L'italià Toni Servillo, amb Le voci di Dante, i l'argentina Romina Paula, amb una versió d'El zoo de vidre de Tennessee Williams, han inaugurat aquesta setmana la primera edició del Flaix de Tardor. Són dos molt bons espectacles per a aquest petit festival d’arts escèniques organitzat per Bitò –la mateixa empresa que programa el Temporada Alta de Girona– amb el suport de l’Ajuntament i la Generalitat i la col·laboració de diversos teatres. Flaix de Tardor tempteja la possibilitat d’una mostra teatral més àmplia d’espectacles internacionals per obrir la temporada a Barcelona. De moment, s’inspira en cicles com el Memorial Regàs, que durant sis edicions (del 1981 al 1987) va acostar a Barcelona un teatre internacional de qualitat i que va desaparèixer per la manca de suport institucional. 

"Mio dio! Mio dio!" De sobte apareix a la pantalla l'extraordinari actor Toni Servillo (Afragola, 1959). Està esverat perquè l’avió que l’havia de portar a Barcelona s’ha cancel·lat i demà dimarts actua al Teatre Goya. "Encara no tinc la targeta d'embarcament, estic preocupat", confessa en una roda de premsa per Zoom. "Dante no s’hauria imaginat mai que parlaríem d’ell a través del mòbil de Londres a Barcelona; aquest home ha viatjat fins al futur!", exclama. En l'espectacle que ha exhaurit entrades al Goya, Le voci di Dante, l'actor proposa justament un acostament contemporani a la gran obra del poeta italià, la Divina Comèdia. "Els clàssics només tenen sentit si són revisitats, si els donem una nova lectura a través de les nostres preocupacions i emocions", defensa.

Quan la gran majoria de la premsa i crítica acreditada al Festival de Venècia esperava que el Lleó d’Or anés a parar a les mans de Kaouther Ben Hania –la directora tunisiana que ha sacsejat la Mostra amb la seva denúncia del genocidi de Gaza a The voice of Hind Rajab–, el jurat presidit pel nord-americà Alexander Payne ha decidit atorgar el guardó daurat al també nord-americà Jim Jarmusch, un mite vivent del cinema independent americà que va presentar a Venècia Father mother sister brother, la millor pel·lícula vista a les pantalles de la Mostra durant els onze dies de festival.

Una de les principals apostes de la 82a Mostra de Venècia apunta a la seva reivindicació com a aparador privilegiat del millor cinema italià. Acostumat a veure com els grans cineastes del país, com ara Nanni Moretti o Alice Rohrwacher, presenten les seves obres a Canes, aquest any el veterà festival italià aposta pel talent local, començant per Paolo Sorrentino. Malgrat ser una presència habitual en el certamen francès, el director de La gran bellesa ha inaugurat aquest any la Mostra amb La grazia, un film que eixampla l’aproximació de Sorrentino a l’univers de la política, un territori que ja va satiritzar a Il divo (2008) i a Silvio (i els altres) (2018), dos retrats paròdics de Giulio Andreotti i Silvio Berlusconi. A la roda de premsa de presentació de La grazia a Venècia, Sorrentino ha manifestat el seu interès a fer una pel·lícula política “en un moment històric en què l’ètica sembla una cosa opcional, esquiva, opaca o invocada només per raons instrumentals”.

Com un solista en un concert. Pantalons i camisa elegants i despullat de qualsevol parafernàlia davant del faristol on reposa la partitura de Giuseppe Montesano, Toni Servillo llegeix un dels textos més potents i poderosos que hàgim sentit últimament en un escenari. Sí, llegeix el textgrama com els músics d’una simfònica el pentagrama. Un text en què Montesano relliga el pensament, i amb ell la paraula de grans homes i grans literats com Baudelaire, Dante i els grecs amb la nostra realitat. Un text en què es donen la mà la filosofia i la quotidianitat i que entrellaça tres textos de Montesano convertits en moviments d’una simfonia oral: Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte, Le voci di Dante i Il fuoco sapiente.