàsicament dels gens que t’han passat els progenitors.

Quan fem un viatge, normalment planegem amb cura els desplaçaments i triem la ruta que seguirem per trobar la més ràpida, còmoda, econòmica o paisatgísticament atractiva, segons les prioritats que tinguem. No som l’única espècie que fa desplaçaments periòdics. Molts altres animals, com per exemple els herbívors que viuen en grups socials, també ho fan a la cerca de les millors pastures i de fonts d’aigua segons l’època de l’any. És el cas de les zebres, els nyus o les gaseles, entre molts altres. Pot semblar que es mouen guiats simplement pel seu instint de supervivència, sense pensar-s'ho gaire, però com acaben de demostrar Emilio Berti i els seus col·laboradors del Centre Alemany per a la Recerca Integrativa de la Biodiversitat, la Universitat Friedrich-Schiller de Jena, la Universitat Oxford i l’organització Save the Elephants de Kenya, n’hi ha que també planifiquen amb cura els seus desplaçaments.

No és twerking. No és salsa ni tampoc breakdance. Es podria situar a mig camí entre el voguing i el ball robòtic. Tant se val com en vulgueu dir, però el fet és que, segons uns investigadors, l’actuació característica de les femelles de gibó és un ball.

Un dels temes més controvertits en etologia, que és la branca de la biologia que estudia el comportament dels animals i els mecanismes que el determinen, és entendre com evoluciona el comportament social des d’una perspectiva genètica. Es coneixen molts exemples d’espècies evolutivament emparentades i, per tant, genèticament molt similars que, tanmateix, mostren comportaments socials molt diferents, de vegades fins i tot oposats. És el cas de dos rosegadors propis del sud-est dels Estats Units, el ratolí de platja i el ratolí de mans petites: a escala genètica, les seves diferències s’estimen en un 2 o 3% del genoma; tanmateix, s’ha vist que en determinades ocasions poden encreuar-se, fet que demostra la seva gran proximitat evolutiva. No obstant això, el ratolí de platja, que pertany a l’espècie Peromyscus polionotus, és monògam i ambdós sexes tenen molta cura dels seus descendents. En canvi, el ratolí de mans petites, que pertany a l’espècie Peromyscus maniculatus, és promiscu. Els mascles no s’impliquen en la criança dels descendents i les femelles en tenen molta menys cura que les dels ratolins de platja.