El Cinema Truffaut de Girona viu un moment dolç. Per les seves dues sales de projeccions, a l'últim pis de l'antic edifici d'El Modern, durant l'any 2024 hi han passat prop de 44.000 espectadors. És la xifra més alta de la seva història i representa un 13% més que l'any anterior, que també havia estat de rècord. En un moment en què les grans sales de cinema passen dificultats, el Truffaut es manté en plena forma: és l'únic que queda al centre de la ciutat i, amb una programació de pel·lícules d'autor, sempre en versió original, ha aconseguit atraure un públic cinèfil cada vegada més nombrós, divers i fidel. Inaugurat el 1992, el Truffaut és un equipament públic, igual que el Teatre Municipal i l'Auditori, però en aquest cas el gestionen, de manera altruista, un col·lectiu de crítics que s'encarreguen de fer la tria de la cartellera amb molta cura i bon criteri.

50 dies en la vida d’una dona de 50 anys, l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974). El 23 de desembre és distingida amb la Creu de Sant Jordi; el 15 de gener obté el premi Cygnus, a la universitat d’Alcalá de Henares; el 18 de gener no pot recollir el Gaudí a millor actriu de repartiment perquè és al teatre amb Tots ocells; el 25 de gener li donen el premi Feroz, però tampoc pot ser a la gala de Pontevedra pel mateix motiu, i el 8 de febrer, dissabte, entre una funció de teatre a Vic divendres i una altra diumenge a Balaguer, sí que va a Granada per aixecar el seu primer Goya. Després del tsunami d’emocions, la conversa.

La gala dels Gaudí va fer honor a l’expectació de derbi entre Casa en flames i El 47 de què venia precedida. L’èxit del film sobre la immigració extremenya a Torre Baró va provocar un crescendo emocional col·lectiu suficient perquè J.A. Bayona comentés que estava quedant una nit prou xarnega.

Aquests dies, potser per primera vegada en molt de temps, hem vist i llegit moltes prèvies dels Gaudí. Aquest any, la gala del cinema català no ha arribat arrossegada al calendari al marge de la quantitat i qualitat de la collita, o de les penúries del sector, sinó que hi ha expectació autèntica. Per moments, ha semblat la prèvia d’un derbi, amb l’única diferència que els equips de futbol estan fets per competir entre ells i les pel·lícules, no, o almenys no directament, però l’acarament dels dos grans èxits artístics i de taquilla del nostre cinema l’any 2024 fa venir moltes ganes de seure a veure com acabarà la nit, i qui s’emportarà els premis grans, més enllà que el premi més important, el de la crítica i el públic, ja l’han tingut.

Un privilegi, entrar a can Artigau és un privilegi. El magatzem de lloguer d’attrezzo per a l’espectacle i les arts visuals, al carrer de Manso número 1, és un tresor barceloní, un indret que costa d’explicar i no fer curt. Pura màgia, podríem dir-ne, sense por de l’ensucrament. Perquè màgia és poder tocar el passat a través dels milers i milers d’objectes –des del segle XIX fins als anys vuitanta– que custodien les parets, els sostres i les infinites lleixes i baldes d’un soterrani de l’Eixample. Sis-cents metres cúbics d’acumulació de memòria, de temps encarnat en ràdios, armadures, vaixelles, cendrers, ampolles, cistells, joguines, escultures, quadres, llibres, espases i tot, absolutament tot, el que un es pugui imaginar.

Èxit del cinema català en les nominacions dels premis Goya que s'han anunciat aquest dimecres: El 47 és la pel·lícula amb més nominacions, un total de catorze. És el mateix nombre que va aconseguir Pa negre el 2011, un rècord pel que fa al cinema en versió original catalana que ara iguala El 47. Després del film de Marcel Barrena (que no està nominat a millor director) ve La infiltrada, d'Arantxa Echevarría, amb tretze nominacions i, a continuació, Segundo premio, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, que n'acumula onze. La habitación de al lado, amb 10 nominacions, La virgen roja, amb nou, i Casa en flames i La estrella azul, cadascuna amb vuit, tanquen la llista de les pel·lícules més nominades de la 39a edició dels Premis Goya, que se celebrarà a Granada el 8 de febrer.

