En el cinema extraterrestre de Nacho Vigalondo, irreductiblement aliè a les tendències majoritàries del cinema espanyol, la reescriptura dels gèneres cinematogràfics està lligada a una indagació íntima sobre les fragilitats humanes que sembla tenir molt d'exorcisme personal. Daniela forever transita, d'una manera similar a com ho feia Oblida't de mi (Michel Gondry, 2004), entre la ciència-ficció i el drama indie, per acabar component un encertat retrat d'una masculinitat malenconiosa i obsessiva que inclou una mirada crítica a la idea tradicional de l'amor romàntic, un tema ja apuntat a Extraterrestre (2011) i a la fantàstica Colossal (2016). El Nicolas perd en un accident de trànsit la Daniela, l’amor de la seva vida, però un medicament experimental li permet somiar-la cada nit alhora que controlar-la i modelar-la segons uns records esbiaixats per un desig que, a poc a poc, es va revelant com a asfixiant. És impossible no aplaudir els riscos que pren Vigalondo en cadascuna de les seves personalíssimes pel·lícules, malgrat que les seves insòlites premisses acabin, com en aquest cas, derivant en una narrativa confusa, amb massa girs de guió i múltiples finals. De la mateixa manera, és fàcil reivindicar un cineasta espanyol que encara pensa el cinema com un espai d’experimentació visual, una qüestió present en la preciosa idea del canvi de formats entre realitat i somni i en imatges amb una força onírica inusual (els personatges il·luminats de nit amb llum diürna) que semblen beure del cinema de ciència-ficció lo-fi (Shane Carruth, Velasco Broca) més marcià.

Quan ja havia estat nominat a l’Oscar pel curt musical 7:35 de la mañana, Nacho Vigalondo (Cabezón de la Sal, 1975), va estrenar el seu primer llarg al Festival de Sitges: Los cronocrímenes (2007). Disset anys després hi ha tornat a presentar Daniela forever, singularíssim drama sobre el dol en clau de ciència-ficció que recupera el Vigalondo de les premisses boges i brillants, en aquest cas sobre un home que acaba de perdre la nòvia en un accident mortal i comença a prendre una droga que li provoca “somnis lúcids” en què es retroba amb ella, somnis que transcorren en un món basat en els seus records al qual pot donar-li forma al seu gust. Si fa no fa, com un director en una pel·lícula. “Exactament –diu–. De fet, hi ha un moment en què el protagonista es permet tenir un concert privat d’Hidrogenesse al Temple de Debod i mentre ho rodàvem m’adonava que allà era jo, amb una de les meves bandes favorites de tots els temps tocant per a mi. És gairebé un caprici sinistre”.