Colossal ja cau simpàtica només per la inesperada i insensata suma de gèneres que proposa des del punt de partida: una comèdia romàntica que busca el seu contrapès en el kaijû eiga (pel·lícules de monstres gegantins del cinema oriental). De veritat? I cola? I tant que cola! Durant gran part del metratge, aquesta còpula estilística contra natura aconsegueix una de les grans fites del cinema en general: fer creïble en pantalla allò que de cap manera ho podria ser en la realitat.
No és gens fàcil aconseguir que els espectadors comprin que els entrebancs mundans que li passen al personatge d’Anne Hathaway quan torna borratxa a casa de matinada en un suburbi de Nova York de cop i volta tinguin una correlació directa amb els desastres que provoca un monstre colossal a Seül. Tot plegat és un cop de geni de Vigalondo que, forçant la màquina de l’originalitat fins al límit, aconsegueix un film de personalitat única.
Ara bé, una pel·lícula mai es pot jutjar només pel seu plantejament, per únic que sigui. S’ha de reconèixer, doncs, que el desenvolupament i la resolució del film s’estoven respecte a l'embranzida inicial. La temptació d’explicar perquès que no cal fer explícits o el gir cap al psicodrama del tercer acte són força desorientadors.
Al final, aquesta desgavellada i aguda al·legoria sobre els trolls inconscients de les xarxes socials (o com els nostres excessos arrauxats poden tenir una finestra pública i poden causar dolor a qui menys t’esperes, un tema que Vigalondo coneix de primera mà) no mereixia aquesta deriva.