Relleu al capdavant del rànquing històric. El 47 s'ha convertit en la pel·lícula en versió en català més vista dels últims 40 anys, i ha superat el rècord que havia aconseguit feia unes setmanes Casa en flames, l'altre fenomen del cinema català de la temporada. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre el conductor d'autobús i sindicalista Manolo Vital ha aprofitat l'empenta del Dimarts Sènior –la promoció estatal que subvenciona les entrades de cinema per als majors de 65 anys– per sumar aquest dimarts un total de 457.093 espectadors i superar els 455.927 de Casa en flames, segons xifres de ComScore.

Només en aquest breu diàleg entre un jove Pasqual Maragall i Manuel Vital, la pel·lícula El 47 esmenta les llengües amb què es vivia a Barcelona i l’extraradi metropolità als anys 60 i 70. El director Marcel Barrena fa un exercici quirúrgic per no conflictivitzar ni català ni castellà i alhora oferir un retrat de la immigració espanyola majoritàriament parlat en català.

Eduard Fernández (Barcelona, 1964) és el favorit per guanyar el Gaudí, el Goya i tots els premis que distingeixen el millor actor de l’any. En poc temps se li han ajuntat les interpretacions esplèndides de dos personatges molt llaminers: Manolo Vital, a El 47, l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi. Marco s’estrena divendres que ve i, tot i que ja han passat uns quants mesos del rodatge, Eduard Fernández encara viu posseït per la veu i la personalitat d’Enric Marco.

Un petit rètol sobre la parada de la línia 182 de bus indica que Torre Baró també forma part de Barcelona. "Origen i final", assenyala l'escrit. Malgrat que molts barcelonins mai trepitjaran aquest barri humil de l'extraradi barcelonès, el veïnat fa més de mig segle que reivindica que Torre Baró no és un cul-de-sac apartat de tot i de tothom. Una reclamació que Manolo Vital va fer durant tota la seva vida i que el 7 de maig de 1978 el va portar a segrestar el bus de la línia 47 per dur-lo a través de carrers costeruts i polsegosos fins al seu barri i exigir que el transport públic no s'oblidés dels seus veïns. Aquest dissabte, aprofitant el ressò del film sobre aquesta història que ha realitzat el cineasta Marcel Barrena, Barcelona ha homenatjat Vital. L'alcalde, Jaume Collboni, ha descobert una marquesina que recorda la gesta del conductor i, durant els pròxims mesos, s'espera que Vital doni nom a la plaça fins on va dur el 47.

La pel·lícula El 47 és una preciosa aventura de lluita dels anys 70, quan semblava que tot era possible. Per exemple segrestar un autobús i portar-lo a un barri suburbial d’autoconstrucció, Torre Baró, un d’aquells indrets on, com deia Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. A la Barcelona i la Catalunya de la Transició van passar coses increïbles. La gent, carregada d’ideals, va creure que era possible canviar la història, fer justícia. Una mica sí que ho van aconseguir. Una mica: no hi va haver ruptura. Però quanta emoció, quants esforços, quants aprenentatges en aquella mica.

Dani de la Orden ha dirigit la pel·lícula 'Casa en flames', la més taquillera en català de l'última dècada, i Marcel Barrena ha dirigit 'El 47' que s'ha situat com la segona millor estrena en català.

El cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

El fenomen de Casa en flames ha completat aquest dimecres una fita històrica: la comèdia de Dani de la Orden ha sobrepassat Pa negre i ja és la pel·lícula en versió original catalana més taquillera a l’Estat. Casa en flames acumula en total 2.685.720 euros, que superen els 2.680.155 euros que va fer entre 2010 i 2011 el film d’Agustí Villaronga.

Sala plena i aplaudiments al final. La pel·lícula El 47 remet a batalles guanyades en un altre temps. Tanmateix, faríem bé de no caure en la nostàlgia i no pensar que temps passats foren millors o creure que els problemes que es relaten ja estan superats. Em temo que des d'una perspectiva col·lectiva la pel·lícula no té un final feliç, sinó que apunta a problemes urbans i socials encara avui sense resoldre. En aquest sentit, més enllà d'estereotips i excés de sucre, El 47 és una tota una lliçó d’urbanisme contemporani.

El 47 continua assolint fites per al cinema en versió original catalana. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre Manolo Vital, el conductor d'autobús que va secrestar un vehicle de la línia 47 per reclamar que el transport arribés al barri de Torre Baró, ha liderat aquest dimarts la taquilla espanyola. Segons informa Mediapro, El 47 ha sumat en un sol dia més de 82.000 euros i 15.700 espectadors que l'han empès a la primera posició del rànquing. En només 12 dies d'exhibició, la pel·lícula acumula 135.000 espectadors i 887.000 euros recaptats.

El primer que cal dir sobre El 47, del director Marcel Barrena, és que és una pel·lícula molt bona, excel·lent en alguns moments, fins al punt que no li venen grans les comparacions amb el cine de directors com Ken Loach, Stephen Frears o (mirant més enrere dins el cine català i espanyol) Francesc Rovira Beleta. Té un guió (firmat per Berto Marini i pel mateix Barrena) ben sòlid, amb alguns subratllats que potser no calien però ple de bones idees i d'encerts, una direcció que sap on va i com vol anar-hi, i unes interpretacions majúscules d'Eduard Fernández i Clara Segura com a parella protagonista, a més d'un bon grup de secundaris, com Zoe Bonafonte en el paper de la seva filla Joana. L'argument és conegut: un dels immigrants extremenys que van construir el barri de Torre Baró, Manolo Vital, va acabar segrestant l'autobús de la línia 47, que ell mateix conduïa, cansat que les administracions fessin el sord a les seves peticions de fer arribar el bus al barri. La pel·lícula explica tot el context que du a aquesta situació en to de drama, amb oportunes aportacions de comèdia. El resultat potser no és tan sofisticat com alguns voldrien, però sí que és una narració poderosa i emotiva, que traspua a cada seqüència el compromís i l'apassionament dels que l'han feta possible. A la projecció a la qual vaig assistir, el públic va prorrompre al final en un aplaudiment llarg i sincer.

A Carlos Cuevas i Sisó (Montcada i Reixac, 1995) li coincideixen aquests dies l’estrena de la pel·lícula El 47, en què interpreta el paper de Pasqual Maragall, i la tornada als teatres catalans de Jauría, l’obra documental sobre la violació en grup comesa per la Manada. Té 28 anys, l’edat en què alguns s’incorporen al mercat laboral, però ell ja en fa més de 20 que treballa sota els focus. Cuevas ha reconduït la popularitat precoç de Ventdelplà o Merlí en una trajectòria intensa i compromesa. Aquesta conversa la comencem a les perifèries de sempre i l’acabem amb les noves masculinitats.

Més de 300 treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han rememorat aquest divendres el llegat de Manuel Vital, antic conductor d'autobús que va liderar la lluita veïnal de Torre Baró perquè el transport públic arribés al barri. Vital va ser l'altaveu dels veïns i les veïnes que fartes de l'aïllament i l'oblit es van organitzar i van segrestar un autobús que fins aleshores no arribava a la perifèria de la ciutat. Aquesta gesta veïnal ara fa el salt a la pantalla gran de la mà d'El 47, una recreació filmada per Marcel Barrena que el personal de l'empresa ha pogut veure en una preestrena exclusiva aquest matí a la seu de Mediapro. La plantilla de TMB també ha pogut veure de prop el model de bus que conduïa Vital en aquesta acció que va esdevenir símbol de tot un barri.